Aquest vespre, he rebut dos correus que em parlaven d’absències i d’enyorances.
Per què ha de ser tan difícil tolerar una absència o bé unes absències, en plural? Em sap greu que sigui així. Però entenc molt bé el que em diuen. Jo ho he viscut moltes vegades.
L’un em parla de no perdre l’esperança. Una esperança que no li serveix de res. L’altre de jugar-se una decisió important a cara o creu. Però creu que la moned a està trucada.
Jo els llegeixo i em sento en el seu lloc. No em costa. Sento la seva tristesa. Com si fos meva. Voldria acompanyar-los. Però no puc. Jo formo part d’una altra pel·lícula. No s’intercanvien mai els personatges d’una pel·lícula a l’altra. No puc sortir de la meva pantalla.
Però aleshores em dic… a la seva peli… a la de cadascú, hi deu haver ple de coses interessants. I no em sé estar de recomanar: canvia l’esperança per l’acció… i truca les monedes en la bona direcció, sempre que calgui.
I potser aquests intercanvis poden ser una petitíssima acció o una altra mena de moneda trucada.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Jugar-se-la a cara o creu amb una moneda trucada: això és poesia!
Jugar-se-la a cara o creu amb una moneda trucada: això és poesia!
Ah, i gràcies per la visita i el comentari.
Doncs sí que tens raó trapezista: això és poesia!
Però no pas meva, és en la seva tristor que el meu amic que s’enyora, ha trobat aquestes precioses paraules.
Gràcies per la teva lectura.
Sí. És que per escriure poesia s’ha de patir (de vegades).