Col·lecció de moments.

 Coses  curioses   dels  cavallets  de mar,  que  vaig  veure  en un documental,  explicades  en forma de conte.

Hipo, el  cavallet de mar.  

 Hipo  vivia sol,  en un raconet  del fons marí,  entre  unes  roques  plenes  d’algues  verdes  i llargues, on només  veia passar  peixos  d’altres  espècies.

Els  peixos  eren  de  diferents  mides i colors,  però cap ni un s’assemblava  a ell.  Això  no l’amoïnava  gaire,  entre  tantes  menes d’animals,  ell  era  un més.  Diferent,  sí,  però  tant  diferent com els altres podien ser-ho  també  entre  ells.

El  veritable  problema  que tenia l’Hipo  era  que  cap d’ells  li feia  cas.  Passaven  indiferents,  sense  ni mirar-se’l  i ell  s’estava allà,  amb  la  punta  de la seva  cueta cargolada a una alga.  Els altres  peixos  passaven  amb  unes  velocitats  per  a ell inimaginables.  Les  seves aletes  tant  curtes no li permetien  anar  gaire  depressa,  i tampoc  li permetien  estabilitzar-se.  Si no s’agafava  amb  la cua  a  les  algues,  els  corrents  se l’emportaven.  A  ell  li hagués  agradat  més  agafar-se  a  la cua  d’un altre  peix  amic,  per  a passejar-se  així  pels  fons marins, però  cap d’ells  estava  interessat  en agafar-se  a la seva cua.,  més  aviat  si s’apropava  massa  rebia  algun  cop  de cua  no  massa  agradable.

Si  anava  a llocs desconeguts  per a ell  s’adonava  que  canviava  de color,   per camuflar-se segons  el lloc on es  trobava. 

I després  li passava  una altra  cosa  molt estranya.  Quan es trobava  sol,  al matí  sortia  del seu cau  i  el  seu cos  se  li tornava  lluminós  amb  uns colors  més  vius  que mai  i  encetava  una dansa que no semblava  dur-lo enlloc,  ni servir-li  de gran  cosa.  Tot va  seguir  així  fins  que  un dia  va  arribar  un altre  cavallet  de mar,  ai no!  era  una cavalleta!  Quan  el  va  veure  de  seguida  va  començar  a  il·luminar-se  i a fer-se  més  i més  clar  el clor  del seu cos.  La  panxa  blanca  gairebé  fosforescent.  La  seva  resposta  va  ser  immediata,  es  va  encendre  tot  d’una  dels  colors  més  llampants  que mai  i  va  encetar  la seva  dansa,  ella  el  va  seguir  com si sempre  l’haguessin estat  assajant.   Un  cop acabada la dansa,  van  enllaçar les  seves  cues  i  va  atrevir-se  per primera  vegada  a passejar tranquil·lament.  Ara estava  content,  se  sentia   acompanyat.  Després  de  tota  una llarga  cerimonia  de  festeig,  ella  va  posar-li  uns  quants  dels  seus  ous dins  de  la panxa  d’ell,  perquè  fossin  fecundats  allà.  Tractant-se  de peixos,  uns  quants  ous  volia dir  molts  ous.  Van  viure  allà  en aquell racó  de roques  unes  quantes setmanes,  junts,  fins  que un dia,  ell,  el mascle  que  ja tenia  una panxa  molt  i molt  grossa  i blanca,  va  parir  tota  una pila  de cavallets  de mar,  menuts, menuts,  que  ja  s’espavil·laven sols  des del primer  moment  que  neixien.  A no ser  que  la  seva  necessitat  de  contacte  i  d’anar  sempre  amb les  cues  enllaçades,  els  dificultés  més  la  recerca  d’aliment  i   alguns  acabessin  morint,  abans  d’hora. 

 Però  l’Hipo  ja no va  estar  més  sol.  Podia  sortir  a  dansar  cada  matí  amb  la  seva  enamorada,  canviant  sempre  els colors.

Els  peixos  que  passaven  indiferents,  sospitaven  que  cada  vegada   els colors  eren  més lluminosos.