Col·lecció de moments.

ARXIU Nº 3                             Contrasenya:  Berta      Data  de l’arxiu:  maig 2006 

Any 1995 

Família Fabert Cots:  Arnau Fabert, Maite Cots, Lluc  Fabert Cots 

 

- Maite, demà,  he quedat amb en Martí  per anar a dinar. Ell  ha de tornar  a 
la Universitat  a la tarda  i com que jo  els dimecres a la tarda no he d’anar a l’institut i tinc més temps per desplaçar-me,   aniré jo fins a la plaça Universitat.  Dinarem per  allà a prop.  No crec  que pugui ser aquí  a  les cinc per esperar  en Lluc. -  deia  l’Arnau.

- No vinguis  gaire tard!

- No,  dona, no siguis pesada,  que no et dic  que  ell té feina?

- Pensa  que en Lluc  no et veu gaire  i  que hauries d’estar més per ell.

- Però si ell dina a l’escola! 

- Si  ja ho sé,  però  ja et conec…  segur que arribes tard!

- Dona,  si en Martí  no tingués feina, segur  que si que faria tard.  Hem d’aprofitar les poques vegades  que ens veiem.

- També  volia que m’ajudessis a fer  una feina que he de fer  per l’escola.

- I,  ha de ser precisament demà?

- M’aniria bé  que la féssim demà,  o avui.

- No hi ha manera de programar  les coses amb més previsió?

- Jo em pensava  que hi series  aquests  dies.

- Aquest  és el teu problema,  que sempre disposes del meu temps com si fos el teu,  si a tu no t’importa  anar  improvisant i desorganitzant-ho  tot,  a mi  si.  Jo vull programar  les coses,  les feines i  saber  si puc  disposar  del meu temps  o sobretot saber  amb  una mica d’anticipació si ja te l’has apropiat.

- No n’hi ha per tant!  Per una cosa que et demano!

- Una,  dius?  Una  cada  dia,  deus voler dir!  Porto   més  feines  fetes  de la teva escola,  jo que no pas  tu.  I en començo a estar  cansat. 

- Deixa-ho córrer, sempre estem igual.

- En això  si que tens raó,  i precisament d’això  em queixo.

- I  en Lluc  s’angoixa  si  ens veu així.

 

L’Arnau  estava  enfadat,  tan content  que havia estat amb la trucada  d’en Martí  i  la  proposta  de dinar junts  l’endemà!  A ell li semblava  que sempre li havien d’espatllar  tot. Odiava sentir-se  culpable  per no fer coses  que no tenia cap obligació de fer.  I  se’n sentia, aleshores per a evitar-ho les acabava fent. 
La Maite sempre sabia fer-lo enganxar en aquesta  trampa.  Inconscientment,  ella el  sabia  complaent  i   sabia  que acabaria per cedir.  Sabia  portar-lo  cap als seus interessos  encara  que s’enfadés.  L’Arnau  ja se n’adonava  i això  encara  el posava de més mal humor.   Creia que ja  que era  ell que havia de fer tantes feines, tant de casa   com de fora de casa, com a mínim
la Maite  podia respectar-lo una mica  en la seva manera de fer i d’organitzar-se  la vida. 

 

L’endemà,  a quarts  de tres  de la tarda,  ell  era a la plaça Universitat,  en Martí va sortir  de seguida, ja que justament acabava  una classe a dos quarts.  Es  van saludar,  tots  dos contents  i riallers,  amb  uns copets  a l’esquena i van  anar,  sense  parlar-ne  gaire  cap  allà  on en Martí  li semblava.

 

 

-          A quina hora has de tornar  a treballar?

-          A les sis.

-          Bé,  tenim una estoneta,  tres  horetes,  com que tu ets a prop, podem estar  fins a dos quarts de sis,  ben bé.  I  jo no tinc pressa,  tot  i que  com sempre ja m’esperen,  organitzant-me  la vida,  des  que  passo  el primer peu per la porta de casa.

-          Què  passa?

-          Ja ho saps  prou,  res de nou,  les mateixes  coses de sempre.  Sempre  em deixo robar  el meu temps per coses que no m’interessen gens ni mica.

-          I per què  te’l deixes  robar?

-          Noi,  no sé  com m’ho foto,  però  sempre m’acabo  deixant. Si no ho faig  em fa sentir  tan malament!

-          Bé,  però si l’ajudes,  després et deus sentir  bé, d’haver-li  fet un favor,  d’haver estat  per ella. I ella t’ho deu agrair,  no?

-          No et pensis,  a vegades  si,  però  a vegades  em sento  com un carallot.

