Col·lecció de moments.

Aquest  vespre,  he  rebut  dos  correus  que em parlaven d’absències  i  d’enyorances.

Per què  ha de ser tan difícil  tolerar  una absència o  bé  unes  absències,  en plural? Em sap greu  que sigui  així. Però  entenc  molt  bé  el que em diuen.  Jo  ho he viscut moltes  vegades.

L’un em parla  de no perdre  l’esperança.  Una esperança  que no li  serveix  de res. L’altre  de  jugar-se una decisió  important  a cara  o creu.  Però  creu  que la moned a està  trucada.

Jo els  llegeixo  i em sento  en el seu lloc.  No em costa. Sento  la seva  tristesa.  Com si fos meva.  Voldria  acompanyar-los.  Però  no puc.  Jo  formo part  d’una altra pel·lícula.  No  s’intercanvien mai  els personatges  d’una pel·lícula  a l’altra.  No  puc  sortir  de la meva  pantalla.

Però  aleshores  em  dic…  a  la  seva  peli… a  la de cadascú,  hi  deu haver  ple  de coses  interessants.  I  no em sé  estar de recomanar:  canvia l’esperança  per  l’acció… i  truca  les monedes  en la bona  direcció,  sempre  que calgui.

I  potser  aquests  intercanvis  poden  ser  una  petitíssima  acció  o  una  altra  mena  de moneda  trucada.