Col·lecció de moments.

La Berta no acabava d’entendre perquè en totes les coses de la vida, intel·lectuals, esportives, artístiques, lúdiques, científiques, filosòfiques, professionals i un llarg etc. que no s’acabaria mai, es podia ser inventor i creatiu i això era valorat per tothom i en cavi a nivell de relació, no et podies moure d’un marge molt estret de possibilitats i encara aquestes poquetes no eren pas totes acceptables. No era acceptable explicar allò que sembla ser que passa a la majoria de la gent, però que les parelles prefereixen amagar-s’ho. Més que amagar-s’ho, fer com si no existís. Encara més que això. Fer com si no fos possible que passés. I fer que en el moment que això es pogués posar sobre la taula, fos una cosa tan greu que no es podia superar de cap manera, o amb trasbalsos importants.Però la Berta quan parlava d’això, no parlava pas d’infidelitats, parlava simplement de sentiments, de persones que t’agraden, de persones que voldries conèixer millor, de persones que et fan sentir alguna cosa diferent, que et commouen. I això en Jordi ho veia ja com un risc massa gros per assumir-lo. La Berta no deixava d’explicar coses, en aquest sentit. A vegades eren intrascendents i ho arribaven a portar prou bé.

Recordava que havien passat un cap de setmana amb uns amics i que havien conegut algunes persones noves, amics dels seus amics, i que un d’ells l’havia captivat força. Com que era una persona que no tenia amb ells cap lligam directe. La Berta en podia parlar i en Jordi, potser no molt entusiasmat, podia escoltar-la i fins i tot fer alguna broma. I tot quedava com abans.

- Saps que aquest noi, el germà de l’Ester, em feia sentir d’una manera molt especial?

- Què… ja t’has enamorat?

- Home, no siguis així. Només l’he vist una vegada.

- Bé, però ja sé que t’ha agradat.

- Sí, parlàvem, jugàvem, tanta estona i jo que no són gaire de jugar, m’ho vaig passar tant bé! principalment per l’actitud que tots tenien en el joc i en la manera de jugar-lo i d’ensenyar-nos-en. Pel fet de jugar en parelles i tots contra tots, com si fos una lligueta, però també m’ho passava bé perquè em deixava captivar per ell, per com aquest noi tractava les altres persones.

- Era agradable i simpàtic, però tampoc va fer res d’extraordinari.

- Extraordinari? a vegades és extraordinari, ser afectuós amb tothom, és més que ser amable, més que ser simpàtic.

- Exageres!

- Segur que si, però m’agrada pensar-hi.

- A veure si t’acabaràs enamorant de veritat.

- Si no l’he de veure mai més!

- Doncs mira, d’això me n’alegro una mica.

A vegades les coses eren més properes i aleshores en Jordi no es quedava gens, gens tranquil. I la Berta provava una vegada i una altra quin podia ser el camí. Explicar-ho, per a no crear sospites. Explicar les coses a vegades si i a vegades no, per no fer-se tan pesada. No explicar res de res? No s’hi acabava de conformar. I ara, encara que no n’havia parlat amb la Muguet i tenia moltes ganes de fer-ho… tenia aquesta història amb l’Arnau. Feia uns quants anys que van començar a parlar a soles, ells dos. No gaire sovint, però intentaven encara que fos cada moltes setmanes o mesos, trobar un momentet per explicar-se les seves coses. Eren amics i només amics, però el sentiment era potent entre ells. I això si que en Jordi ho portava malament. La Berta s’explicava cada vegada amb més dificultats i amb menys freqüència i va cometre el gran error de mantenir-se en aquest camí del ni dir ni no dir durant massa temps i va ser precisament això el que va aixecar totes les sospites de’n Jordi. Ella d’una manera totalment maldestra va intentar ser sincera i treure importància al fet. Ho anaven portant com podien, però la Berta ja s’adonava que havia de prendre una decisió d’una manera o altra. Era tossuda i mentre s’entossudia en voler que el món sencer li donés permís per a investigar, experimentar i inventar noves maneres de relacionar-se anava embolicant la troca sense adonar-se’n i sense cap intenció de fer-ho. I segurament va ser en aquest esforç per mantenir-se dins dels límits esperats de la relació allò que la va fer adonar que aquests límits no tenien cap justificació raonable o entenedora per a ells. La voluntat de fer que tot el que hi havia entre ella i l’Arnau s’adaptés al màxim a les convencions, sense deixar-se perdre les converses, les proximitats emocionals, les lleugeríssimes i tendres proxìmitats físiques: agafar-se la mà, tocar-se el braç va fer que es convencés del tot que si es miraven les normes establertes i la manera de veure les coses d’en Jordi, el límit estava ja sobrepassat de sobres amb aquestes petites coses i fins i tot amb les seves xerrades a soles, i en canvi si miraven la seva manera de veure les coses, d’ella i de l’Arnau, simplement aquest límit no tenia cap sentit. No tenia cap sentit per a ells dos, però com que semblava que per a tothom en tenia, respectaven aquests límits.