-          Jo crec  que això  en una mesura o altra  ens passa una mica a tots.  Ens  agrada  que ens necessitin,  però  després  aquest lligam  se’ns fa feixuc.

-          Però tu t’ho muntes més bé  que jo.

-          No  tots  tenim les mateixes condicions de partida.  Depèn. Però a part d’aquestes qüestions domèstiques  més o menys desagradables,  com estàs?

-          Saps  com estic?  Doncs  estic  enamorat.

-          Enamorat?  Què dius ara?

-          Si,  bojament enamorat – diu amb un somriure d’orella a orella l’Arnau.

-          Doncs  me n’alegro molt.  N’estic  content  perquè  tu t’ho mereixes  tot.  I  què més?

-          I  no gran cosa més…

 

Entretant arribaven  al restaurant  i la cosa va quedar  en suspens,  fins  que no van tenir  totes les qüestions pràctiques  resoltes.

 

-          Com  que no gran cosa més?

-          Vull dir  que  no ha passat  res,  és  una amiga,  una molt bona amiga  i prou,  però  jo me n’he enamorat.

-          I ella?

-          També.

-          I dius que no ha passat  res?  Et sembla poc?

-          No,  no gaire res,   però no em sembla poc,  em sembla molt.

-          Et  puc preguntar  qui és?

-          Si,  és
la Berta Salelles,  te n’he parlat alguna vegada, no sé  si la coneixes,  ha publicat  algun llibre,  crec  que  dos,  de poemes  tots  dos.  No sé  si també  un de contes.

-          Si,  recordo  que me n’has parlat, però no la conec  com a escriptora.  I què penses fer?

-          Res,  continuar com sempre,  amics i prou.

-          Per què?  Si  tu no estàs gaire bé,  a casa  amb
la Maite.

-          No,  no gaire, però  em costaria molt prendre  la decisió  de marxar  i per altra  part  això  és el que m’ha proposat  ella i jo  he acceptat.

-          O  sigui:  us  confesseu  un enamorament  correspost  i no esteu disposats  a bellugar  ni un dit?  Com pot ser? 

-          No sé  com pot ser. Jo  de dits  en bellugaria molts, però ella no vol.  Diu  que li agrada  reconèixer  el que hi ha,  parlar-ne,  que tots  dos sapiguem on som,  però  que això no  vol dir que a cada enamorament s’hagi  de llençar  totes  les coses prèvies  que hem tingut abans.

-          A cada enamorament? Què  vol dir això?

-          Si,  ella  creu  que és normal  que tots  ens enamorem més d’un cop, potser  dos o   tres,  depèn.  Però també  creu  que  ella no pot deixar d’estimar les persones que s’ha estimat o que s’estima.

-          I tu, t’hi trobes bé en aquesta mena de plantejament?

-          Doncs la veritat  és que si.  Jo  també  he  sentit  enamolraments  diversos,  successius  o  simultanis  Ara, m’horroritzaria  que em proposés  de fer  massa canvis precipitats. Visc  emocions molt intenses  i jo les viuria  encara  més  si em deixés,  però  les viuria  sense canviar  la meva vida.

-          T’agradaria tenir  una amant,  i continuar vivint a casa?

-          Sí,  per què no?

-          No sé,  per allò de la honestedat, de la  fidelitat…

-          Jo  sóc  infidel per naturalesa.

-          Vols dir  que ja n’has estat  altres vegades?

-          No  gaires,  però  molt més  perquè   les coses  han anat  com han anat, que no pas perquè m’ho hagi proposat.

-          Doncs  jo crec  que sóc  fidel per naturalesa.

-          Mai no has estat  temptat  de ser infidel?

-          No,  mai.  No vol dir pas que alguna vegada no m’hagi fixat  amb algú, però sempre tens temps  de sobres,  abans d’engrescar-te gaire per saber triar  si és això el que vols o no.

-          I sempre has triat  que no.

-          Sempre he triat  que no.

-          Doncs  jo ara triaria que si,  si només depengués de mi.

-          Ella no vol…

-          No, ella sembla  que tingui molt clar  el que vol, però jo no ho acabo d’entendre massa bé.  Jo hi somio,  faig fantasies que estic amb ella. Ella  em diu que m’estima molt,  li agrada  que en parlem,  diu  que no es  vol perdre  totes aquestes emocions,  però  vol deixar  el sexe a  part.

-          I  tu t’hi trobaràs  bé  en aquestes condicions  que són diferents  de les teves?

-          Si,  m’hi trobo bé, malgrat  tot,  perquè  sé  que, per ella, tot això nostre és molt important i perquè  em sento molt estimat  i correspost  en  tot allò que sento.

-          Em  sembla  que  t’entenc. Però m’agradaria  que m’expliquessis  més coses.

