El setembre, encara vestit d’estiu, feia el seu camí calorós i tranquil. Dies encara llargs, per sort, no gaire ocupats, on les hores feien les seves acaballes d’olor de llibertat.
Un impuls de retrobament, complicitats ajornades i novetats per explicar ens van portar a passejar pels vells boscos coneguts, bonics, domesticats, eixuts.
Jo tenia en el meu cap, diverses històries d’olors. Espígols secs i també en flor. Mentes i farigoles. Pètals de roses caiguts, essències per revifar-los. Trossos de pinyes, barrets d’aglans, fulletes seques de diferents tons. Bossetes per perfumar, buides encara. Tan buides eren, que no sabia ben bé de què.
Hores d’estiu plenes de colors i de fils. Tot endreçat i tranquil, en el seu lloc, esperant un moment , esperant un senyal. El senyal va ser senzill, a la mida del projecte. Aquest senyal va ser un nom. Un bateig per una olor.
Una olor molt precisa , quan la sents, però encara indefinida.
Aquest nom va passar, sense donar-se importància, però quietament va quedar, com un present personal: una comunicació en la distància.
Just el setembre acabava, i jo sola en el bosc, mentre el company m’esperava, camí del Montcau amunt, vaig sentir aquella olor que ja no era indefinida, l’ olor que ja tenia el seu nom.
Vaig buscar, aquí i allà, com retenir aquell perfum i flors seques, herbes , llavors vaig observar amb tota cura.
Res concret la transmetia, aquella olor tenia nom però ara em defugia.
Malgrat tot, el seu record, em va portar cap a tu. Compartiré més d’un cop(les olors són missatgeres de records) aquesta flaire present, amb el nom que li has posat i que jo he adoptat: L’olor de final d’estiu.
De les herbes, vaig fer un ram, per omplir-ne les bossetes, tot esmicolant-les quan ja fossin ben seques.
I l’olor em va fugir. En vaig posar una de nova, asèptica sense records.
Llàstima! M’hauria agradat oferir, l’inabastable impossible, difícil de retenir:
Bossetes perquè els calaixos fessin l’olor de final d’estiu.
Però…
Sents? Quina olor de final d’estiu !
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Moltes gràcies per passar-te pel meu bloc Carme. Jo també et seguiré llegint.
tot té una olor encara que no ens entri per les narius, tot té un color encara que no el distinguim.
jo assossiu sempre els noms en colors i de fet el meu estimat té una olor, una olor mai olorada per ningú, només jo la puc olorar i respirar el seu perfum i omplir-me de color.
un petó Carme
Diuen que les olors són de les coses que més ens porten records. Malgrat tot, no m’agrada l’olor del final de l’estiu. Em produeix certa malenconia…