Però mentrestant la vida de la Berta continuava amb tota normalitat. Alts i baixos emocionals, potser, però que passaven desapercebuts per a la majoria de la gent amb qui tractava i convivia.

Un matí, d’estiu, van quedar per anar a donar un volt. Feia una mica de calor i van passejar una estona i finalment van aturar-se i van seure a terra sota d’un pi. No és pas que l’ombra fos molt fresqueta, però millor això que res. La Berta es va descalçar, anava sense mitjons i les sabates sense mitjons sempre la molestaven una mica. Van continuar parlant de les seves coses. L’Arnau va parlar de la Maite, de les dificultats que tenia a casa de convivencia i d’organització. La Berta va parlar del Jordi i li explicava a l’Arnau tots els seus esforços per fer-li entendre els seus punts de vista sense que es sentís insegur ni amenaçat per les coses que a ella li passaven.

- No li has d’explicar aquesta mena de coses, que no veus que no serveix de res?

- Però ara mateix, això que tenim tu i jo, no té res de dolent, ni els enganyem ni res. Per què no ho poden entendre?

- Tenen por

- Segur que és això.

- Com més en parlis, més et compliques la vida, més difícil ens serà veure’ns. Deixa-ho correr - deia l’Arnau convençut amb un to que gairebé no donava peu a cap rèplica.

- M’agradaria que ho entengués.

- Sí seria bonic, però impossible i innecessari.

- Impossible?´ Que potser no ho entens tu?

- Sí que ho entenc però a mi no m’amenaça res. Jo només hi guanyo immenses riqueses amb tu.

- Si la Maite et plantegés això, creus que et preocuparies?

- No ho sé segur, crec que no, però no t’ho puc asegurar.

- Com? - diu la Berta, sorpresa, amb uns ulls com unes taronges.

- Doncs això, que no ho sé. Sé que hauria de dir que si, però t’enganyaria, perquè no ho sé segur.

- No, no, clar prefereixo la veritat.

- I tu?

- Doncs jo estic convençuda que a mi no em faria mal. Sempre i quan em digués la veritat. Necessito saber la veritat i saber on sóc, però res més. Si vol tenir una amiga íntima o si vol tenir una amant. No em faria res. Si malgrat això volgués estar amb mi, això no seria un impediment. Però m’agradaria saber-ho.

- Jo crec que hi guanyaria molt, crec que podria arribar a aceptar-ho, per convenciment i perquè o tots moros o tots cristians. Però segur que em constaria.

- Mascles! - Sí, potser és masclisme, no t’ho nego. Sentit de la propietat.

- No, també hi ha moltes dones amb sentiments possessius, potser més i tot.

- Sí, es cert. Hi ha de tot a tot arreu.

- De tot, però la majoria són ells. Els rarets som nosaltres. Moltes més persones trobarien malament això nostre o bé que juguem amb foc que no pas estarien d’acord amb nosaltres.

- Doncs segur que sí. Tu n’has parlat amb algú?

- Si, amb una amiga només

- Doncs jo, saps? L’altre dia vaig parlar de tu a un amic.

- Ah sí? A quina mena d’amic?

- A un amic, amic, a un dels de debò.

- No serà pas en Martí que m’has parlat alguna vegada? L’escriptor?

- Sí, precisament ell. No en parlaria pas amb ningú més

- I què li vas dir?

- Que estava enamorat! I li vaig explicar una mica per sobre la nostra manera de plantejar-nos les coses.

- Creus que ho va entendre?

- I tant que sí! Perfectament. El que va confessar que no ho entenia del tot sóc jo, ja ho saps, però malgrat això estic content.

- I tant que ho entens! I si no ho entens … ho dissimules molt bé. Per cert ja em vaig llegir la novel·la que em vas recomanar d’ell. “Final del trajecte”

- I què?

- M’ha encantat. Té algunes situacions que explica des d’un punt de vista potser massa convencional per al meu gust, però entres molt bé en la vida dels personatges i t’hi trobes vivint aquelles situacions. M’agrada la sensació de realitat, de quotidianitat, tot allò podria passar-me a mi i em deixava portar per la història, disfrutant a a cada capítol.

- Sí, a mi també em va agradar molt, ja t’ho vaig dir i pel que fa a la convencionalitat, en parlàvem una mica l’altre dia. Ell és així, ell també diria que no a una situació com la nostra, o al menys així ho creu.

