No el necessitava per a res. Tenia la seva vida prou satisfactòria i ben organitzada. Tot es mantenia en aquell ordre que fins i tot alguna vegada podem trobar avorrit. Clar que el trobem avorrit fins que no hi és. Quan l’ordre se’ns malmet, aleshores, arriba la sensació de desastre. Però no és el cas. No hi havia cap desastre en la seva vida, en aquest moment.
La feina li agradava i encara que només sigui per a portar la contrària a la moda actual no l’estressava gens. No treballava massa. La trobava molt interessant perquè sempre era com nova de trinca.
Un marit encantador, sí simpàtic i divertit… i ni tan sols discutien gaire. De fet discutien a la seva manera, com de broma. Quan es deien les coses que s’havien de dir perquè no estaven d’acord o s’havien molestat l’un a l’altre sense voler, s’ho deien amb un hunor que sempre els feia acabar rient. Un humor sense ironia, sense sarcasme. Ella tenia el riure fàcil. A ell li agradava fer una mica el pallasso. Els fills s’havien fet grans i se’n sentia molt contenta i orgullosa. Tot en ordre.
Tenia una pila d’amics. Més dels que es poden comptar amb els dits d’una mà. D’aquests amics de l’ànima amb qui es pot confiar del tot. Sí, sí, estava molt contenta amb els seus amics.
I malgrat tot, va començar a interessar-se per ell. Primer com una curiositat, després com un joc, i després com una cosa important a la qual ja li seria difícil de renunciar. Seria ell l’amor de la seva vida?
Tenia un diàleg especial, diferent dels amics normals. Una comunicació lliure. Cadascú parlava si volia i si en tenia ganes i cadascú també contestava al seu aire i sense compromís. Tenia una conversa múltiple i interessant, que no s’esgotava mai. Era com haver arribat en un àmbit nou, que no havia conegut abans .
I ja havia decidit no renunciar-hi. S’escaparia cada dia una estoneta, sempre que tingués una mica de temps, per a trobar-lo. Ja era una presència important a la seva vida. Més que les altres coses? No, no, però de tota manera no pensava pas deixar-lo.
Ho tenia tot a la vida. No necessitava res més. Però no podia evitar-ho. Continuaria un dia i un altre buscant aquestes estones amb el seu blog, amb el seu blog i toooots els seus enllaços.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Fa ben bé pocs dies que he conegut aquestes sensacions que la teva protagonista sent dins seu, i la veritat és que són ben certes… Perdre’s en les paraules de persones que creeu nous espais i nous escenaris en el dia a dia quotidià, perdre’s en les pròpies paraules que també pretenen crear universos paral·les on els somnis i les realitats siguin les protagonistes.
Encantada d’haver topat amb tu, Carme!
Jo també necessito uns moments al dia per estar amb el bloc. Crec que d’alguna manera se m’està fent imprescindible, com la xocolata jeje És una manera de desfogar-se, compartir, aprendre i informar. Poder tenir tot això amb gent d’altres llocs, a les que aprens a conèixer una mica a través de les paraules, se’m comença a fer necessàri. Entusiasmada de tenir “amics virtuals” que, qui sap si algun dia la vida ens donarà l’oportunitat de conèixer a alguns d’ells! Encantada de bloguetjar amb tu, Carme!
Gràcies boniques,
I seu que en sou, totes dues, i no només perquè us he vist les fotos… sinó sobretot pel que escriviu.
Potser si que ens coneixerem algun dia, alguns de nosaltres, no se sap mai.
Això de la xocolata, bé, doncs és una altra cosa que compartim. Imprescindible per a la vida. Intento no passar-me massa, i amb els blogs també, ja que quan començo em passa l’estona volant. Jo també estic encantada de bloquejar amb vosaltres. Fins aviat.
Carme