Ha quedat enrera un oceà.
No sé si travessat,
o bé vençut
o potser només oblidat.
Ara camino l’aiguamoll.
El vorejo amb grans marrades
que allunyen l’objectiu.
No hi ha drecera
que pugui mantenir-nos fora del llot.
Però camino l’aiguamoll
sense tocar-lo.
Tot el que veig és, a la vegada, proper i llunyà.
M’amara l’agredolç
de la bellesa inaccessible.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
És preciós, Carme! A mi també m’agrada l’agredolç de la bellesa inaccessible… Quina frase més maca!
Estic amb la Caterina. I després del dia que he portat hui llegir els teus versos és un bàlsam per a la meua tendresa adormida.
abans de punxar els comentaris ja tenia a la ment la mateixa frase de la Caterina i el Josepmanel.
l’agredolç de la bellesa inaccessible….preciós,encantador.
Bo, per tendre i per incisivament dolç…
Coincidim doncs, Carme, una frase per guardar, un tresor trobat, una preciositat de poema, enhorabona, abraçades i fins aviat…
Mig mar, mig terra, mig poesia
Que bonic Carme!
Llegir-te es sentir pau i felicitat a la vegada.
Gràcies per compartir amb nosaltres tot el que escrius.
Un petó
molt bonic, ets una artista,
Gràcies, a tots, per les vostres paraules que sempre animen a continuar aquesta xarxca d’intercanvis.