- I malgrat això, l’enten i l’accepta com a vàlida, per a tu?

- Sí, no és pas que sigui un carca. És que ell ho viu d’una altra manera. Crec que són les emocions o les sensacions les que té diferents que nosaltres. Aquestes emocions que vivim aquí no l’atreuen tant com per ficar-s’hi. Però en les idees ho té clar: Cadascú s’ha de muntar la vida a la seva manera.

- Ja que li has parlat de mi, creus que seria possible que algun dia ens coneguéssim. M’encantaria conèixer un escriptor de debó.

- Tu també ets de debò.

- Potser si, però no tant.

- Ara està escrivint una altra novel·la. Feia temps que escrivia altra mena de coses més tècniques, més de feina, però ara estic content perquè ja ha tornat a començar.

- Com se’n diu?

- No ho sé. No li he preguntat. M’ha dit que ja m’anirà deixant llegir els seus avenços.

- I a mi?

- I tant que si, ja li diré que te’ls deixo llegir. Segur que la teva opinió l’interessarà molt.. Ell encara no ha llegit res teu.

- Tampoc és estrany.

- No, però li regalaré un llibre teu. Segur que ell apreciarà més la teva poesia que jo, que amb això de la poesia sóc bastant negat. Em costa. Escepte quen em toca de prop, aleshores si que m’agrada.

- Intento tocar-te ben de prop, a vegades- va dir la Berta fluixet i mirant-se’l als ulls.

- Ho fas- va respondre l’Arnau, somrient i amb un tel d’emoció a la veu.

L’Arnau es va bellugar del seu lloc , va seure una mica més endavant i li va agafar el peu, d’una manera tan natural, com si li agafés la mà, va cobrir-lo del tot amb la seva mà i per sobre i per sota i el va acaronar de dalt a baix i immediatament el va deixar anar i va retornar al seu lloc. Era la manera millor que l’Arnau sabia expressar les s eve s emocions. La Berta n’estava convençuda. Ella no va dir res ni es va moure, sentia per dins coses força contradictòries. Li agradaven, però no s’hi deixava anar, tot plegat li feia una mica de por. En canvi mantenir-se en aquell pacte no n’hi feia. S’hi trobava bé. Potser l’hagués hagut d’aturar en aquelles carícies que no deixaven de ser força especials, però no l’aturava, el deixava fer, amb felicitat. I ell, mai no insistia ni pressionava. Es conformava amb moments tendres i especials. I a la Berta li semblava que tot estava molt bé com estava. I escrivia un poema sobre aquell moment bonic i li semblava que la gent es perdia una part de la vida si no era capaç de viure coses com aquella.

- Doncs jo també tinc ganes d’explicar-ho a una amiga.

- I per què no ho has fet?

- Perquè fa temps que ens coneixem, però fa poc que hem entrat en intimitats, encara no n’he tingut l’ocasió, però ho faré per mi, perquè em ve de gust però també per ella, perquè viu una història sentimental que no li va massa bé i potser els nostres plantejaments poden servir-li d’alguna cosa.

- Què li passa?

- Que el seu amic no accepta de parlar les coses, ni de dir el que sent per ella i en canvi la petoneja d’una manera que a ella no li agrada.

- Jo l’entenc, jo també et petonejaria a tu.

- Però no ho fas.

- Perquè tu no vols.

- Però ella tampoc vol.

- Si clar, i ella què diu?

- No n’està contenta, creu que deixarà de veure’l.

- Que no ho faci, és una llàstima, no es pot abandonar tan de pressa. Ella l’estima?

- Sí, diu que està enamorada.

- Doncs aleshores que no ho deixi, és una pena perdre situacions així.

- En Martí també se les deixa perdre, no?

- Ell crec que ja no arriba tan lluny i per això no sap el que es perd.

- Doncs potser com a novel·lista hauria d’experimentar una mica més amb les emocions.

- Sí però sap transmetre-les prou bé, el punyetero.

- Sí, sí, tens raó. Ja em deixaràs llegir els avançaments del llibre

- No en tinguis cap dubte.

S’acostava l’hora del dinar, es feia tard, l’Arnau ja havia dit a la Maite que arribaria tard i la Berta tot i que ja sabia Jordi no dinava a casa aquell dia, havia de marxar: hi havia l’Alba que arribava a dinar tard, a quarts de quatre i en Roger que arribaria de l’escola, gairebé tot just acabessin de dinar.

