I, poc a poc, a la vora d’una pollancreda que li semblava buida, va parar-se com buscant el lloc adequat per a la buidor que sentia a dintre seu. Va deixar la moto i va seure sense esma en un llit de fulles, seques abans d’hora. En fer-se el silenci, l’aire, lliure de la vibració del motor, se li va fer pesant i aclaparador, era passat el migdia i en aquell moment l’absència de soroll li va semblar com una capa immensa que el cobrís i l’empresonés. Hagués reprès el camí immediatament, si no hagués estat que el cos no li responia, no obeïa les seves ordres i va restar allà mig estirat, mig assegut. Va dormir una estona sota l’afeixugament d’aquell silenci desacostumat. Quan es va despertar, el va sorprendre la sensació tan diferent de la que tenia d’abans d’adormir-se. Era una sensació de lleugeresa, produïda pel so desconegut dels ocells, una gran piuladissa d’ocells s’escampava sobre el seu cap, a les branques dels pollancres. No feia tanta calor, i la vibració de l’aire era suau i lleugera. De cop, va pensar que allà, en aquell indret s’hi estava bé i que li agradaria quedar-s’hi o si més no tornar-hi.








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Agrait per l’abraçada, venint d’una “singular” com tu, sap a gloria…
tinc la curiositat de saber com vas descobrir el meu bloc… es molt demanar?. Estava convençut que era quelcom perdut en mig de la tela d’aranya.
No faig el bloc per complaure ningú sino per seduir-me a mi mateix es un exercici de disciplina per cultivar l’autoestima que la tinc “tocada de l’ala”.
Et lliuro l’esperança que em queda
perquè l’aixequis
així com qui pren per les aixelles
i eleva un infant en alegria.
Però no et confiïs,
l’espera en l’aflicció és un extrem sideral,
xucla sovint com un planeta erm, arrasat,
que atrau cossos en deriva.
Ve
i cavalca per la tempesta de l’ànima,
on l’home que sóc s’esquinça llampegat
com un arbre gran de les muntanyes.
Això que veus són les estelles,
la fusta rogenca encara.
L’olor de la meva fusta és perdurable
com els pensaments de l’amor,
del temps i de la mort.
Et lliuro l’esperança que em queda.
Ara sé que em pertany fins al punt
de deixar escrit que ningú la posseeixi sinó Tu.
Un de vegades necessita gaudir de certa solitud per a tornar a trobar aquell estat d”ànim que ens fa sentir vius. Sempre hi ha racons especials que ens fan reviscolar. Jo també tinc el meu, encara que no sempre hi pugui anar, però quan hi vaig, fa que el lloc sigui més especial. Crec que això seria un bon Mem. No trobes, Carme? jejeje
Una besada!
m’araden molt els pollancres, és una fusta que malgrat ser tova i vulnerable, a mi em resulta forta i amb dóna pau.
preciós el text.
ei t’ha surtit un admirador…
Miquel Àngel,
Doncs jo vaig de blog en blog, buscant enllaços que em sedueixin… títols de blogs que em facin gràcia o em caiguin simpàtics. En quin blog vaig trobar el teu enllaç? no t’ho sabria dir, algun dels meus blogs amics el devia tenir, ja que jo no acostumo a buscar blogs de mcap altra manera. Gràcies a tu pel teu poema, l’he trobat emocionant. Te’l contestaré a la tornada, amb presses això no es pot fer.
Què et semblaria un diàleg poètic? Podria estar bé. Sense cap compromís si no et fa gràcia, res de res.
O com proposva l’Ignasi, fer poemes o tankas que cadascu que volgués participar-hi enllacés amb l’últim vers de l’anterior.
Gràcies Caterina, doncs si seria un bon mem. Explicar un lloc especial … per una raó o una altra. L’engeguem?
Nina4, m’agrada trobar-te sempre, doncs no està pas malament això d’admirar-nos mutúament. Admiro sovint els poetes. Jo que sóc una aprenent, encara.
Ua abraçada a tots tres.