Com que fa tant fred dues imatges càlides, una en foto i una en paraules:
T’he buscat els llavis pels camins roents de sol,
en la calor del mercat
i en l’acollidora alzina,
tan dolços com les móres de l’esbarzer del camí.
I n’he sentit l’enyorança
tot just acabat el bes
i per no perdre’n la mida
tot seguit l’hem reemprès.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Preciós, Carme…
Aquell bes que tot just acabar-se recomença…
Allà on sigui… mercat, ciutat, bosc…
Quina sensació…
Un petonet dolç :¬)*
que bonic ja m’has alegrat el dia ,ara ja no tinc tant fred he entrat en calor.
un peto
Precioso el poema y la imagen un descanso para la vista y el alma
És clar que si, un petó tan tendre no es pot quedar sense resposta, ni sense repetició. Molt maco el poema, i mira que jo per la poesia sóc un negat.
Hi ha besades que només es produeixen una vegada en la vida i són inoblidables. I prenen tot l’espai on s’hi feren físiques. Un no pot deixar de recordar-ho cada vegada que passa per aquell lloc. És l’empremta que deixa l’univers quan et cremes amb la intensitat de la vida…
preciós….m’estic aficionant!
Carme,
És fantàstic el que has escrit, ple de sensibilitat, amb un domini de la llengua fabulós, i amb tanta senzillesa. Moltes gràcies, feia molt de temps que no llegia una cosa tant bonica. I la foto té el groc de la ginesta. Al fons de tot, hi ha la bellesa del nostre país, la que ve de la terra i el paisatge.
Josep
La fot no és meva, però encara queno sigui ben bé el mateix lloc, el paisatge em recorda una zona molt concreta de l’Empordà. A vegades hi ha vacances molt especials.