Doncs a part de les lectures i l’opinió dels cièntifics, neuròlegs i psicòlegs… tinc ganes de donar ara mateix la meva visió de la felicitat, que correspon molt a allò que escrivia l’altre dia, però en llenguatge quotidià.
Jo sempre he pensat com Comté-Sponville, que quan busca la felicitat, sempre diu que no pretén com els estoics ser feliç malgrat tot, fins i tot quan tens una pèrdua impirtant. Que ell es conforma ens ser feliç quan tot va bé. Jo com que reconec la meva continuada bona sort a la vida… també em conformo sabent ser feliç quan tot va bé. Quan vagi malament ja veurem com m’espavil·lo, ja us explicaré…
I fins i tot quan tot anava bé, a vegades em reconeixia a mi mateix a que no estava bé. Fa molt s anys que vaig descobrir el secret (que no és cap secret, però per mi estava ocult) de les dèries. Si jo creia que fent alò que s’havia de fer, ja n’hi havia prou m’equivocava, he trobat la meva felicitat a través de les meves dèries.
Quan tinc una dèria en funcionament em sento exultant i feliç. Hi ha dèries de diferents tipus unes són més importants, més vitals i les altres més accessòries, i crec que en necessito alguna de cada mena.
Com a dèria important, que la mantinc en els anys i anys, va ser oblidar-me de la meva timidesa, discreció excessiva i dedicar-me a millorar totes les relacions, totes: feina, veíns, amics, coneguts, passvolants… i trobar-li a cadascuna la proximitat -distància adequada. Segur que molt ho trobareu una feinada inútil o pesadíssima, ho entenc però és la meva dèria principal: les relacions humanes. Una altra dèria d’aquest primer tipus va ser canviar la meva opció o línia de treball, amb la dedicació i formació corresponent.
I les accessòries Uff! han anat des de conèixer els arbres, a escriure, per descomptat llegir sobre algun tema concret, fer punt de creu, fer contes d’aniversari personalitzats pels amics i familiars… incontables, crec.
Diuen que la felicitat no és mai permanent… que són moments feliços.
I potser això ja és suficient.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Abans de tot gràcies pel teu comentari..m’agraden molt les teves opinions i de vegades les faig meves.
La felicitat, vaig sentir dir una vegada que la petita felicitat que aqui a la terra trobem i que ens fa tan i tan feliços…allà dalt quan morim aquesta felicitat de la terra és molt inmensa i perdurable i eterna.
La felicitat mai existeix com a plena i duradora,només són moments petits i això és el que em d’agafar i fer-los durar una mica més,perquè només hi ha això…moments petits de felicitat que ens van omplint cada dia al llarg de la nostra vida. I amb això ja ens podem donar per contents.
Si la felicitat està basada en certs moments plaents, indubtablement parlem d’una felicitat interruptus que, per ella mateixa, és insatisfactòria. Ara bé, la felicitat basada en sentir que ets capaç de ser o fer certes coses malgrat que no passes per un bon moment, pot tenir una permanència important. És evident que també hi ha moments feliços (exhultants, diríem)… Caram, Carme, quins deures més difícils ens has posat…
Saps que jo podria dir que tinc la mateixa dèria principal que tu? Les relacions humanes és una cosa que jo no catalogaria com a dèria, sinó com a necessitat, però ara que ho dius, potser si que és una mena de dèria.
A part d’això, dir que ja fa temps que vaig dient pel món que la felicitat està en les coses petites, i és força puntual. Això ho pots relacionar amb el post de l’altre dia. Quan ens acostumem a una cosa que esperàvem amb delit i que ens ha fet feliços, sempre comencem a desitjar-ne una altra. Som així, però segueixo dient que les petites coses, els detalls, les persones, són el que ens fa estar amunt, i amb un somriure d’orella a orella.
Rosa, Josep-manel, Xexu, tant sovint estem d’acord !
Em sembla que a cap blocaire li he d’ensenyar què vull dir amb això de les dèries. Un blog és ja una dèria molt personal, que l’emprèns sol, sense complicitat de ningú i aleshores et surten les complicitats de tot arreu.
He dit complicitats o felicitats?
La felicitat està feta de petits moments i crec que sí és cert. Fins i tot, en èpoques dolentes es poden experimentar moments d’aquests. Potser si fossim feliços duranta cada dia i cada minut de la nostra vida, no ho podriem suportar, tal com diu que passa amb l’enamorament i que per això ha de tenir una data de caducitat. Malgrat tot, per ser feliços s’han de passar moment dolents perquè sinó, no sabriem què és la felicitat, no? Les dèries poden ser un bon motiu, les il·lusions, etc, però sempre, i dins el que hi cap, tocant de peus a terra…
Quines ganes de tornar a llegir els teus posts!!!
ens ha agradat força el post d’avui, crec que la felicitat a part de les dèries també la forma l’entorn on estàs, si l’entorn és favorable ajuda a que siguis més feliç
salutacions i petonets
Jo em quedo amb la frase de que la felicitat no és mai permanent sinó que està feta de moments feliços. Massa sovint creiem que la felicitat és el final del camí, és aquella meta a on volem arribar. Però no, la felicitat es troba (si és que existeix) en el dia a dia, en el present.. .en el caminar de la vida. Tens raó que és molt més fàcil ser feliç quan les coses et van bé, és evident. Però el problema és com trobar aquesta felicitat quan et sents malament…
El que expliques de les dèries està molt bé, jo més que dèries en diria motivacions… ens cal tenir projectes, coses que ens motivin, il·lusions… i aquestes són les que donen sentit a la nostra vida i fan que poguem ser feliços.
Uf, perdona pel rotllo… i perdona per no haver-te comentat fins ara però és que no hi havia manera de trobar la direcció del teu blog!!! ara ja et tinc fitxadeta!!! jeje
una abraçada!
Ahir, després d’un cap de setmana de voluntariat, una companya de feina em deia: ets feliç quan dones ni que sigui el menor del teu somriure a una persona que el necessita, i el fet d’obrir-te, de donar, de compartir, tot això crea moments feliços, tot això ens dóna felicitat.
Tens molta raó Caterina, si no sabem que és no tenir felicitat com la podríem reconeixer i valorar? Ja va bé que hi hagi moments diferents a la vida. Oi?
Té la mà Maria, clar que l’entorn també compta i molt, però crec que també algunes coses de l’entorn depenen d e nosaltres i del nostre punt de vista o de la manera com ens les prenem.
Iruna, em sembla bé això de les motivacions, és clar que sï, però si jo en dic dèries és perquè li vull donar un to menys solemne. Les motivacions estan millor, però a falta de motivacions, les dèries més lleugeres, potser menys duradores, més efímeres, també serveixen i molt!
Carme, aquest és un molt bon exemple de motivació o de dèria, com vulgueu, fer voluntariat és una cosa molt maca, ja que dóna felicitat per dos costats. Als altres i a tu mateixa. Hi ha molta gent que creu que en treu molt més del que dóna, justament per aquesta felicitat. ´
Un petó a tots