Per acabar amb el tema de l’esperança, avui volia posar el final del conte d’Aixoplugats sota una novel·la, però me l’he deixat a l’altre ordinador i ara no el tinc. Quedarà per a demà. Per compensar us posaré una cita del llibre de Sponville, que al seu torn cita a Woody Allen i així tot queda en família:
“Que feliç, seria si fos feliç!” aquestes paraules de Woody Allen potser ja diuen el més essencial: que estem separats de la felicitat per la mateixa esperança que la persegueix. La saviesa, al contrari, seria viure de veritat, en lloc d’esperar viure. En aquesta direcció apunten les lliçons d’Epicur, dels estoics, de Spinoza, o, a l’Orient, de Buda. Només tindrem una felicitat proporcional a la desespració que siguem capaços de travessar. La saviesa és justament això: la felicitat desesperançadament.
No es tracta de prohibir-se l’esperança, ni d’esperar la desesperança. Es tracta, en l’ordre teòric, de creure una mica menys i de conèixer una mica més. En l’ordre pràctic, polític o ètic, es tracta d’esperar una mica menys i d’actuar una mica més. I finalment en l’ordre afectiu o espiritual, es tracta d’esperar una mica menys i d’estimar una mica més. Els agraeixo la seva atenció
Ei! I jo també
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
De vegades ens hauriem de tirar a la piscina de cap, sense pensar massa si feim bé o malament. La vida ja s’encarregarà de fer-nos saber si varem fer una bona tria o no, i en cas d’haver-nos equivocat, alguna cosa bona haurem aprés. Però clar, fa tanta por equivocar-se! Un/a, pot ser perquè la societat ens ho ha fet creure així, es pensa que ha fracasat. Equivocar-se pens que és una de les coses que fan més por.
caminar és fàcil, triar no tant….
fracassar, equivocar-se ja ho diu la Caterina fa por, recança…però ho hem de fer, a vegades…
Hem d’escoltar més el cor que el cap…
Potser no ho he entés bé. Però és cert que un sentit de l’eficàcia mal entés, que ens mena a l’èxit immediat en tot allò que m’emprenguem, és la causa de tanta desesperança, de creure que no podrem, que no sabrem, que no arribarem… Té alguna cosa que veure en això la pèrdua de la capacitat de sacrifici que estem patint?
Caterina,
Tens raó que equivocar-se fa por. I sempre posposem la felicitat. És que la gent busca la felicitat sempre més enllà: quan pugui fer això, quan pugui anar a tal lloc, quan em canvii de casa, quan acabi els estudis, quan trobi parella… i la felicitat no és mai allà, sempre és aquí.
I parlant de les opcions i els errors, sovint és més important l’actitud amb què emprenem les coses, que no pas la tria que fem.
Nina4, sempre ens han dit que havíem de fer més cas al cap que al cor i encara que ho vulguem canviar, a vegades és tan arrelat el costum que no sabem fer-ho.
Josepmanel, potser que si que tingui a veure. “Esperar que tot surti bé a la primera i fàcilment” fa que ens sentim més fracassats del compte i que en comptes d’un cert esperit de sacrifici (que ja estaria bé) ens sentim “injustament tractats” per la vida o pels altres. I per tant desgraciats. Quina llàstima!