Col·lecció de moments.

Acabo  de llegir  en  el bloc  Viure  un comentari  sobre  tarots  i  tiradores  de cartes.  M’ha  fet  venir  ganes  d’explicar  una història  molt  recent,  d’abans de les  vacances  que  per una  part  em  va  fer  enfadar  una  mica,  però  per altra  part em va  divertir  encara més.

Un  dia,  vaig  dinar  amb  una amiga,  coautora  de llibres  de  pedagogia   i  coses  d’escola  amb mi,  però  que  és  molt  més  jove  que jo.   Ens  portem  només  20  anys,  res,  poca cosa.  Per  coses  de la  feina  vam  haver  de  tornar  a quedar  l’endemà  una  estona.  I  ella,  m’explica  la següent  anècdota.

 Saps  què va passar  ahir?   La  meva  mare  va  anar  a veure  una noia  que coneixem  de tota la  vida  i que es  de tota  confiança  que es  dedica  a tirar  les  cartes.  Volia  preguntar-li  pel  meu  germà  i per  mi,  per com ens  aniran  les  coses  amb  els  nòvios  i nòvies  i  la  vida  en general.  Li  va parlar  del  meu germà  i de la seva  nòvia,  dient-li  coses  bastant  concretes  i  precises,  però  quan li  va  voler parlar  de mi,  li  va  dir:

-  Si  que  té  amigues  grans  la teva  filla!  Ara  mateix, està  dinant  amb una amiga  seva ,  que li porta  molts  anys i  la veritat  és  que  veig  més  a l’amiga  que no pas  a ella.  És  una persona  que viu  amb molta intensitat.  I  ella  es  pensa  que ja  ha viscut  l’amor  de la seva  vida.

  (I  jo  si  que m’ho  penso,  perquè  estic  casada,  des  de  fa  37  anys  i  em  sento  molt  feliç  amb  la meva  vida)  

Em  va  assegurar  i  jurar  que  sa  mare  no  sabia  que  estava  amb  mi  (de  fet  ja  viu  amb  parella    no pas  amb  sa  mare)  i   que m’ho  explicava  per  veure  si   em  semblava  que hi havia  alguna   explicació  racional.

 La  rematada  final  és que va i li  diu:

-  Doncs encara  que ella es pensa  que ja ha viscut  l’amor  de la seva  vida…  De  fet  encara  ha  d’arribar.  A  partir  d’ara viurà   el  gran  amor  de la seva  vida.

Ho  enteneu  oi?  que  tot  rient  i fent  broma  amb  ella … m’enfadés  una mica amb  la tarotista.  Qui  li dóna dret  a  ficar-se amb la meva  vida?  Qui  li dóna  dret  a  condicionar-me  a  partir  d’ara … pensant  si serà  veritat  o  no? Pensant  d’on  dimonis  sortirà,  aquest  amor?  Serà  aquest?  El  moreno? el  ros?   (clar  que  a  aquestes  alçades  de la vida  seria  més  realista  pensar…  serà  el del cabell blanc?   o potser el calb?

Després,  però,  em va fer  gràcia.  Aquests  misteris,  casualitats,   coincidències,  visions  del  futur,  prediccions,  te’ls  creus  o no te’ls  creus  però  sempre  tenen la seva  gràcia.

Una  mica  d’emoció  sempre  va  bé.    A  veure  què passa.  Us  tindré  al corrent,  no cal que patiu!

I el consol és  que  si s’equivoca,  al menys  no m’haurà costat  ni cinc  cèntims.