L’Alba tenia moltes coses per endreçar. Sentiments intensos que sobreixien per molts canals que la sorprenien i la deixaven sovint desconcertada. Per una part no volia renunciar a cap d’ells. Per altra part no volia pas tirar pel dret com fa la majoria de la gent. I l’Alba escrivia. Tenia 22 anys, i una pila de contradiccions:
I quan acabava d’escriure, veia les mateixes coses amb uns altres ulls:
Si no t’hagués vist mai,
si fossis un desconegut,
m’hauria colpit, de tu,
mentre avances sota el fullam,
l’espurna brillant i fosca
que desprenen els teus ulls
i la joia de l’aire que t’envolta.
Però no ets un desconegut. I t’he vist tantes vegades,
que em commou, així mateix,
quan no et veig, i t’imagino,
la tendresa del teu gest i
tot allò de tu que no sé, però
que voldria, quan t’invento a la nit.
I li semblava fins i tot bonic, guardar en una llibreta aquest sentiment que ningú més que ella coneixia. Sí, sí, ja sabia que precisament ara no era pas ara una època on es poguessin entendre gaire els amors platònics. Però ella tenia ja una parella a qui s’estimava molt i ell era un dels seus millors amics. I la llibreta s’omplia poc a poc.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Un relat molt intens. Desperta molt de sentiment, m’endinsa dins del personatge, perquè amb poques paraules fas que li arribem molt a dintre, fins els seus secrets inconfessables. Una situació complicada, però que podria viure qualsevol persona. M’agrada la manera de solucionar-ho, escrivint. Molta voluntat aquesta Alba.
buf…! les llibretes…! o els blogs…
Genial, Carme, as usual… ;¬)*
uns sentiments preciosos, ens transmets amb aquestes paraules… no sé si estan de moda els amors platònics però, que continuen existint, això segur ;D
he rebut els teus correus. ja miraré allò de la trobada i el llibre dels blogaires.
gràcies per les teves suggerències! el discurs de m. l. king a washington m’agrada molt! el tinc baixat d’internet en audio, si vols te’l puc passar
Crec que tots som una mica com l’Alba, o ho hem estat en algun moment de la nostra vida. I fa mal quan aquestes coses no les pots explicar o bé saps que ningú t’entendrà. Preciós!
Per cert, Carme, que sàpigues que m’estic llegint “Seda” de Baricco gràcies a tu. El vaig trobar a una llibreria en edició de butxaca, vaig recordar que a tu t’agradava i me’l vaig comprar. A veure què tal
el amor platònic és lùnic que no t’enganya, és fidel i sempre sempre estas enamorat, petons
Que bonic Carme!
Segueixen existin els amors platònics, segur que si, i potser son els més bonics, però també fan patir, com tots els amors.
Carme, sort que he pogut entrar al teu blog personal. No sé que pasava, però quan em deixaves comentaris no podia, ara, em el que em vas dir ja va bé i el torno a tenir a la meva llista de contactes (m’havia desaparegut del blog).
Una abraçada
Sempre he cregut que hi ha coses de portes enfora i coses de portes endins. I Té la mà Maria té raó, a vegades aquestra mena d’amor és el que dura més. Pot ser bonic si l’Alba no hi pateix massa. Escriure és una bona teràpia! I que us he de dir, escriptors i poetes tots!
Els amors platònics, de tan idealitzats i tan intensos, són els més autèntics. I els únics que suporten bé el pas del temps…
La ensoñación es otra manera de estar vivo.
Breu, intens, captivador… Quantes llibretes no guardem al llarg del temps? Quantes Albes s’amaguen dins nostre?
SÍ Josep Manel aquests no moren mai.
Totalment d’acord, Camino Incierto.
Milers dde llibretes i milers d’Albes, segur.