Charles i Emma Darwin.
És un llibre interessant. Planteja tot un seguit de temes importants. No us féssiu pas la il·lusió d’arribar a conclusions massa definitives. Crec que la ciència encara no ho permet, en les qüestions de l’amor. Però perquè pogueu saber si us interessa llegir-lo o no, us apuntaré alguns temes que tracta i que a mi m’han semblat seductors, a més a més dels gens i els mems dels quals ja us havia parlat.
Parla de la dualitat consciència - amor. Un individu que té consciència és el que és capaç de gestionar ls seves emocions. Però hem de reconèixer que aquesta capacitat no està mai demostrada del tot. Posa un exemple: Un adult conscient podria prendre la decisió de no tenir fills. Això anul·la, teòricament, els objectius perseguits per la relació sexual, de la perpetuació de l’espècie. Però a vegades arriba l’amor i s’encarrega d’eliminar, en molt poc temps, el pensament conscient. I per il·lustrar-ho, explica la història personal de Darwin, que personifica encara més aquest exemple.
També explica que el nostre cervell “odia” equivocar-se en les seves prediccions. I que sent més malestar pel fet d’esperar una cosa que creia que passaria i no passa, que no pas per la privació concreta que pateix si no passa.
I referent als condicionament s biològics de l’amor, explica exemples d’experiments amb animals, com ara la mosca del vinagre. Dels 13.000 gens que té la mosca del vinagre… en desactiven un de sol que fa referència als rituals de seducció i d’aparellament en els mascles i aquests mascles s’obliden del tot de les femelles i no els fan ni cas. Si l’activen en les femelles, són elles que fan el ritual de seducció a les altres femelles.
Pel que fa als humans no parla de gens sinó de ferormones i d’hormones: oxitocina que facilita el vincle afectiu, vasopressina, la testosterona (que resulta que en l’home enamorat disminueix mentre que en les dones augmenta) i la dopamina que sembla que té a veure amb l’elecció de la parella.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Aún estoy leyéndolo,me parece tan interesante que lo tengo subrayado por todas partes.Creo haber entendido que Punset considera que las certezas son casi un imposible.Me gusta porque relaciona siempre biología,actitud,comportamiento,no es de los que tratan la ciencia bajo el prisma estrictamente físico,aislado de lo emocional,argumenta muchas de nuestras acciones relacionadas con la biología.Saludos.
Un post interessantíssim, llegeixes coses d’allò més instructives! Això de les mosques no ho sabia pas, bé, no sabia res del que expliques, veig que estic molt poc posat en aquests temes!! M’ha agradat molt això de que la nostra ment odia equivocar-se, i que és encara pitjor aquest malestar que el producte de l’equivocació. Realment fas que m’interessin totes aqustes coses, en voldria saber més! Però el súmum ja és això de la ‘bioquímica de l’amor’, el tema de les hormones. Quin tema, m’encantaria dedicar-me a investigar això!
Camino incierto: Precisamente, como tu dices, a mi lo que más me interesa es la relación de lo físico, biológico con lo emocional. I en este libro queda bastante relacionado todo.
Xexu, Si mai aconsegueixes dedicar-te a alguna cosa d’aquestes, fes-m’ho saber, em sembla apassionant. Ui! aleshores et preguntaria una pila de coses. I nosaltres que ens pensem que decidim sobre aquestes coses i potser no decidim tant… o no decidim gens? Bé, jo he de creure que una mica sí…
I ja m’he comprat el viatge a la felicitat! Fins aviat. M’alegro de no haver-te de trobar a faltar gaire.
Gracias por la recomendación! no lo he leido!
El amor o la pasión pueden ser más fuertes muchas veces que la conciencia y la razón…a la vista está de todas las cosas extrañas que se pueden hacer en nombre de estos sentimientos.
Un beso
Doncs amb el teu escrit m’han vengut ganes de llegir-lo. Punset ens apropa a la ciència com a pocs ho saben fer i de tal manera que tothom ho pugui entendre (clar que en segons quins paràgraf, amb “El viatge a la felicitat”, i jo que sóc de lletres, em perdia una mica).
El que m’agrada d’això és que ens ajuda a entendre que si un/a és rebutjat/ada per la persona que estima no s’ho ha de prendre com si hagués fet res malament, no? Com ara considerar-se avorrit, poc atractiu, etc, de cara a l’altra ésser humà, motius per els quals a vegades ens torturem i que no tenen ni cap ni peus… jeje. Res, era una mica el meu toc d’humor
llibre interesant, molt interesant la mosca del vinagre, sempre aprenem coses noves amb el teu blog, quan passi oer una llibreria el posarem a la llista.
salutacions
interessant, jo em pensava que la testosterona també feia que l’home s’inflés com ens passa a nosaltres quan ens enamorem, amb ells quina hormona els estimula?
Tan cientific es aixó com que el pensament interacciona en les partícules quantiques. Així doncs no doneu rés per sabut , jo em resisteixo a pensar que si penso en una dona es per que tinc les hormones alterades,ep!sols les hormones ?.
No em quedat que es es el meu pensament qui fa alterar les hormones?…
Així doncs nop canvia res ço qui mana es l’ànima el demés es tot “psicosomatic”
En de mentres ara esta de moda parlar de la Psico-neuro-immunologia.
Per que serà?
No som més que química, fills de les estrelles.
Acabo de tornar a llegir i he descobert que estic de testosterona a zero.
Buahhhh.
Oxitocina? M’ho faré mirar.
Petons
M’alegro que també ho trobeu interessant. Jo si que li trobo.
Jo diria que el pensament i la fisiologia o sigui cos i ment es potencien un a l’altre. Si sents una cosa determinada … augmenta una hormona o en baixa una altra i contrariament si augmenta una hormona fa que sentis una cosa determinada.
El que és segur és que els estats d’ànim es corresponen a uns determinats nivells hormonals.
La testosterona és realment l’hormona que estimula el desig sexual a homes i dones… però en l’enamorament sembla que els sexes tendeixen a equilibrar-se… les dones que habitualment no tenen tanta testosterona l’augmenten i els homes que sempre en tenen ujn nivell més alt es veu que els baixa… potser per trobar-se en un punt més equitatiu, més semblant? Per buscar una fusió més precisa?
Miquel Àngel certament que mana l’ànima, però l’ànima no és el cervell i el cervell no és pura física i química?
Som química, no ho dubteu.
Zel no t’hi trenquis el cap! Deixa-ho córrer!