22.-
Les hores fugen
sense portar equipatge.
Busco les lletres
que facin les paraules
i m’omplin les estances.
23.-
Busco les lletres
amb treball, mica en mica.
Per confegir-les
necessito l’ajuda
d’una mirada amiga.
24.-
Per confegir-les
entre avencs i tempestes,
sento que em crida
aquella veu de sempre que m’ensenya dreceres.





La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

si he de ser sincera normalment no m’interesso per la poesia però aquesta m’ha agradat , es senzilla i especial.
Gràcies Mercè, benvinguda al meu blog, passaré de visita, jo també al teu.
També m’ha agradat molt a mi, Carme, per cert, això dels comentaris deu ser de bojos, perquè també em va passar a mi a casa teva. Ah, i escolta això del premi, merci de debó, em penso que retornarà de nou a casa teva, que sempre hi ets per qui passa i pels qui de tant en tant fem un foradet i ens endrecem. Petons, maca.
llegeixes un molt bon llibre, tots els del Moncada (qed) són magnifics, salutacions
Si cal posar una mirada, amb la meua (imagine que amb moltes més) ja la tens.
Gràcies Zel, encara que algun comentari falli, ja ens hem acostumat als que hi som … inevitablement un dia o altre.
Gràcies Té la mà Maria, no en tinc cap dubte, Moncada era una assignatura pendent des de fa molt temps.
Josep Manel, profundament “touchée” per la teva mirada. A veure si sóc capaç de mantenir-la.
El que més m’agrada és que sense defugir d’unes paraules molt boniques el missatge que transmet és ben cert i em sembla que universal:no hi avenç possible sense la mirada amiga.
Elena, maca, ja saps que fa molt temps que hi compto amb la teva mirada amiga. I avancem, sempre, que no podria ser d’una altra manera.
La llum dels esguards amics és l’energia necessària per seguir endavant.
Més enllà dels silencis. Un silenci cec és la mort.
Un silenci amb la lluentor d’una mirada, potser un moment preciós…
Ara no sé si m’he explicat prou bé…
Un petonet dolç, nina
entre dreceres
s’atansen nits sentides
quan les paraules
abans sempre amagades
fugen d’ésser plasmades
si jo escrivís tot el que se m’ocurreix abans d’adormir-me… però l’endemà ja no me’n recordo de res…
aquestes baules m’encanten!
Barbollaire, t’has explicat magníficament bé, com sempre, per altra banda. Em recordes ara un poema molt antic que jo parlava d’aquestes dues menes de silencis. I en aquell moment l’un d’ells em desesperava. Ara ja només col·lecciono els bonics.
Gràcies també per la teva mirada. M’agrada que hi siguis. Un petonet.
Ignacio, Molt bé! a veure si t’enganxaràs a les tankas definitivament. Són una mica adictives, t’aviso. Això de la nit a mi també m’ha passat a vegades. T’hauràs de deixar paper i llapis a la tauleta i apuntar-ho mig adormit.
Bé he escrit avui des de l’ordinador de la Montserrat (companya meva) i ja veieu m’he fet passar per ella sens e voler-ho, era jo que us deia tot això a Barbollaire i Ignacio