La cuitat d’Arezzo, acollidora com sempre, ens ha fet passar uns bons dies. Coses boniques a veure, restaurants molt autèntics i no massa sofisticats, amb plats casolans i boníssims. Les companyes de viatge, fantàstiques i ja sabeu que no hi ha res com estar en bona companyia.
I finalment el Congrés: Voldria, tant breument com pugui, trasmetre les conclusions finals d’aquest Congrés de Teràpia breu Estratègica. Ja que aquest no és el meu bloc professional no parlaré molt de la tècnica que seria molt avorrit. Ho faré a l’altre bloc. Parlaré dels “mestres” o no… tant mestres.
La teràpia Breu estratègica, és la línia i la tècnica més recent per ajudar a les persones amb problemes psicològics de tota mena. L’indret on es treballa més amb “tècniques avançades” és a Arezzo. Ja fa uns anys que seguim les teories i tècniques del grup d’Arezzo liderat per Giorggio Nardone i hem pogut comprovar: que funcionen, que són breus i que la gent, (en un tant per cent molt elevat) recupera el seu benestar en poques setmanes. Sempre hi ha algú a qui li costa una mica més, però són les excepcions.
Malgrat la nostra admiració per les qüestions professionals, ens hem quedat realment decebudes amb l’observació del comportament i la relació social d’aquest “guru” de la psicologia (o si no ho és, al menys s’ho creu).
Com és possible que algú que sigui molt bo en una disciplina com la psicologia que sempre està lligada a la relació, algú que inventa coses que ajuden, algú que manté uns diàlegs impecables amb els seus pacients per a fer-los trobar el seu camí sense patiment, algú que sap fer sentir bé als altres (només quan són pacients?) … pugui ser tant maleducat, tan egocèntric, tan mal amfitrió, tan impresentable amb els seus col·legeus ponents. Ui! això sembla gairebé una qüestió personal. No, no, jo no era ponent. Només formava part del públic del Congrés. O sigui això no té res a veure amb mi, sinó amb la pura i “dura” observació.
Decepció d’haver conegut aquesta persona de prop: orgullós, pagat d’ell mateix, poc atent (per no repetir maleducat) en les ponències compartides amb altres, llefiscós amb les seves alumnes jovenetes… en fi : tot un desagradable personatge.
Quan feia una sessió en directe (amb una persona voluntària) per presentar com es desenvolupa el seu diàleg estratègic, una eina potent per ajudar a les persones, tornava a convertir-se en el “mestre” que sap, que domina la tècnica, que ajuda, que té una actitud agradable i adequada.
Repeteixo el seu aforisme: Si cerques un bon mestre, a més a més de les seves teories estudia també la seva vida: si no t’agraden les dues a la vegada, busca un altre mestre. Giorgio Nardone.
Un consell paradoxal en aquest cas: si seguim el seu consell, el continuem considerant com un mestre?
Hem après molt de tu aquests últims anys, “Caro Professore” però crec que el que més hem après aquest Congrés és que estar a prop teu no és agradable. Ens continuarem mantenint a distància. En fi, tampoc és complicat. Arezzo no és la cantonada.
Continuarem comprant els teus llibres? assistint als seminaris que fas a Barcelona 1 o 2 cops a l’any? Ens ho pensarem. Hi ha qui separa la tècnica i la persona. Tu dius que no i fas que sí.
Jo encara no ho tinc clar. I vosaltres blocaires… Com ho veieu?
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Doncs una persona que diu una cosa i en fa una altra és un hipòcrita. Potser em quedo amb els seus textos però no vull saber res més d’ell com a persona, ni com a ponent tampoc.
No ens mereixem això. Però normalment la realitat supera la ficció, grrrrrrr.
estic dacord amb l’eloy. i a més en conec molts d’aquesta mena.
Benvinguda, Carme! Ja t’anyorava despés de tants dies
M’alegro que el viatge hagi anat bé, però sobre això de que el ponent t’hagi decepcionat. Jo de vegades he pensat que no sé si és millor conèixer a algú que admires i et decepcioni, a no conèixer-lo. És més que problable que la fama se li hagi pujat al cap!