Es van acomiadar amb un petó lleugeríssim als llavis. No ho feien pas sempre, però aquest dia ho van fer, com si ja fos habitual en ells. Es van mirar de ben a prop en acomiadar-se i tots dos com si s’haguessin posat d’acord es van acostar i es van fregar suaument els llavis, com si res no passés, però per dins sentien terratrèmols emocionals. Després se’ls confessaven, però a la Berta li agradava dir que allò que feien eren filigranes emocionals i ella creia que consistien en: donar-se permís per a sentir intensament, parlar-ho i explicar-s’ho i no deixar-s’hi arrossegar. Aprofitar tot el que una amistat íntima podia tenir de bo i en canvi estalviar-se un engany o una infidelitat. Ella no creia pas en exclusivitats, però no volia fer mal a ningú.

Per mantenir el caliu la Berta, escribía cartes, després de cada trobada. Es veien tant poc que necesitava poder explicar tot el que hi havia i que a vegades no tenien temps de parlar.

Estimat Arnau,

Vaig estar molt bé l’altre dia, en aquell matí que vam passar junts. M’agrada que m’expliquis les teves coses a casa, m’agrada que em parlis d’en Martí, però sobretot m’agrada que tot explicant-nos les històries pròpies i alienes, poguem reflexionar sobre les relacions. Per què sempre tot ha de ser igual? Potser es podrien trobar altres solucions  alternatives a les parelles, no? M’agrada sentir els plantejaments diferents dels uns i dels altres i el que se’m fa estrany és que de maneres de veure i de viure diferents, sempre tot s’acabi en el mateix punt. I vaig estar bé, també, amb les nostres filigranes emocionals, tot i que a vegades em fas patir i necessito saber si tot això com va a tu ja t’està bé o d’alguna manera et fa mal. Vull dir que jo sento emocions intenses quan m’acarones el peu i m’agrada tant sentir-les com  m’agrada  que no passin d’aquí. No és que a vegades no desitgi passar d’aquí. Sí, t’ho confesso, jo també ho desitjo, però no vull fer-ho perquè no em sembla bé. I la ratlla, aquesta ratlla per a no complicar-se la vida, on l’hem de posar… Segur que si no deixés que em toquessis el peu no sentiria tantes coses i seria més fácil no deixar-nos portar pels sentiments, però jo crec que em costa renunciar sobretot a les emocions, més que al sexe o al plaer. Però voldria saber… i tu com et sents en aquestes situacions? I el petonet tan suau que ens vam fer em va trasbalsar del tot, però em fa feliç guardar-me tot aquest trasbals i arribo a casa contenta i sense cap sensació de fer res de dolent. Al contrari bon humor i bon rotllo i més ganes que mai d’estar amb en Jordi. I tu? M’agradaria que m’expliquessis el teu punt de vista i els teus sentiments, és important per no fer-nos mal i no fer-ne a ningú.

T’estimo molt.

Berta

I a casa en parlava, amb en Jordi:

- Avui he vist l’Arnau. - deia amb un to dubtós i insegur

- I la Maite? – preguntava en Jordi intentant fugir del problema.

- No, la Maite no, només ell i jo.

- I què? Com ha anat?

- Ha anat bé, sempre parlem d’una manera molt fluida, molt fácil. No em costa parlar amb ell.

- Menys que amb mi?

- Ell escolta molt bé. Tu ets més dispers en els temes i sovint em canvies de conversa i mires a tot arreu menys a mi quan et parlo.

- Vaja! Que t’agrada més parlar amb ell! - va fer en Jordi amb un to ben desarmat.

- Home, tampoc és això. Parlem amb facilitat, això sí.

- Què vols dir, que sempre us doneu la raó? que sempre esteu d’acord?

- No, no cal que sigui així. També podem tenir punts de vista diferents.

- I de què heu parlat.

- De tot, de la nostra vida quotidiana, de la familia, de la parella, dels amics…

- I què dius de mi.

- La veritat, les coses que ens passen, les dificultats que tenim.

- A tu t’agrada aquest tio? - pregunta amb una certa impaciencia.

- Com a persona si.

- Però com a home, estaries millor vivint amb ell?

- No, no vivin amb ell no. No hi he pensat mai, en això!

- Per què no? Si esteu tan bé…

- Estem bé com a amics.

- Sí, però d’una cosa es passa a l’altra.

La Berta pensava en les seves filigranes emocionals. No les explicava, però pensava que sí, que seria fácil d’una cosa passar a l’altra. No volia fer-ho.

- Si no vols no passa.

- A vegades t’ho poses tan fácil que acaba passant.

Dubtes en el cap de la Berta. Pensava, per què li havien de posar tan difícil entre tos dos? A ella ja li anaven bé les filigranes emcionals, però l’Arnau hagués tirat de dret endavant i en Jordi ho veia també així, encara que era més aviat por que cap altra cosa. No desconfiança no era. O com a mínim, encara no era.