Tant en cervell dels animals com en del cervell dels humans, dins de l’hipotàlem hi ha uns circuits que s’anomenen circuits de recerca. Aquests circuits serveixen per a desencadenar la sensació de plaer i felicitat. És com si premessin un botonet i ja està ens sentim feliços!
Se’n diuen circuits de recerca perquè s’activen quan els animals cerquen o esperen el menjar. No s’activen mentre els animals mengen.
Diu Punset que ha observat com la seva gossa, es torna boja d’alegria mentre el veu que li està portant el menjar, salta, llepa, remena la cua, quan ja el té a l’abast, es calma de sobte i l’alegria s’esvaeix, menja i prou.
Ens els humans, igualment els ciruits de recerca ens fan sentir felicitat mentre estem en camí, mentre busquem, mentre tenim expectatives.
Quan les expectatives estan mal calculades, o volem massa cap a les utopies, a més a més del propi funcionament de l’hipotàlem que ens fa calmar l’alegira i l’entusisme, a sobre la realitat ens decep i la felicitat s’acaba. I necessitem més i més.
Potser no ens hauriem de prendre mai cap dels passos que fem com una arribada real. Disfrutem del camí!
Cita de Punset “La felicitat està amagada a la sala d’espera de la felicitat”
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Cert! ara estic assegut en un café de la Plaça Real , espero tranquilament que vingui un cambrer i penso que soc feliç, no necessito res ni a ningú, Soc a Second Life!, t’espero fent el caferet per si vols venir a fer-la petar…
Quanta raó tens! De vegades busquem tant un horitzó que no sabem gaudir de les petites coses de cada dia. Per cert, molt xula la cita de Punset, me l’apunte.
si que hauriem de gaudir del moment en que caminem cap a la recerca d’allò que ens farà feliços, però no ho fem i potser perquè estem dotats de la intel.ligència o potser del coneixement ens fa voler el “més i més” i mai en tenim prou com mai tenim prou de la felicitat que estem gaudin en aquest moment.
M’encanta aquest tema, i dóna molt per parlar-ne. El que no acabo de tenir clar és que no ens n’alegrem quan hem arribat al final, i els camins no sempre són fàcils i alegres. Però suposo que parlem de temes més concrets. En alemany tenen el concepte de pre-alegria, i tenen un verb amb preposició que és el mateix, però amb preposició diferent, que el que fan servir per alegria. Ara no me’l facis dir, segur que la Carme F ens donaria un comp de mà en això, que jo estic rovellat.
Les xarxes i circuits neuronals són complexos, i ja les tenen aquestes coses. Quan sabem que tindrem alguna cosa estem eufòrics, i suposo que quan ja fa un temps que en gaudim, algun resort fa que ens en cansem o ens hi acostumem. És un tema apassionant, i m’encantaria aprendre’n més. Tampoc no em vull allargar més en el comentari, però que sàpigues que m’ha encantat el post.
I tant, fer camí, i per això cal fer només un petit pas.
Miquel Àngel, doncs hagués vingut molt de gust a fer un cafetó i a fer-la petar, llàstima que no ho he llegt a temps, perquè estava treballant i a més a més un pèl massa lluny de la Plaça Real. Potse r en una altra ocasió.
En veu baixa, ja veug que també t’agraden les cites. És que a mi m’encanten.
Rosa, a vegades si que la intel·ligècia en comptes d’ajudar-nos a ser feliços ens allunya de la felicitat per plantejar-nos massa coses.
XeXu, Sembla, que és més aviat que el resort s’activa previament que és quan necessitem l’empenta o la motivació per a fe r el camí i quan ja hem arribat, doncs el cervell deu creure que ja no necessitem més motivació, aleshores ja tenim el plaer per ell mateix, però… si no és com esperàvem, si dura poc, si…. no respon a les expectatives, perdem les sensacions de felicitat… estem perduts, vaja!
Jo mateix, crec que tu saps molt bé, que fer camí és important, encara que no sàpigues molt bé on podrem arribar. Ho dic pel teu blog, evidentment. Te’l curres moltíssim!
La frase de Punset m’agrada molt. La vaig descobrir quan vaig llegir el llibre el viatge a la felicitat. I crec que té raó. Quanta gent no desitja aconseguir una cosa i quan la té deixa de donar-li importància? Això és el que fan molts nens amb les joguines…
Carme passat per l’última tanda de l’horoscop de casa meva, ´t’he deixat una resposta. un petó bonica.
Passa molt sovint gaudir molt quan esperes alguna cosa i pensar no era per tant quan l’aconsegueixes.
eis! no hi hauria manera de decidir quan el volem pitjar, el botonet de l’hipotàlem?
estaria bé, oi? és això el que fan algunes drogues?
Caterina, crec que això que dius pasa molt amb le s coses materials, l’exemple que doius de les joguines dels nens és perfectament vàlid, amb les coses que no són materials: interessos importants, motivacions o d’eries no passa tant.
Rosa, gràcies per la resposta. Els dracs ignorants t’estem agraïts eternament.
Albert, si que passaa, sí.
Crec que no s’ha trobat la manera que el cerv ell funcioni per comandament a distància. Però si et busques algun camí per fer que et doni la felicitat ja és com pitjar un botonet. Segurament deu s er això o una cosa molt semblant el que fan algunes drogues, però no he sé massa bé.