En el tema dels psicòlegs, una de les coses que han de saber fer (penso) per guanyar-se al client, a la persona que li exposa els problemes, és la confiança. A mi em costa molt agafar confiança (potser perquè abans ho era massa de confiada). Però si jo fos la seva pacient, ja pot tenir llibres i fama, a mi no em resultaria. Crec que la psicologia s’ha d’aplicar en el dia a dia, en les persones que ens envolten, fixar-mos si els passa res. El mateix dic amb el companys de feina o classe. Un ha de respondre segons el que sent però de vegades també segons el caracter de la persona que té al davant (no tothom reaccionarà igual davant una mateixa resposta). Aquest psicòleg hauria de saber (i crec que ho sap) que amb la seva actitud provocarà el rebuig dels demés cap a la seva persona. O una de dues; té molta psicologia perquè realment és el que pretèn aconseguir, o sap molta psicologia en la teoria però no en la pràctica. Tal volta no té ni temps per atindre pacients…
Una besada!
Seguint el seu consell has de buscar un altre mestre.
Sempre passa, si arribes a coneixer una persona que tens idealitzada, sigui perquè l’admires o perquè ha format part de moments importants de la teua vida, acabes emportant-te una decepció.
Tots som persones i com a tals carregats de virtuts i de defectes, i alguns, i tú com a psicologa ho sap molt bé, el renom que adquireixen se’ls puja al cap i no saben com administrar-lo.
Benvinguda de nou, Carme. Sembla que has conegut algú que només fa bona teoria. Això ens passa, salvant totes les distàncies, a tots. Molt bones paraules, carregats de raons… però potser, a l’hora de la veritat no donem el que s’espera de nosaltres. Creem una image, vivim de les rendes d’aquesta… Una pregunta: un bon psicòleg no és en certa manera un bon manipulador? “Sin acritud”, compte!
Para mí es muy importante que no haya contradicciones entre lo que se dice y lo que se hace. Veintitres años atrás recibí un duro golpe al comprobar cómo era en la realidad Camilo José Cela,soez,maleducado,prepotente.Le pusimos su nombre a nuestra escuela y vino a la presentación,en público estuvo más o menos bien,pero cuando estuvimos comiendo con él todos los maestros hacía comentarios rudos,ordinarios sobre la gente que nos atendía.Se me cayeron los palos del sombrajo como se suele decir,nunca más pude verle de la misma manera…y eso que aún no le habían dado el Nobel ni había pasado por manos de su segunda mujer.¿Qué más me da cómo escriba si es una persona que no respeta a los demás ?
No busqueu mestres, no mitifiqueu ningú, feu el vostre cami, coneixer-vos es l’únic camí. Per cert el mon es un gran negoci, massa sovint un negoci brut…
De que us extranyeu si us prenen el pel?
Hola a tothom i moltes gràcies pels vostres comentaris.
Josep Manel, doncs si, jo també crec que un bon psicòleg és un bon manipulador, en el sentit que sap portar les coses a bon port perquè la pesona que l’ha anat a consultar pugui canviar els punts de vista que li fan mal o aquelles coses que el fan patir. No m’ho miro pas negativament, això, crec que és així. Però ha de ser un BON manipulador, no pas un maleducat. I ell fa també una bona pràctica però professional.
Miquel Àngel, No es tracta pas de mitificar ningú, sinó d’aprendre tècniques que ell ha inventat. Funcionen molt bé i aleshores tens ganes d’aprendre’n molt millor, de fer-ho tant bé com es pugui. És un senyor que ha arribat a desbloquejar fòbies i crisis de pànic amb una sola sessió i això ha estat demostrat. Ell és un gran negociant també, però brut no. És una persona honesta que fa una feina que està bé. Jo em queixo d’un altre nivell de coses: del tracte, de la delicadesa, de l’educació. Prendre’ns el pèl? Crec que no ben bé.
Camino incierto, justamente esto mismo… ya nunca voy a leerlo de la misma manera.
Sol solet, Caterina, Eloy i Nina4, gràcies pel vostre suport, ja veig que no només ho enteneu sinó que sabeu de què parlo. Un petó.
Carme
T’entenc Carme, de vegades potser soc massa radical, de fet jo no soc psicòleg , soc un poeta de sang i fetge, i es clar que vaig pels extrems… sorry.
No, no t’has de disculpar pas… m’agraden els debats de bon rotllo, m’agraden les persones radicals i m’agraden els poetes… de sang i fetge? Doncs bé de sang i fetge!
Al contrari, gràcies per contrastar opinions. I per passar-te pel meu blog. Una abraçada.
Carme