-          Jo potser  em deixaria portar  per l’impuls  i qui sap si ho espatllaria  tot.  Ella  em diu que aquest nostre  espai és  un espai de felicitat,  de llibertat,  de poder pensar i dir les coses sense  cap mena de trava ni censura prèvia,  un espai de  comprensió, d’acolliment. I  que tot això  ens ha de servir  per a ser més feliços en els  altres àmbits,  quan no estem junts. Jo li parlo dels problemes  de casa,  de
la Maite.  En parlem,  em desfogo, pensem,  reflexionem,  busquem maneres d’estar  bé.  I  sovint  ens  agafem  la mà.  A  vegades  li  acarono  suaument  el braç…  i  mira  penso  que  ja està  bé.  A  vegades  no  ho acabo d’entendre  i a vegades  crec  que tot està  bé com està.  I  tu?

-          Jo molt  bé,  com sempre,  la  feina,  les classes,  els  llibres,  les  reunions  pesadetes. 

-          I res que surti de la  rutina?

-          Res…  petites  anècdotes,  gent  que et fa rumiar…  Fa pocs  dies, em va venir  a veure  una alumna  nova,  que no coneixia,  que  em va impressionar  una mica.  Per  una malaltia greu va  haver  de perdre  un curs  d’estudis  i  ara  a 25  anys  en plena recuperació  pretén  treballar,  estudiar  tercer curs  i a sobre  començar  a fer  la tesina. T’imagines?  Tan  jove  i  haver passat  ja  per tot això?  I  tenir  l’empenta  de recuperar  el temps perdut?  Quan  encara  té  tant temps  per  endavant?  Volia  que li  dirigís  la tesina.

-          O  potser  si la malaltia  era  tan greu,  potser  pensa  que no sap el temps que té per endavant.

-          Pot  ser.  Però  em va dir  que estava  superada.

-          I  tu  què  li vas  dir?

-          Vaig  estar  temptat  de dir-li que no,  perquè  em sembla  que es demana massa a ella  mateixa,  però  no ho vaig  fer.  Li  vaig  donar  esperances  de dir-li  que si…  que  em presenti el projecte  per escrit  i ho parlem.  De  fet  em va  fer il·lusió, amb  tant  jovent  que perd  el temps,  fa  una certa  gràcia  que algú  el vulgui recuperar.

-          O  et  va  fer il·lusió  perquè  era maca?

-          Au,  va,   no comencis!  Però és molt  maca,  si.  Té  uns ulls  molt  bonics  i una  veu  preciosa…

-          Ui, ui, ui…

-          És  una  alumna,  eh?

-          I això  què  hi té  a veure?

-          Res,  res,  ni que no ho fos…  ja saps  sempre trio  que no,   encara  que entengui  perfectament  els que triaríeu que si.

 

Van parlar  d’antics  companys  comuns,  de quan  treballaven junts.  En Martí  va anar  preguntant  per l’un i per l’altre.  Li  semblava  impossible   que tothom continués  tan igual  com sempre.  Sembla  que la gent  no evolucioni.  Ells  sempre  tenien  tantes  coses a explicar-se.  Els  semblava  que la seva  vida bellugava  minut  a minut  i això els agradava  a tots  dos.  L’Arnau  bellugant  sempre  emocions i relacions  i en Martí  amb  els  seus llibres  i plantejaments  filosòfics,  amb la seva  feina  era  capaç  de  notar  com  tot  el món  es movia,  i  com ell  també  era  capaç de moure’s  en  la direcció  que volia.

 

-          I el llibre?

-          Bé,  vaig  fent,  m’agradaria  que la idea  quedés  clara,   dins  de la història,  dins  dels  comentaris,  dins  de les converses.  No  haver-la d’explicar  massa. No  haver-ne  de parlar  ni com una teoria  filosòfica d’un  dels  protagonistes,  ni  com a element  o tema  de discussió.  M’agradaria  transmetre  tot  el que vull  a través  de la vida  quotidiana,  a través  de les coses  que fan  els personatges,  de les  decisions  que prenen,  de la manera  com  viuen  i com els surten les coses.

-          I  si  ara  jo fos un personatge de la teva novel·la…  quina  seria  la decisió  que em faries  prendre  per  acostar-me  a  la felicitat  que només  depengui de  mi mateix?

-          Bé.  Tu no ets  un personatge  de la meva novel·la.

-          Fuges  d’estudi.

-          No.  No  ho ets.

