Ja he acabat de llegir 1984. No cal comentar gaire res sobre aquest clàssic, oi?
De fet, el llibre et deixa fet pols amb el seu final… però hi ha un apèndix sobre la novaparla i els seus efectes que he trobat molt i molt interessant. I un comentari que he fet avui al blog del Josepmanel m’ha fet venir ganes d’ampliar-lo una mica.
Està clar que el llenguatge, la llengua, crea pensament, per això el Gran germà, que volia disminuir o eliminar el pensament de la gent i fer-lo únic, simplificava la parla tant com podia. Si no hi ha paraules per a expressar uns conceptes determinats, els conceptes desapareixeran.
Hi ha una hipòtesi d’uns senyors que es diuen Sapir i Whorf que creuen que persones que parlen diferents idiomes, tenen percepcions diferents de la realitat.
Diuen que els esquimals tenen unes 50 paraules per a designar la neu. Nosaltres quan hem dit: neu gelada, neu pols i neu primavera, ja no sabem què dir. És inqüestionable que ells tenen una percepció de la neu molt més precisa que nosaltres.
A un altre nivell més petit, una persona que viu aquí, a Catalunya, de fa molts anys però és de parla castellana, em deia fa uns dies, que ella entén perfectament què volem dir quan diem “vespre”, però que ella és incapaç d’utilitzar aquesta paraula, ja que no sap mai si la utilitza prou bé: a quina hora comença el vespre, a quina hora s’acaba el vespre i comença la nit?
Vosaltres catalanoparlants, us heu fet mai aquesta pregunta? Doncs potser si que tenim percepcions diferents de la tarda-vespre-nit.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Doncs sí que segons l’idioma certes coses es poden expressar amb més o menys paraules. Una que sempre he tingut molt present és la paraula estimar. En castella tenim “querer” i “amar”, que encara que aparentment vulguin dir el mateix tenen dos significats bastants diferents; “querer” per a amics, familiars, i també podria ser per a la persona estimada. I “amar” seria a un nivell més profund. En català en cavi tenim només estimar per a dir dues coses que poden ser molt diferents. Podem “querer” a algú però no “amar”…
Deu ser per això (jo no he parlat mai d’amor en castellà) que jo no sento que les dues coses siguin tan diferents… com molta gent sembla veure. Sí, sí ja entenc el què vols dir, però potser ara seria jo la que no sabria utilitzar adequadament les dues paraules i diferenciar-les amb precisió, crec que per a explicar la meva manera de sentir envers les persones: família, parella, amics només sabria utilitzar-ne una, l’única que conec.
I és que la llengua a més a més de donar percepcions diferents, ens fa tenir els sentiments també diferents? Estem anant més lluny que Sapir i Whorf?
A tall del que dieu sobre les paraules, ací al País Valencià, es fa un ús excessiu del mot “estimar”, i s´usa sovint per a notificacions formals, com ara “estimat contribuent” que, a mi, personalment, em fa certa gràcia (que m’estime tant hisenda, per exemple), i molt poc el “benvolgut”, que resultaria més formal i, en segons quins casos menys emotius, més correcte. O no?
Per cert, Carme, moltes gràcies per l’enllaç.
hi estic d’acord amb en Sapi i en Whorf. De vegades parlant la mateixa llengua tens percepcions diferents del que vols dir i el que enten el receptor. Sobretot entre un home i una dona (bé no vull encetar cap mena de dicussió).
Jo entenc com a vespre entre les 20h i les 10h. ja que per quedar per sopar quedem sempre al vespre no a la nit. Potser allargaria una hora més el vespre fins a les 23h.
Molt interessant això de la llengua i el pensament. Jo crec que si, que percebem certes coses diferents i les podem expressar gràcies al llenguatge. Trobo que cada llengua s’adapta a les necessitats dels seus parlants, i per això hi ha paraules que no es poden traduïr amb una de sola en un altre idioma. Justament fa uns dies feia un post sobre la paraula ‘gemütlich’ en alemany, que és un concepte i no es pot traduïr de manera fàcil a cap dels idiomes que conec. La llengua té moltes coses màgiques, sobretot quan amb poques paraules, però molt concretes, es pot expressar tantes coses. Gran llibre el 1984.
fa cop ho vaig comentar a algú, però crec que val la pena tornar-ho a dir aquí:
us heu fixat mai en l’ús dels possessius? és la meva dona… és el meu marit… a certes parts d’àfrica això no existeix; ells ESTAN amb…
potser aquest factor “possessiu” explicaria certes conductes violentes actuals?
Sí, penso que sí, que el llenguatge propi ens encamina a una manera de veure, interpretar i explicar la realitat, que de vegades no és traduïble. Em fa pensar una mica com el vi: cada vi, tot i que és fet de raïm, porta el pòsit o solatge propi. I amb la llengua deu passar una cosasemblant. Per això les traduccions són tan difícils. Entre un “jódete” i un “fota’t” hi ha diferència, malgrat la semblança. Doncs amb les parules que fan referència a la vida quatodiana: les hores, els temps, etc, ha de passar encara més.
Fa temps que tinc 1984 a la llista de llibres per llegir, però el vaig deixant deixant. Potser algun dia…
En quant al vespre, m’encanta aquesta paraula per definir un espai de temps entre la tarda i la nit, i que cadascú posi les hores de començar i acabar allà on vulgui. I el vespre, és tan romàntic…
Les paraules tenen moltíssima importància, i caldria aprendre a estimar-les i a tractar-les bé i a coneixer-les millor.
El vespre? el vespre és quan el cel comença a aclucar els ulls.
Josepmanel, tens raó la paraula benvolgut és ben bonica i és una mica més formal i adequada per a segons quins casos quan realment no hi ha un afecte i una emoció intensos. Jo escriptora de cartes, els primers cops que escric a algú acostumo a utilitzar el benvolgut/da… després més endavant si s’escau ja canvio cap a l’estimat/da.
nina4, sí, sí, clar que homes i done s tenim percepcions diferent s també, però això crec que ja no és culpa de la llengua… sinó del cervell, dels costums, de l’educació…
Xexu, tens tota la raó. Cada idioma té alguna paraula molt difícil de traduir en qualsevol altre. Deu ser perquè aquest concepte és important per a aquesta gent.
Ignacio, El meu pare, el meu fill, a meva dona, la meva ermana… tots són meus! tens raó!
Jomateix, benvingut al meu blog, … de fet sempre em sembla més suau un fote’t..
Eloy, benvingut també, i si el vespre o el capvespre són paraules precioses, poètiques i romàntiques .
Com a comentari final què millor que la teva frase tant poètica. És la milor definició de totes. Gràcies Jesus.