Regalo unes hores
talment com si fossin meves
i em semblen grosses,
amples i llargues
i malgrat tot ben emplenades.
Visc la resta del meu temps
amb tranquil·litat,
entre la feina i els llibres.
El dia s’accelera imperceptiblement
fins que al final, un enllaç se’m fa difícil:
la feina, el tren, el cotxe i el ball.
A vegades fugiria…
d’allò que sembla més fàcil.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
No sempre podem controlar les coses i els fets perquè no tot depèn de nosaltres. Malgrat que un vulgui viure amb certa tranquil·litat, sempre passarà alguna cosa que el farà trontollar…
Completament d’acord amb na Caterina…
I doncs, si vosaltres esteu d’acord, jo no puc dir pas res més que jo també! El que em sorpren a vegades de mi mateixa és la sensació final, que en comps de voler fuig d’allò que se’m fa més sifícil o més feixuc, quan ja vaig plena o carregada… aleshores fugiria d’allò més fàcil. No ho faig, no m’agrada gens fugir. És només una sensació i com que no ho faig, m’adono que realment allò que és fàcil i gratificant ajuda a alliberar la tensió.
és veritat, això… de vegades sembla que cerquem allò més difícil per plaer!