Carme Rosanas. Les grans persones mai no et fan sentir petit
Una pressa inexistent,
o que potser no vull ni veure,
una conversa de feina que s’allarga
i un dinar pausat,
una tarda sense escletxes ni pauses.
Soparem tard avui
i allargaré aquest dilluns
manllevant les hores a demà
per a poder veure el meu món
des de la mateixa finestra.
Català - English
Català -Français
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
m’agrada poder veure el món des de la mateia finestra..cosa que a vegades no ho fem amb la parella i veiem el món en diferentes finestres.
Vaja! mira que es rar el mon , jo em queixo de que només miro per la finestra i tu en fas un poema… Avui em dones una lliçó d’acceptació…
Ara m’en vaig que he de posar en guardia a l’anestessista, però mes tar vull parlar amb tu per “una consulta professional”… Je je , com abuso he?…
Apa Una abraçadeta
Miquel Àngel
Què bonic! Crec que la majoria de les persones vivim en espiral…
l’espiral de la vida.
Ens xucla, ens enganxa i no ens deixa marxar .De vegades es bo, d’altres no tant i molts cops fins i tot fa mal.
una abraçada
Tocarem algun dia el centre?
Nina4, a vegade s un se sent feliç de poder mirar per la mateixa finestra, però segur que també hi ha èpoques en les quals un se sent cansat de fer-ho. Doncs hem d’anar adaptant-nos al que més ens convé.
Miquel Àngel, ja m’explicaràs tot això de l’anestesista i de la “moguda” de salut que t’espera. Et desitjo que tot vagi molt bé. Una abraçada.
Caterina, se’m va acudir això de viure en espiral, a partir de pensar que les diferent s hores del dia feien com un cercle que recomença, els dies de la setmana un altre més gran que també , els mesos els anys … però no són cercles veramnt tancats ja que sempre ens belluguem i tirem endavant i canviem molt… d’aquí a l’espiral no em va costar gaire saltar-hi. O sigui que jo també estic d’acord que tots vivim en espiral. Un petonet.
Robelfu, quanta raó tens, a vegades sembla que ens arrossegui sense que poguem fer-hi res… i aleshores és quan pot fer mal.
Josep Manel, jo la imagino al revés, que surto del centre un bon matí i que cada vegada abasto més, que cada vegada visc més, que cada vegada arribo més lluny, que cada vegada em sento més lliure… Ara bé, potser calgui tornar a començar algun dia des del centre per no dispersar-me massa. No se sap mai. Una abraçada.