Col·lecció de moments.

Sí,  sabia de sobres que aquesta  era  la vida  que havia triat.  No tenia res de dolent.  Però  a vegades  necessitava  escapar-se’n,  encara  que no fos  gaire lluny.

La feina li agradava,  encara  que sempre  l’havia considerat  provisional.  Mentre  tenia  nens  petits,  anar  al seu mateix  horari  era  molt pràctic  i a més  a més  ho considerava  una inversió  de futur.  Anava  a  buscar  els nens  a l’escola  cada  dia  a les  5  de la tarda  i podia  estar  amb  ells  amb les  rutines  adequades  per  a que  les  coses  anessin bé.  Berenar,  deures,  a vegades  fer  de  taxista  cap  a  les  activitats  esportives  extraescolars,  petites xerradetes  amb  ells  aprofitant  els moments  més  tranquils  o més  receptius.  Una  estoneta de dibuixos  animats,  compartits.  

Li  agradava  molt  i  gaudia  d’aquesta  normalitat  quotidiana.  Al  vespre  el  retrobament  amb  el  seu marit  també  li era  gratificant. 

Però  era  somiadora.  Sovint  s’escapava  de la seva  realitat  i  se n’anava  allà  en aquell lloc  que un dia l’havia  seduït. 

Un alzinar,  net  de sotabosc  que  es  descobria  al  revolt  del camí,  una mica  de pendent  que  es tancava  en  semicercle  sobre  ell mateix  per  la forma del vessant  de la muntanya.  El  caminet   el travessava.  Sovint  s’hi deixava  caure  de  veritat.  Els  matins  de dissabte  o diumenge,  passejades familiars.  Sempre deixava  per  una  altre dia  la  decisió  de sortir  del camí  i  estirar-se  sota  les alzines,  la terra  acostumava a estar  coberta  d’herba  seca, de  fulles caigudes  d’algun  matoll,  de la pinassa  d’algun pi despistat  i fora  de lloc.   No ho va  fer  mai.  Però  ho va  somiar  moltes  vegades.

Quan  li faltava  temps  per  a fer  les  coses,  quan havia tingut  un dia amb  massa  presses,  sempre  trobava un moment, anant  o venint,  cuinant o planxant  per  estirar-se  a  l’alzinar  i  tot  seguit  li retornava  la calma.