Col·lecció de moments.

Hem començat  amb  dos  personatges ben diferents,  l’un  incita  a la fantasia,  als contes,  a deixar  anar  la imaginació  d’una manera  ben tendra.

Volia conèixer l’amor   D’ Ignacio Terrado de Bocins de nit

L’altre és  un personatge  força  realista,  que  està  comprant molts  números  a la  rifa  de la solitud.

Serà  possible fer-los  encaixar  en algun punt  del nostre recorregut?

Personatges itinerants.: En Roc de la Carme Rosanas 

Estava una mica cansat de la seva feina a la fusteria. De fet ell no era pas fuster, era fotògraf, però no se n’acabava de sortir i ara com que li havien demanat un cop de mà provisional d’uns quants mesos, i ell tampoc tenia gaire feina, s’hi havia avingut. Si cobrava alguna mesada no li aniria pas malament.

En Roc es delia per arribar a casa. Vivia sol, en una caseta de poble, en un carrer estret, on les finestres de la casa del davant eren ben a prop. Cada dia es mirava una noia que treballava allà davant, amb discreció primer, amb somriures creuats al cap de pocs dies. Ella feinejava: treia la pols, fregava vidres i ell se la mirava, devia treballar per l’Eulàlia .

- Eulàlia - li va dir quan es van trobar de bon matí pel carrer en anar a treballar - aquesta noia que tens que et fa la neteja, me l’has de presentar.
- Aquesta noia, Roc, ni te la miris, està casada i té una nena de 6 anys!
- Ja he fet tard, Eulàlia! Ja me l’he mirada. Com es diu?
- Es diu, Elena. I deixa-la tranquil·la, que ja et conec!
- Està bé, està bé, ja faré bondat, però és que m’agrada molt. Té un somriure preciós.

I a la tarda quan l’Eulàlia arribava a casa i l’Elena ja se’n anava… li diu:

- Eulàlia, coneixes aquest noi que viu aquí al davant?
- Sí és en Roc i si em vols fer cas no li donis gaire corda.
- No, no, si no ens hem dit ni una paraula, però és simpàtic!

No va poder fer res més que sacsejar el cap d’un costat a l’altre, mentre es rentava mentalment les mans i decidia fer l’orni i no veure res del que passaria allà davant dels seus ulls.