Miquel Àngel, ja m’explicaràs tot això de l’anestesista i de la “moguda” de salut que t’espera. Et desitjo que tot vagi molt bé. Una abraçada.

Caterina, se’m va acudir això de viure en espiral, a partir de pensar que les diferent s hores del dia feien com un cercle que recomença, els dies de la setmana un altre més gran que també , els mesos els anys … però no són cercles veramnt tancats ja que sempre ens belluguem i tirem endavant i canviem molt… d’aquí a l’espiral no em va costar gaire saltar-hi. O sigui que jo també estic d’acord que tots vivim en espiral. Un petonet.

Robelfu, quanta raó tens, a vegades sembla que ens arrossegui sense que poguem fer-hi res… i aleshores és quan pot fer mal.

Josep Manel, jo la imagino al revés, que surto del centre un bon matí i que cada vegada abasto més, que cada vegada visc més, que cada vegada arribo més lluny, que cada vegada em sento més lliure… Ara bé, potser calgui tornar a començar algun dia des del centre per no dispersar-me massa. No se sap mai. Una abraçada.