-          No,   tinc  la sort  de ser  de carn  i ossos  i m’encanta  ser-ho.  Molt  millor  que no pas  ser  de  paper i lletres.  Però la qüestió és  aquesta.  La  felicitat que sento en  estar  enamorat,  no depèn  només  de mi mateix.  Depèn també  d’ella i de les seves respostes i de les seves actituds,  però és  una felicitat  molt més  intensa,  molt més  brillant  que no pas  la que tenia abans,  abans  d’haver-me  enamorat.

-          Si,  és  clar.  La   nostra  felicitat  sempre  depèn  dels altres,  però  hauríem  de procurar  que no depengui només  d’un  altre.

-          Però  tu  que ets  fidel  per naturalesa…  fas  que  tot  depengui molt més  d’una sola persona,  o no?

-          Mentre  estic amb  ella  si.  Jo  sóc  feliç amb
la Clara  i sóc  molt més feliç  quan estem bé,  ens mimem,  tenim cura  l’un de l’altre,  que no pas  quan ens enfadem.  Això  és  inevitable   i també  és bonic. Però  si  la meva  història  amb 
la Clara  s’acabés,  jo hauria  de poder ser feliç  sense ella.

-          Deixa’m  pensar:  si la meva història  amb
la Berta s’acabés,  jo hauria de poder ser feliç sense ella…  No  és  espatllar  el  que tens,  pensar així?

-          Per què  has  dit  Berta  i no Maite?

-          Perquè  sóc  més  feliç  amb
la Berta  que amb
la Maite.  Està  clar,  no?

-          Sí,  però tu estaves  enamorat  de
la Maite,  fa temps.

-          Si,  enamorat  si,  però  feliç  del  tot  crec  que no gaire.

-          Bé,  d’acord.  Malgrat  tot  no cal  que t’espatlli res,  només que  et proposi  que  si  algun dia s’acaba  l’amistat  especial amb
la Berta,  hauries  de poder  ser feliç  igual.

-          Igual?

-          No, no  igual  de la  mateixa manera,  sinó  també  feliç,  feliç  en qualsevol cas.

-          Quan  m’hi trobi  (si m’hi trobo) et  vindré  a demanar  la recepta.

-          Eh!  Eh!   Que jo escric  una novel·la,  per  receptes de cuina  has  d’anar  a  trobar  a  alguna  altra persona  que no sigui  jo.  Les  receptes i jo sempre hem estat  una mica renyits.

-          Jo  no  ho acabo de veure  clar,  tot això.  Potser  és  com  les  històries  de
la Berta,  que  les  respecto,  les admiro  i les  segueixo,  però  no acabo d’entendre  ben bé el perquè.  Potser  us  entendríeu  prou bé   tu  i
la Berta.

-          Potser  miraré  de buscar  algun dels seus llibres.

-          A mi…  és  que la poesia no m’acaba  d’agradar.  Clar  que els poemes de
la Berta m’agraden  perquè  a vegades parlen de nosaltres  o de mi.

-          T’escriu poemes?

-          Si,  sovint

-          Noi,  quin  privilegi!

-          Tu  has  dit  la paraula.  Tot,  tot  és  un privilegi  per a mi.  El  que em fa més gràcia  és que ella diu el mateix,  que també  ho  considera un privilegi.

-          És  perfecte,  doncs.

-          Sí,  podríem dir  que si.  I  el  llibre?  em deixaràs  llegir  com avança?  

-          És   clar,  com podria  no fer-ho  si  sempre  em van bé  els teus comentaris  de lector?  Però  encara  no està  a punt.  En  tinc  encara  poques pàgines.

-          Esperaré  amb impaciència.  Tot  el temps  que calgui.

-          Ja  saps  quina  és la condició:  que  em  facis  els teus comentaris,  els teus suggeriments…

-          Això  ho tens  assegurat, ja m’he  acostumat  tant a fer-ho,  que a vegades  quan llegeixo  llibres  publicats,  escriuria  a l’autor per donar-li  la meva opinió.

-          Podries fer-ho,  potser  els aniria bé.  A mi em va bé. – diu en Martí  rient.

-          Si,  home!  Tu  em coneixes,  ells no.  Es  pensarien  que estic  sonat.

-           Això  és un altre tema,  jo  crec  que els aniria bé,  però  depèn  de com s’ho prenguessin  i clar!  No et coneixen.  És  una manera de dir  i una broma  al mateix  temps.

 

L’Arnau  i en Martí,  en alguna mesura  s’admiraven mútuament.  L’Arnau admirava  la capacitat  de controlar  les  situacions  d’en Martí:  en la feina,  en  l’organització de les coses,  en  el seu  pensament  ric  i creatiu,  qui sap si fins i tot en els seus impulsos.  En Martí  admirava  de l’Arnau  la seva  espontaneïtat,  la  seva  alegria,  la  seva  manera  fàcil de connectar  amb tothom.