Doncs sí, tenien raó, és una novel·la que es llegeix amb interès i amb plaer.
I unes sabales de taló vermelles que hi semblen fora de lloc, agafen protagonisme amb insistència.
Fredik Welin, és un metge que s’ha retirat voluntàriament del món i viu en una illa sol, prop de la costa sueca. Imagino algunes pel·lícules antigues de Bergman que passaven en llocs així. Creu que la seva vida ja està programada fins al final. Ell no pensa pas moure’s d’allà. Però sense avís de cap mena, se li presenta una nòvia de la seva joventud a la qual ell havia deixat sense ni acomiadar-se. Aquesta visita li canviarà el que li queda de vida. Deixa d’amagar-se i mira la realitat i la seva vida de front. Les relacions entre els personatges són interessant s i curioses. Clar que són suecs i els suecs, ja se sap que són una mica diferents que nosaltres. Però l’he llegida en un parell o tres de dies. Molt agradable.
“- ¿Por qué por aquí no hay gente normal? - pregunté mientras elegía el menú - ¿ Por qué toda la gente a la que conozco es rara? Italianos que fabrican zapatos o viejos roqueros que hablan de Jussi Björling…
- No hay gente normal - respondió Louise -. Ésa es una imagen distorsionada del mundo, en la que nos quieren hacer creer los políticos. Que nos hallamos inmersos en una masa infinita de normalidad, sin posibilidad ni voluntad de afirmarnos como diferentes. Se habla tan condenadamente de una normalidad que no existe. O tal vez sea una excusa para que ciertos políticos puedan tratarnos de forma despectiva. …”
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Nada más ver el título de la entrada me ha hecho sonreir. Ganas tenía ya de comprobar si te había gustado.
Sorprende mucho más si se lee este libro después de alguna de sus otras novelas negras .Creo que, según he leído, ésta marca un punto de inflexión en su trayectoria literaria . A mi me parece bella, y qué paciencia la del hombre con las mujeres “especiales” con las que trata, que de un modo u otro le van transformando la existencia. La foto de los zapatos es muy adecuada.
Jo tinc una novel·la pendent de Mankell que vaig comprar perque a camino incierto és un autor que li agrada molt. A veure si em fa el pes però per el que veig agrada força!
Feliç any, Carme!
Veus com jo també t’ho deia que t’agradaria? Ara espero llegir-la, però aquests dies ni em concentro, reis aviat i no tinc res per ningú, casumdena…
jo també la vaig llegir amb un parell o tres de dies, i em va agradar molt, vaig disfrutar…
bon 2008
Ja veig que en aquest cas és més fàcil posar-se d’acord, tots o totes, que no pas en altres ocasions (com ara el Perfum, je, je, que hi havia opinions molt contraposades).
Gràcies a totes … com que sé que sou bones minyones, crec que us puc desitjar que els reis us portin moltes coses i que es faci realitat el meu desig. Bon any i un petonàs.