Doncs jo vaig de blog en blog, buscant enllaços que em sedueixin… títols de blogs que em facin gràcia o em caiguin simpàtics. En quin blog vaig trobar el teu enllaç? no t’ho sabria dir, algun dels meus blogs amics el devia tenir, ja que jo no acostumo a buscar blogs de mcap altra manera. Gràcies a tu pel teu poema, l’he trobat emocionant. Te’l contestaré a la tornada, amb presses això no es pot fer.

Què et semblaria un diàleg poètic? Podria estar bé. Sense cap compromís si no et fa gràcia, res de res.

O com proposva l’Ignasi, fer poemes o tankas que cadascu que volgués participar-hi enllacés amb l’últim vers de l’anterior.

Gràcies Caterina, doncs si seria un bon mem. Explicar un lloc especial … per una raó o una altra. L’engeguem?

Nina4, m’agrada trobar-te sempre, doncs no està pas malament això d’admirar-nos mutúament. Admiro sovint els poetes. Jo que sóc una aprenent, encara.

Ua abraçada a tots tres.

Et lliuro l’esperança que em queda
perquè l’aixequis
així com qui pren per les aixelles
i eleva un infant en alegria.
Però no et confiïs,
l’espera en l’aflicció és un extrem sideral,
xucla sovint com un planeta erm, arrasat,
que atrau cossos en deriva.
Ve
i cavalca per la tempesta de l’ànima,
on l’home que sóc s’esquinça llampegat
com un arbre gran de les muntanyes.
Això que veus són les estelles,
la fusta rogenca encara.
L’olor de la meva fusta és perdurable
com els pensaments de l’amor,
del temps i de la mort.
Et lliuro l’esperança que em queda.
Ara sé que em pertany fins al punt
de deixar escrit que ningú la posseeixi sinó Tu.