Benvolguda Caterina,
Em parlaves que et semblava trist el meu relat perquè els protagonistes ja no tenien esperança en la qüestió de trobar parella. M’agrada fer-me i compartir una petita reflexió sobre l’esperança.
Tenir esperança sempre ha estat un cosa positiva. Sempre hem dit “l’esperança és l’últim que es perd”, “mentre hi ha vida hi ha esperança” i coses així. L’esperança ens dóna empenta per a tirar endavant. Ens fa oblidar els mals moment i imaginar-ne de millors i potser també ens ajuda a anar-los a cercar.
Però he pensat… quantes parelles no han anat malament perquè precisament tenien molta esperança? Perquè esperaven massa l’un de l’altre? Perquè esperaven massa de la vida en comú? Expectatives massa elevades. I finalment se n’han decebut.
No puc deixar de pensar que més que esperança necessitem ganes de fer que tot vagi bé. Necessitem posar-nos en acció. Si no hi ha esperança, no hi ha desencís. Si no hi ha esperança, però hi ha voluntat és possible que sigui tot molt millor encara. Aleshores, sense esperança… tot allò que nosaltres fem prepara el futur que volem i tot allò que rebem de l’altre és com un regal totalment inesperat. Continuaré la història dels meus desesperançats i ella acabarà d’explicar tot això que jo vull dir.
Fins molt aviat, aquí als blogs. Una abraçada. Carme
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
si se’m permet el comentari…
les teves paraules em fan pensar, en primer moment salto de la cadira en favor de l’esperança, perquè ella moltes vegades ens dóna les forces per seguir endavant, per seguir lluitant,… però certament, no deixes de tenir raó quan parles de la decepció… ara em tens divagant i pensant en les teves paraules, d’una manera diferent, sense saltar de la caidra… Què hi ha millor que els regals inesperats?
ja, però…
si no tens esperança de guanyar un concurs, per què t’hi presentes?
si no tens esperaça de riure, per què vas al circ?
si no tens esperança d’atipar-te, per què menges?
si no tens esperança de viure…
potser el problema, més que l’esperança, és que no sabem mai reconèixer el fracàs. no ho sé
molt divertit, però, això de les cartes XD
“No puc deixar de pensar que més que esperança necessitem ganes de fer que tot vagi bé”.Me identifico con esta frase tuya,porque qué es la esperanza? que haya un Dios que conceda deseos?que ocurra una casualidad afortunada? que los demás nos obsequien con lo que necesitamos? que nuestros seres queridos sean como nosotros necesitamos que sean?y cuando una enfermedad crónica o un problema de salud irreversible aparece en nuestras vidas, qué hay que cultivar la esperanza o las motivaciones para seguir viviendo? pues entonces no queda más que aferrarse a la fuerza interior para ESFORZARSE o para buscar las ganas hasta en los calcañales para hacer “que tot vagi bé”
Carme, des d’un punt de vista “existencial” a mi m’ha anat tant bé no esperar massa de la gent… dic “massa”, potser no cal que sigui gens, gens, però molt poquet.
Ignacio, segur que t’ha passat que quan algú et parla molt i molt bé d’una peli, a vegades dius “No n’hi ha per tant”. I si no t’haguessin dit res potser haguessis dit “No està malament, força bé”. Sobretot em refereixo a això. A expectatives massa elevades. Una micona d’esperança en la vida, va sí… te la concedeixo. Tens raó.
Per una opinió més autoritzada: “La felicitat deesperadament” d’André Comte-Sponville. Quan el vaig llegir em vaig sentir identificada amb el que deia, jo ho sentia així, però no m’havia atrevit mai a explicarho. Ara si.
Camino incierto, que bien que hayas entendido mi manera de ver las cosas! No hay duda que por mas que nuestros seres queridos nos quieran mucho, ellos no van a ser como nosotros necesitamos que sean. Ni nosotros como ellos necessitan. Si hubiera una vacuna contra este tipo de esperanza creo que todos nos entenderiamos mucho mejor.
Carme
La majoria de vegades que m’he sentit malament a la vida és perquè potser esperava massa de les coses i no s’ahn fet realitat. I sí, pens que quan menys ho esperes tot és quan arriben. Bé podria ser que en part és millor no tenir esperances però, aleshores què ens quedaria? Segurament vivim en un món en que la gent espera massa però crec que les grans coses que ha fet la humanitat al llarg de la història han sorgit començant d’una esperança, d’un desig. Mentre les esperances que tenguem siguin possibles, per què no? Però al mateix temps mentalitzant-mos de que bé igual no es compleix i no per això hem de pensar que hem fracasat. De vegades no tot el que desitjam ens convé, ni tot el que ens convé era el que desitjavem. Igual la nostra parella ideal, la que ens farà feliços no era la que creiem, i el mateix amb la feina i altres coses. Si tot fos tan fàcil com desitjar o espera alguna cosa i aconseguir-ho, crec que tot seria una mica avorrit. De fet, pens que arriaria un punt que la gent no esperaria ni desitjaria, però ho feim per això, perquè no sempre ho tenim tot al nostre abast.
Gràcies per la carta, Carme!