En Ramon tenia molta curiositat per saber què passava pel cap d’aquella dona,
la Glòria, per haver deixat aquella nota dins del llibre “No el llegeixis amb lleugeresa, és un llibre important”. Per això va intentar localitzar-la després d’aquell bookcrossing improvisat.
La Glòria que no havia trobat massa gent amb qui compartir les tesis de la novel·la no es va fer pregar. Va començar escrivint-li les seves idees i els seus comentaris a través del correu electrònic. En Ramon va contestar, sentia més que res curiositat.
Després de setmanes de parlar del llibre i també de les seves vides respectives, un dia, en Ramon li va proposar que es trobessin.
Eren un parell de concos una mica desenganyats dels amors de tota mena, amb els trenta anys ja ben passats de llarg, tenien una vida força prosaica. Treballar i alguna gresca amb els amics. Cada vegada menys gresques, ja que tots els amics tenien família i una persona sola, a vegades no s’hi acaba de trobar bé en ambients massa familiars.
El que els agradava de la novel·la era el plantejament de la parella que s’hi formava: un plantejament gens romàntic, sinó tot al contrari ben interessat. Ell volia els seus diners per poder viure sense problemes i dedicar-se a escriure i ella volia la seva joventut, la seva creativitat, però sobretot una llicència de matrimoni que necessitava per qüestions familiars i d’herència. Interessats però sincers l’un amb l’altre.
En Ramon deia que era impossible que una relació així es convertís en amor.
La Glòria deia que per això era una novel·la, que aquestes coses no passaven a la realitat, però que tanmateix era bonic de llegir-les.
Ells dos només eren amics, però com que no buscaven res l’un de l’altre, i a més a més s’esforçaven per a no buscar-ho, tenien una relació ben sincera i a la vegada molt fluïda. No hi havia problemes entre ells. Un bon dia en Ramon li va proposar de seguir els passos de la novel·la. No és pas que
la Glòria tingués cap fortuna ni que en Ramon volgués dedicar-se a la literatura. No. Però en els temps que corren no és fàcil mantenir una casa, hipoteca inclosa, en solitari. Es casarien per interès i perquè s’avenien i es trobaven bé l’un amb l’altre. I perquè ja no creien en l’amor.
-No et facis il·lusions amb mi – deia
la Glòria - jo no m’enamoro fàcilment i a més a més vull mantenir la meva independència. Això nostre és un contracte i prou.
-Ni tu amb mi. Ja saps que gat escaldat de l’aigua freda fuig.
Ho van fer. La Glòria va deixar el seu pis de lloguer i va anar a viure al pis d’en Ramon que van posar a nom de tots dos i van anar pagant a mitges. S’explicaven les coses que els passaven durant el dia, s’explicaven si havien conegut algú o havien lligat a l’hora de l’esmorzar. L’un per l’altre eren els millors amics que havien tingut mai.
Van passar les setmanes, els mesos i els anys. Per tothom aquella parella era la més feliç del món. Per ells també. Dormien en habitacions separades, però ben sovint després d’haver-se explicat secrets i confidències feien l’amor al sofà. Es lliuraven l’un a l’altre amb la intensitat de qui no espera res, però que està disposat a donar-ho tot i que a la vegada també ho necessita tot, de l’altre.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Si això es pogués fer no hauria hipocresia en les relacions de parella, sense donar re a canvi, sense lligams, sense fer o dir pel que dirà la teva parella, i sobretot fer l’amor quan et vingui de gust, no per imposició o perquè l’altre ho vol,
Seria bonic
Ais, no sé si la història acaba aquí o continuarà però m’encantaria que seguís! M’ha commogut. Una meravella. És preciós però, alhora, també ho he trobat una mica trist…
Però aquest somriure de l’amistat
no indica que l’amor ja ha arribat?
encara que no necessàriament un amor de parella, vull dir. Però viure cada dia amb algú que no estimessis…
Nina, a mi també em sembla bonic. Sobretot per la sinceritat.
Caterina, no pensava continuar-la, però és una idea, potser si que la continuaré… és un tipus de relació que pot donar molt de si i pot ser molt rica en matisos i en emocions. Potser li podem treure aquesta tristesa que et produeix.
Ignacio, sí, sí, jo també crec que l’amor ha arribat, però no és una relació convencional, és un amor de prella però amb molta més llibertat i sinceritat. Segur que s’estimen, si són tan amics i s’ho expliquen tot, tot, podríem no estimar a algú amb qui confiem?
Sí, sí. M’encanta aquesta història. Crec que se li pot treure molt de profit. És maco, si no has trobat la persona de la teva vida, compartir la vida amb un “amic” però, quan deia lo de que ho trobo trist és perquè pens, que d’alguna manera, els dos protagonistes no tenen esperança (alhora de trobar algú em refereixo). No sé si hi estareu d’acord.
El llibre “1984″ és fantàstic! Esper que t’agradi
Voto per una tercera part!
Realment és preciosa, i conicideixo amb el que diu l’Ignacio, no és amor això que tenen? No és estimar-se? Potser no és convencional, potser a mi em costaria mantenir aquest tipus de distància, però cada persona pot viure les relacions de manera diferent, no?
Vaig tenir una parella que creia en “l’amor lliure” i la relació mai no va funcionar, perquè jo el podia estimar i cedia, però no compartia la seva manera de veure l’amor i la nostra relació. El “problema” estava aquí, no era una relació d’igualtat, i algú patia. Segueixo sense “creure-hi” perquè no m’hi sento a gust, però ara ell té una parella molt maca i estan a punt de tenir un fill, i que no és maco això?
Jo ja m’imagino a la teva parella fent família i tot! Però vaja, això ja ens ho explicaràs…
Ben al contrari que la caterina, no m’ha deixat un regust de tristesa, ans tot el contrari, la felicitat de veure com dues persones es poden trobar i compartir el camí de les seves vides… I a vegades és tant difícil això!
Continua continua!
Acceptada definitivament la proposta de continuació. Aquests dies no tinc gaire temps (aquesta ja la tenia escrita de fa un temps) però quan pugui m’hi posaré.
Gràcies a tots
Fantàstic! Ja estic amb ganes de llegir-la. Doncs a mi una mica trist sí que em va parèixer jeje. Malgrat tot, puc dir que conec alguna parella així i, irònicament, estan durant molt més que moltes unides per un amor comú, perquè potser així estàs amb una persona tal qual és de manera molt racional i l’acceptes. De l’altra manera potser has estat estimant amb bogeria a una persona que, un cop s’ha passat l’encanteri, t’adones que no era tal qual et pensaves (a mi em va passar, cega durant quatre anys i allò era tot el contrari del que realment volia!) En fí, coses de la vida…
Enhorabona per el relat Carme!