El nostre cervell d’homo sapiens ha desenvolupat una escorça cerebral molt més gran que la dels altres primats. Aquí en l’escorça és on s’ubica la racionalitat. Per a funcionar bé no n’hi ha prou amb la racionalitat. Per a decidir bé, l’escorça cerebral necessita consultar la part de cervell emocional, ja que és aquí on s’acumula la memòria de com ens han anat les coses abans, com si fos una mena de valoració sobre les decisions que hem de prendre, basada en les decisions semblants que ja hem pres abans.
L’amígdala, és una petita part del cervell on es gestionen les emocions. (L’amígdala pot decidir en un moment de perill o d’urgència saltar-se la consulta al còrtex .)
Hi ha una raó ben fisiològica del perquè les emocions, els sentiments, els estats d’ànim influeixen més a la nostra part racional, que no pas a l’inrevés.
Els camins neurològics, ( o sigui la informació) que van des de l’amigdala cap al còrtex, són molt més importants , més amples i més nombrosos que no pas els que van en sentit contrari o sigui de córtex racional a l’amígdala.
Però també diuen que els camins neuronals s’eixamplen i es fan grans amb l’us continuat, amb l’entrenament. Aleshores… les emocions ens poden i acostumen a guanyar perquè tenen un camí més ample… o tenen un camí més ample perquè sempre deixem que ens puguin?






La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Em quedo amb que hi ha sempre una explicació neurològica per les emocions i els sentiments, sempre he sabut que hi ha d’haver una explicació per temes aparentment tan eteris.
Per la resta… saps que aquests temes em poden. Però no en puc tenir una opinió clara perquè no en sé prou. M’encanta aprendre coses amb els teus posts, i tot haver-ne adquirit nocions bàsiques a la carrera, no conec massa cosa del cervell. Jo pensava que la racionalitat i l’emotivitat vivien en equilibri, i que en algunes persones predominava una o altra. Suposo que així és. Jo sóc bàsicament racional i a la vida m’he deixat portar molt poc per les emocions, sempre intentant tocar de peus a terra. L’experiència m’ha ensenyat que a vegades hi ha coses que ens poden, i que no hi ha res a fer. Som humans, i de vegades, les emocions guanyen, encara que no vulguem.
Jono sabia res de tot això. Avui ja he aprés una cosa nova. Ara que em diguin que les emocions són més importants perquè passen per un camí més ample… Què senzill, no? I què lògic. A vegades les respostes a grans preguntes són molt simples, tant que a vegades deixen una mica fred, com m’ha semblat explicar d’una manera tan senzilla la importància que tenen els sentiments humans. Potser valgui més no saber quin és l’autèntic sentit de la vida. Potser ens decebriem. Potser estigui bé que hi hagi coses que no tenen resposta o explicació. Qui sap? Quina parrafada filosòfica que acab d’amollar. Aquí ho deixo!
Besades!!!
Xexu, si és que en equilibri ja hi viuen les emocions i la racionalitat, en un equilibri dialogant (gairebé sempre dialogant) Hi ha un cas que explica Damasio d’un advocat brillantíssim, al qual per una operació greu se li van tallar les connexions còrtex-amígdala… No li faltava cap tros de cervell, només les connexions… continuava essent brillant quan es tractava de saber de lleis i articles de les lleis, però mai més va ser capaç de prendre desicions adequades i va anar totalment de capacaiguda professionaloment i personalment.
Caterina, si que a vegades va bé de guardar algun misteri, oi? no et pensis a mi també m’agrada no saber-ho tot sobre la vida, però crec que també va bé adonar-nos que som pràcticament química… que es transmet d’una neurona a una altra, però multiplicat per milions. Treu l’encant? Suposo que depèn de cadascú.
m’ha semblat enterndre que el cor s’imposa a la ment?
Llavors les emocions i els sentiments són en realitat el que hem d’esoltar sempre abans de predre una decisió?
Rosa, diem que el cor ho té més fàcil per imposar-se a la raó perquè té més canals per a fer-ho. La raó sola no pot decidir mai bé, pros i contres sempre poden neutralitzar-se i deixar-nos igual que abans de començar. L’única manera de decidir bé és escoltar-los a tots dos: cap i cor.
Crec que t’agradarà sentir que és imprescindible, sempre, sempre, sense excepció escoltar el cor abans de decidir…
o m’equivoco?