És un llibre ple de tantes coses. Una crítica del Nouvel Observateur diu que val per deu, per vint, per cent d’altres. Em sembla veritat hi ha tantes coses dins que es fa difícil de donar-ne una idea que no sigui parcial.
Me’l va regalar una bona amiga, a la qual la seva mare li havia dit: està bé però, per aquest llibre sembla que només existeixi l’amor i el sexe i la vida té moltes més coses.
Després d’haver-lo llegit penso que el llibre té gairebé tantes coses com la vida: les circumstàncies exteriors, la vida interior, la cultura, la política, els plantejaments personals, la coherència (molta més que a la vida real) la família i també evidentment l’amor i el sexe. Hi ha de tot i es llegeix molt agradablement.
Destacaria el respecte que la Modesta (la protagonista) té envers les persones que pensen diferent que ella. Després d’una educació concreta donada als seus fills en la llibertat per estimar, en la llibertat pel sexe i per les relacions… és capaç de respectar quan un fill seu li diu que a ell li agrada la idea d’un amor per a tota la vida.
Us poso aquest trosset, perquè al cap i a la fi és veritat que una part molt important del llibre parla de relacions:
” - Volem entrar en un <<altre>> desconegut per a poder-lo conèixer, fer-lo nostres, com un llibre, un paisatge. I de fet després, quan l’hem absorbit, quan ens n’hem alimentat fins que s’ha convertit en una part de nosaltres mateixos, comencem a avorrir-nos un altre cop. Tu llegiries sempre el mateix llibre?
…..
- Jo no he estat mai enamorat, però tu, quantes vegades, mama?
- Les que ha calgut.
- Però jo… ja sé que t’empiparà, però a mi la idea de l’amor etern entre una dona i un home m’agrada molt.
- I per què m’hauria d’empipar?”
En fi no sé on aturar-me… però us deixo a mitges d’aquesta conversa on la mare li acaba dient que creu que és ell l’hauria d’adoptar a ella, i li pregunta si ho faria … el noi de 15 anys li diu que sí. Malgrat això que diu, ella la Modesta no “llença” de la seva vida les persones quan es torna a enamorar, canvia la relació, però intenta seguir. Segueix estimant.








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Ja et vaig comentar que aquest llibre té una categoria literària que el fa indefugible. T’han fet una bona recomanació. Algú, a qui admire d’una manera tan falsa, perquè no recorde ara el nom, deia que era el seu llibre de capçalera. Potser no arribem a tant però es fa de ben llegir. Ara et deixe, que necessite treure l’Ernest de davant del mirall. Que ja ho té bé!
Doncs, sí, definitivament m’agrada compartir les lectures amb els amics blocaires. Una abraçada per l’Ernest.
Molt paradoxal que una fumadora publiqui “L’art de viure”
jejeje
Benvingut Charlie Hi-Hat, i gràcies per deixar un comentari al meu blog. Tens raó ara ho veiem molt paradoxal, però no fa tants anys que se sap que el tabac és tant dolent per a la salut. I l’autora i el llibre pertanyen a una atra època. Però de tota manera és un art de viure molt “sui generis” a la seva manera, molt interessant, però a la seva manera.
Jo de moment, bé de moment no, des que el vaig començar, ja vaig al.lucinar, tot i que he estat a punt de deixar-lo per massa fort! No puc, penso que es mereix un respecte i vull arribar al final aviam qué m’ha volgut transmetre la Goliarda.
Crec que val molt la pena que l’acabis. Per a mi el que transmet és una cosa “inexistent” i molt “utòpica” que és la voluntat d’inventar-se la comptant vida només amb les pròpies convinccions, deixant a part els convencionalismes i allò que els altres esperen de tu. Potser perquè aquest era el meu somni d’adolescent i m’ha semblat tant difícil de dur a la pràctica… admiro profundament algú que ho ha expressat d’aquest a manera en una novel·la.