La Glòria estava estirada al sofà, eren les nou del vespre i en Ramon encara no havia arribat. Li passava l’estona en un somieig una mica dispers, com de va i ve sobre les coses. Pensava en l’Aleix, que feia dies que li anava al darrera i ella es deixava estimar una mica. Pensava en en Ramon i en com estaven de bé tots dos en aquesta mena de convivència amistosa, però no només amistosa. I se sentia una mica perplexa. Com si no sabés cap a on havia d’anar. Pensava en el seu llibre de capçalera i es deia, per què no, tots dos? Com a la novel·la, la sinceritat que tenien amb en Ramon permetria això i més, si volgués però i l’Aleix? Com entendria tota aquesta història?
Ella ja no esperava l’amor de la seva vida. L’Aleix no l’era i en Ramon… tampoc. Sempre s’ho havien plantejat així. Però… li agradaria, es clar! per això l’havia captivat la novel·la, perquè tot i no esperar cap AMOR en majúscules el trobaven sense buscar-lo. Al cap d’una estona un sms d’en Ramon: “Glòria, arribaré cap a les 11, sopa el que vulguis, jo ja m’espavil·laré quan arribi per menjar alguna cosa”.
La Glòria es va remoure en el sofà per adaptar-s’hi encara millor: els coixins a ella i ella als coixins. Quina sort! No tinc ganes ni de bellugar-se ni de sopar. I el seu somieig continuava… com és possible que justament amb en Ramon, si hem acordat que no hi haurà res entre nosaltres que pugui assemblar-se a una parella convecional, si hem passat d’enamoraments i de compromisos, si no ens hem demanat res, si cadascú fa la seva vida… és amb l’home amb qui m’he trobat més bé, més còmoda, més lliure, més independent, més acompanyada, més escoltada, més entesa i més feliç?
En Ramon, en veure tot el pis a les fosques, va tenir un punt de decepció, tenia ganes de parlar amb ella. Però si
la Glòria era una noctàmbula que sempre anava a dormir tard! I avui, a les 11 i 10 ja dormia? Potser li passava alguna cosa.?
Aleshores la va veure. Arraulida al sofà. Es va fer un pa amb tomàquet i pernil, se’l va menjar a la cuina ràpidament. I una taronja. Després se’n va anar, sense remordiments de consciència, directe a despertar
la Glòria.
Va seure en el lloc que li deixava la forma de quart creixent de la posició de
la Glòria i li va acaronar la galta:
- Glòria, bonica, què fas aquí dormint? Estàs bé?
- Ja has arribat? Sí, sí estic bé. Aquí estic bé, estic amb tu, aquest és el nostre lloc. - deia amb veu de son.
- Doncs fes-me una mica d’espai, m’estiro al teu costat. No és just que tu estiguis amb mi i jo no pugui estar amb tu. – feia broma, com sempre, en Ramon.
La Glòria somreia amb els ulls tancats. Es va apartar una mica li va fer lloc i va avançar la cara fins a tocar la d’ell, galta contra galta i la boca prop de l’orella… I es que xiuxiuejar era un gran petit plaer per a
la Glòria
- Va, vine, parlarem una mica. Saps? Avui pensava coses estranyes.
- Quina mena de coses estranyes?
- De tu i de mi. Que mai no havia estat amb ningú tant bé com amb tu.
- Jo també estic molt bé vivint amb tu. Però això és estrany? No. No ho és. Sempre hem estat bé.
- Sí, una mica estrany sí, perquè pensava que potser podríem oblidar-nos de totes les nostres dèries i principis i ser una parella normal.
- Normal? Per què normal? Hi guanyaríem alguna cosa?
- No n’estic segura
- Jo sí que n’estic, Glòria, no hi guanyaríem res i hi perdríem molt.
- Altres dones?
- Sí, és clar, però tu saps que no és això. Saps que perdríem la possibilitat de sentir, d’emocionar-nos davant d’altres persones o com a mínim de poder-ho compartir sense problemes. No necessito tant les altres persones, les altres dones, com la possibilitat de viure en llibertat. Si hi poden ser i tu i jo ens podem entendre i parlar-ne, potser ja no caldrà que hi siguin. M’entens?
- Sí, t’entenc com l’Aleix, m’agrada l’Aleix és interessant i molt dolç, però per a res del món voldria una família convencional amb ell. A ell no li puc explicar tot.
- I a mi sí! Uuuaaaauuuu! Què sap ell de nosaltres?
- Res. Que som amics i que estem lliures.
- No sap que ens estimem i que fem l’amor quan ens ve de gust?
- No. No sé si ho entendria.
- Si no ho entén, ell s’ho perd. Estàs trista per l’Aleix.
- No, estic trista per nosaltres. Perquè a vegades dubto i no sé si vull seguir els passos de la novel·la
- Seguir-los… no, no cal, no els segueixes pas del tot. Ells no dubtaven mai. I tu si. Ja estàs inventant situacions noves. Inventem-nos la nostra vida sense seguir ni les convencions ni la novel·la.
- I tu, que dubtes?
- Jo no dubto. - i baixant encara més la veu - Visc amb tu i viure amb tu és el que més desitjo en aquest món. I també ets la persona que més m’estimo.
- Jo també.
- Si vols que canviem alguna cosa, estic disposat a canviar el que tu vulguis o almenys a parlar-ne.
- No vull canviar res… i tu? Espera … o potser si…. una cosa només. - Es va fer un silenci… una mica llarg.
- Quina cosa?
- M’agradaria tenir un fill.
- A mi també. Fa temps que hi dono voltes. Ja pots comptar-hi. M’esforçaré a ser el millor pare que mai hagis pogut imaginar.
