Carta oberta a uns amants desconeguts,
Des d’un espiell conegut i llunyà, una mica entelat pel fum de la teva ànima et veig vora la finestra, perdent-te i retrobant-te segons el va i ve i les formes sinuoses que pren el fum.
La memòria sempre ens traeix i sovint demana ajuda prop o lluny per saber trobar aquell instant que busca, entre els replecs tant atapeïts del pensament.
Desconeguda amant la que imagino esperant, amb un somriure nostàlgic, les teves lentes roses.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Sense paraules.
Ostres, Carme! Què bé que escrius. M’ha encantat. No m’estranya que en Josep Manel s’hagi quedat sense paraules…
Farem un silenci, doncs… un silenci a vegades va molt bé.
Gràcies Caterina, no m’acabo de creure que hagi deixat en Josep Manel sense paraules, però si ell ho diu!