Cerco les paraules, però no hi són.
Callo i espero, crec que somric,
però ni tan sols això sé del cert.
Et miro per aprendre’t.
Com un nen que ha preguntat
i espera confiat una resposta
els teus ulls semblen trobar-la
en aquest silenci càlid i commòs.
Les mans no es mouen, ni els llavis,
Només els ulls m’acaronen dolçament.
Sense ni un gest, llepo amb golafreria
el teu esguard de xocolata.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Tant dolç com l’aroma que devies sentir en aquells moments…
Noia que ràpida! Gràcies.
Genial, un moment amb gust de xocolata. Aquesta conexió que expliques m’agrada molt, veig que tenim una manera similar d’identificar aquests petits moments que ens fan tan grans.
Gràcies pel teu missatge de l’altre dia, seguiré passant per aquí i, evidentment, no tinc cap problema amb què posis un enllaç del meu blog aquí, tot el contrari !
Un petó
No hi ha paraules comparables a un esguard de xocolata
Mmm… Sóc adicte a la xocolata… com la Carme. Aix!!! M’acabes de recordar que necessit la meva dosi jajaja