En Ramon li va passar la mà per sota la samarreta, li va acaronar l’esquena i després va fer-li baixar els texans que
la Glòria tenia descordats per estar més còmoda al sofà. Es van posar amb més il·lusió que mai a la feina de fer un fill. Ja no volien pas esperar més, que l’edat no perdona.
La Glòria sempre àgil amb les mans el va despullar també en dos segons. La pura veritat és que sempre tenien ganes l’un de l’altre, moltes més que de cap altra persona.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Una quarta part! M’encanta aquesta història. No has pensat de fer una novel·la? Si has llegit algun llibre que tracti sobre una parella com la de la Glòria i el Ramon, fes-m’ho saber. Crec que malgrat tot, és una història que pot ser més realista del que ens pensem. D’alguna manera estic un poc farta de llegir llibres d’amors perfectes i finals feliços, perquè a la realitat no sempre és així. A més a més, el teu relat em dóna molt què pensar. Pots creure que ara ja no sé fins a quin punt és bo tenir esperança o no? M’has fet pensar massa aquests dies (ho dic amb el bon sentit) jeje
Besades!
Caram….m´ha agradat el teu text…. . Heus ací la cruïlla….esperar o no esperar l´amor de la teva vida….de fet crec que ells ja l´havien trobat però eren incapaços de veure-ho. Potser perquè l´havien mitificat o esperaven trobar-ho en l´espill equivocat. Per mi que una persona faci sentir a un altre com es fan sentir l´un a l´altre ja és l´amor de la vida. I que costa de trobar això!! I amb qui comprtiries un fill si no?
Però siguem sincers….trobar algú que en “absoluta llibertat” només tingui ulls per una sola persona….mmmm….dificil de trobar…o no…potser és tan simple com desitjar-ho fortament.
Salut i endavant i molta sort amb la teva novel·la!!
Ja faràs cinc cèntims eh?. ;-p
Caterina, el llibre del qual parla aquest conte, (les primeres parts d’aquest conte) és una gran novel·la en quatre volums de Manuel de Pedrolo (un dia us he de parlar d’ell, aquest sí que és el meu gran amor literari) “Apòcrif 1: Oriol”, “Apòcrif 2: Tina”, “Apòcrif 3:Verònica”, “Apòcrif 4: Tilly”. Com pots suposar amb tant de rotllo no és una simple novel·la d’amor, és molt més complexa, però el tipus de relació és una part molt important d’aquest relat. A més a més com sempre Pedrolo innova, investiga i hi ha moltes altres coses dins la novel·la. Hi ha gent que m’han dit que no era fàcil de llegir. A mi si que m’ho va semblar. No sé si els trobaràs, perquè no sé què passa amb Pedrolo que sembla que sempre l’hagin volgut amagar i sovint és molt difícil trobar llibres seus que no siguin el Mecanoscrit del segon origen (que també és deliciós i crec que l’han llegit tots els joves del país).
Per altra part jo ja intento escriure una novel·la. Aquí al blog la vaig penjant. Poc a poc. Capítol a capítol. (I és que no tinc tant temps per a tantes coses.) També vull parlar, en ella, de tipus de relacions diferents o poc convencionals.
Encara que algú em deia que rumiar massa porta contraindicacions, mira… a mi m’agrada i per això no em sap greu haver-te fet rumiar massa.
Jordanayontney, no crec que sigui tan fàcil com desitjar-ho fortament. Crec que el fet que ells dos ja estiguin acostumats a “compartir-se” amb altres persones, a explicar-s’ho tot, i al mateix temps saben fer-se sentir bé i molt estimats… és un bon punt de partida. I quan dic que a vegades la possibilitat d’anar amb algú altre és més important que el fet de fer-ho… no vull dir pas que això hagi de ser només en teoria. Vull dir exactament que si algú té la possibilitat de fer-ho, ho fa, (dono per suposat que algun cop s’ha de fer) i després se’n pot parlar, no és cap drama, i això pot passar un cop o dos, però la relació més potent, més acollidora, més sencera, que abasta més aspectes de la vida, continua essent sempre la mateixa… després d’un cop o dos és ben possible que ja no es necessiti més. La llibertat comprovada i exercida, dóna a vegades situacions ben diferents de les habituals.
Gràcies per la visita i el comentari.
“No necessito tant les altres persones, les altres dones, com la possibilitat de viure en llibertat. Si hi poden ser i tu i jo ens podem entendre i parlar-ne, potser ja no caldrà que hi siguin.” Aquest tros pot donar tant a dir, a pensar… Viure en llibertat dins la parella, també ho diria possible en parelles “convencionals”… Però no es tracta de veure quina relació és millor o pitjor, totes són bones sempre que siguin en condició d’iguals, oi?
Personlament crec que han trobat l’amor de la seva vida, i que ho saben i en són conscients, deixant les etiquetes de bandes, viuen com senten, i sense cap mena de dubte, això és genial!
Si que tens raó. La condició d’igualtat és la més important. Em fa gràcia jugar amb el fet que encara que (com tu molt bé dius) són conscients que s’han reconegut com l’amor de la sev a vida, no volen renunciar a tot el que han recollit com a bagatge de tots dos en l’època que encara no ho eren.
Carme
Per cert, Carme! Ahir vaig veure una pel·lícula de l’Spencer Tracy i na Katharine Hepburn, que es titula “Sin amor”, i em va recordar una mica a la història que ens has contat aqui sobre el Ramon i na Glòria. He pensat que t’interessaria saber-ho. Potser ja l’has vista!