Col·lecció de moments.

   APRENENT DE SOMNIS 

 Des que vaig arribar, quan encara no sabia ni què era un planeta i encara molt menys que existien altres planetes, altres móns , altres galàxies,  jo ja em sentia com si vingués d’un altre lloc.  Aquest món era una mica complicat i difícil i s’havien d’aprendre moltes coses.  De fet, a mi ja m’agradava i encara m’agrada d’aprendre coses. Però no pas tota mena de coses, hi ha coses  que no hagués volgut aprendre mai  i d’altres que m’han estat imprescindibles, màgiques. 

Malgrat tot, sempre he anat trobant algú o altre que també semblés d’un altre món o potser que hagués caigut del cel  i a causa d’això  m’he sentit sempre força acompanyada. 

A l’escola, va ser el lloc on més quantitat de coses em van ensenyar, però aquestes no eren cap problema, , no eren ni molt bones, ni molt dolentes, eren simplement coses objectives que calia entendre i saber i que s’aprenien  gairebé sense proposar-s’ho. També, de resquitllada, hi vaig aprendre algunes d’aquestes coses que no m’agradaven, que expressar l’afecte i el sentiments era ridícul i inconvenient i que valia més ser un bloc de pedra dur i tancat que una personeta massa vulnerable. Per sort que no vaig arribar a ser mai del tot de pedra, m’anava convertint alternativament en pedra i en personeta, en pedra i en personeta.   Més tard he anat veient que hi ha moltes coses i moltes  actituds de les persones que m’hagués estalviat de bon grat, però que per força s’havien d’aprendre.   

Però si voleu que us digui la veritat, les coses que més m’agradaven, que més m’agraden i que més útils m’han estat per sentir-me bé, me les va ensenyar el meu pare. 

Les primeres lliçons, que sempre acostumen a ser les més importants,  les vaig aprendre, els matins de diumenge.  Jo devia tenir 4 o 5  o potser fins i tot 6 anys, però no pas més. Quan em despertava, tota la meva dèria era anar al “llit gros” , com dèiem, i compartir projectes amb el meu pare.  La mare només de veure arribar les criatures, fugia escapada.  Però el pare es quedava, tan li feia que fóssim molts o només jo, el viatge començava tot seguit.  La majoria de les vegades viatjàvem amb la velocitat del pensament i en pocs segons arribàvem al bosc de Carboners, a sota el Costabona.  Aleshores, el llit i els llençols es transformaven sobtadament, en una tenda de campanya i l’acampada en pocs moments estava organitzada.  Tothom tenia la seva feina i per torns anàvem a buscar llenya al bosc, a buscar aigua a la font, preparàvem el menjar, rentàvem els plats, i també anàvem a caminar, a buscar bolets, explicàvem històries i fins i tot fèiem vetllades a la nit amb foc o sense, depenia del fred que feia . 

Tot això no eren pas somnis, estrictament, eren projectes de debò,  i pensàvem dur-los a terme un dia o altre.    

Hi ha un límit imprecís i molt permeable que separa els somnis dels projectes. Hi ha molts projectes que el temps  converteix en somnis i molts somnis que un bon dia ens atrevim a dur a terme.   

A més a més d’aquestes primeres lliçons,   n’hi ha hagut d’altres.   Els somnis poden tenir moltes formes. Poden ser només imaginats, poden ser recordats, poden ser llegits, poden ser escrits, poden ser explicats,  poden ser indivuduals o compartits i també poden ser realitzats.  El meu pare me’ls ha ensenyat tots.   

Cada cosa al seu temps. Primer els imaginats.  Més tard em va començar a  oferir somnis llegits, molts  i molts m’han acompanyat al llarg de la vida. El que més m’ha fet somiar i aprendre somiant, ha estat el meu llibre preferit, me’l va portar d’un viatge a França quan jo tenia aproximadament  10 anys  i encara no n’havia sentit a parlar mai. Es deia “Le petit prince” i en aquell moment no vaig ser pas conscient del valor d’aquell present, tot i que em va agradar molt, perquè ja m’agradaven els llibres. Però són incomptables les vegades que he rellegit  cites i fragments i que la saviesa ingènua d’aquestes pàgines m’ha fet somiar un món més amable i més bonic. 

També se’n poden escriure de somnis, només s’ha de tenir l’atreviment de provar-ho i de reconèixer que malgrat que  no sempre   surten bé, sempre ens serveixen d’alguna cosa. Si el resultat no és,  formalment, gaire  brillant,  els sentiments sempre en surten reforçats i  afavorits.   

L’atreviment més gran seria, ara, compartir amb el meu pare, el meu procés d’aprenent de somnis, només els escrits, es clar!  Els altres es perden  sovint, sense remei, en l’oblit del temps. 

Tot i que encara no estic gaire segura si sóc efectivament d’aquí o bé d’un altre planeta, no n’he tingut gaire enyorança,  he pogut viatjar-hi sempre  que he volgut i tornar aquí cada vegada i posar també, de tant en tant, els peus a terra.                                                                                

                                                                   
La Floresta, 23 de Setembre de 1998