Començava a fer fred i a plovisquejar una mica. Va veure un llibre sobre d’un banc, no s’hi veia ningú ja per allà i va decidir emportar-se’l. Era un llibre antic, d’en Manuel de Pedrolo. En Ramon ja havia llegit altres novel·les d’aquest autor i la veritat no li desagradava gens. Aquesta, però no tenia un títol gaire engrescador: Apòcrif 1: Oriol. Era bastant gruixut, de la mateixa col·lecció que els que ell tenia. Se’l va emportar sense pensar que feia res mal fet. Ja s’hi veien les primeres gotes i si no l’agafava quedaria per llençar. Va mirar a dins, si hi havia alguna indicació del seu propietari. Només va trobar una nota que deia: No el llegeixis amb lleugeresa, és un llibre important.
Li va costar de començar, no acabava de sentir-se atret ni pel títol, ni per l’advertència anònima. Al cap d’uns dies s’hi va posar. La veritat és que li va agradar força, tot i que trobava que l’advertència era un xic exagerada.
Un dia, va llegir al “Viari” que hi havia un nou hàbit social de compartir llibres que se’n deia Bookcrossing. Va recordar la seva troballa i li va semblar que estava en deute amb algú. No sabia ben bé com funcionava tot allò, però va pensar que potser algú altre l’havia anat a buscar i no l’havia trobat. Li va saber greu. No podia fer res més que tornar-lo. Va deixar-lo allà, al mateix lloc, un dia que no plovia i que ja era primavera avançada. No li va agradar de desprendre-se’n.
Anant en tren, es va fixar en una dona d’uns trenta anys que llegia el que li va semblar el mateix llibre, però no ho era. Deia: Apòcrif 4: Tilly. Es va adonar que com a mínim allò tenia 4 volums. En Ramon va decidir que potser s’havia perdut allò tan important de la història en haver-ne llegit només un. Va anar a la llibreria de prop de casa seva i els va encarregar. Tots quatre. Ara si que se sentia interessat.
Es va adonar que aquells llibres eren tota una proposta vital, una manera de veure el món, de viure les relacions i les persones. Va connectar-se a Internet a la pàgina www.bookcrossing.com i a part de deixar-hi el seu comentari del llibre, va demanar a la persona que l’havia deixat en aquell banc, que es posés en contacte amb ell.
No va ser molt immediat, però al cap d’unes setmanes, una persona es va identificar, com la que li havia fet descobrir el llibre. Es van escriure a través del mail durant mesos. Tenia ganes de conèixer-la.
Quan es van veure, en Ramon va reconèixer en ella la dona del tren. Ella no el coneixia de res, però les casualitats la van emocionar i, així, aixoplugats sota una novel·la, que era només una ficció, va començar molt a poc a poc, la seva història, aquesta sí, ben real.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
els llibres són a vegaes el tarannà de les persones, jo crec que sabent el que llegueixes et pot donar una imatge de la personalitat de la persona, i es clar els llibres uneixen com ara les afinitats comunes.
jo sóc de les que anant en tren o en transport públic si veig algú llegint, mi fixo amb el que llegueix i també aplaudeixo el fet de lleguir.
trobo avui en dia molt gratificant veure-hi algu lleguit.
L’altre dia al quiosc vaig comprar-me la revista sapiens i al meu darrera un noi d’uns 15 o 16 anys també la comprava i això em va copsar. ho comprava pel comic de la guerra de successió.
em va agradar molt veure que també la juventud l’interessen aquests temes.
un petonàs
És una història preciosa! M’encanten les narracions que tenen com a fons cert temes com ara els llibres. Li donen un toc nostàlgic i romàntic… Trobar algú amb qui compartir les lectures, que al mateix temps, com bé dius un llibre diu molt de la personalitat de qui el llegeix, deu ser fantàstic.
Besades!
No sé si real o no, però és una història molt maca, d’aquelles que fan somiar i vagar per la màgia de la realitat!
Ostras, quina història més maca!
Això del bookcrossing per les meves terres sembla que no acaba de funcionar, però és una iniciativa més que interessant. Recordo que a França (atenció a la digressió xD) a les llibreries la gent posa paperets als llibres que han llegit i que els semblen recomanables tot dient perquè animen a llegir-los. Allà se’n diu “coup de coeur”. Revelador, també.
Ja et tinc enllaçada, serà un plaer treballar amb tu. Salut!
Gràcies pel comentaris,
Nina4. Jo també em fixo sempre en el que llegeix la gent, els conegui o no. I també com tu si algú llegeix alguna cosa que a mi m’interessa, ja em sembla que tenim alguna cosa en comú.
Caterina. Aquesta és una cosa que m’agrada dels blogs, que també compartim lectures i ens aconsellem llibres.
Carme, no aquesta no és veritat… és inventada a partir d’un llibre que m’agradava compartir i al qual volia fer un petit homenatge.
Musa, jo no he fet mai bookcrossing, però em va semblar una idea molt divertida i interessant. M’agrada molt també conèixer això que ens expliques del “coup de coeur”. No ho sabia. Em recorda que jo fa temps deixava paperets amb comentaris dins dels llibres per quan els deixava als amics, a més a més del llibre llegien els meus comentaris i era ja com un petit intercanvi d’idees. la gent li feia mota gràcia trobar-se’ls.
Carme
La meua compulsió no em deixaria tornar el llibre i molt menys si m’ha agradat.
A mi em passa com el Josep Manel. No m’agrada que me’ls deixin ni res. Els vull per a mi. Tenir la meva pròpia biblioteca és com un somni. Ja tenc tants llibres a l’habitació que un dia no hi podré entrar i hauré de dormir al passadís…
I les històries que recrees a la teva ment mentre llegeixes també són reals, estan passant de veritat perquè tu les penses.
Manuel de Pedrolo, un bon iniciador de nous lectors.
Josepmanel i Caterina, us entenc. Jo també he estat així durant molts anys, incapaç de quedar-me sense un llibre que m’ha agradat. Si me’l deixaven, me’l comprava igualment si m’havia agradat. Però ara he canviat una mica. Ja no m’importa tant guardar-los tots. Ei! alguns m’importen molt, però n’hi ha d’altres que no, els deixo, els regalo i accepto que me’ls deixin i els torno sempre. Em sembla més àgil, menys pesant. La memòria guarda el que guarda i perd el que perd. Gràcies pels comentaris.
Jesús M. el teu comentari és molt psicològic. Com a psicòloga
crec absolutament que les coses són com tu dius. El que pensem, sentim o imaginem és real per a nosaltres. Existeix, ja que ho pensem. Tant si són coses positives, com coses patologiques. Ara me’n vaig a veure el teu joc, encara no he tingut temps de veure’l.
Carme, feia dies que no estava per aquí i ara al entrar al teu blogg i llegir la teva història he gaudit de veritat.
Em fa gràcia veure que som molts els que coincidim em fixar-nos el que llegeixen els demés.
Per necessitat viatjo molt a Barcelona, i es curiós i agradable veure que la majoria de gent porta un llibre. Ens passem l’hora de tren tots callats, llegint. Es magnific no?
Una abraçada,
Sí, la veritat és que jo m’hi fixo molt. Jo agafo “el metro del Vallès” però faig un recorregut molt curt, 10 minut de tren. Sovint no val la pena ni posar-t’hi a llegir, per 10 minuts. I a vegades no ho faig, però m’adono de la molta gent que ja vénen instal·lats al seu seient i llegint tranquil·lament. Si jo no llegeixo, em dedico a veure què llegeix la gent. A vegades agafo bones idees.
Carme