Col·lecció de moments.

M’agrada  bloquejar.  No  és  que  m’hi passi  molts hores.  No  sempre les  tinc.  Però  fa  dos  mesos  que m’hi  he posat:  a  construir  els meus blogs:  un de cuina  (compartit),  un  de  personal (que  és  aquest)  i un de professional i  també  a llegir-ne  d’altres,  descobrir-los  poc  a poc  i veure  a  on m’hi  trobo  més  bé. 

M’agrada  xafardejar-los  i anar llegint  d’aquí  d’allà  i  us  confessaré  una cosa: me’n miro molts  i n’hi  ha pocs  que m’enganxen.   Però  els  que m’agraden  com  per  visitar-los   ben sovint  i anar-los  llegint  mica en mica  per  no perdre-me’n res…  em fan  sentir  com a casa  i  els  seus  autors  em  sembla com si els conegués  de tota la vida,  quan  tot  just  ens  hem creuat un parell de comentaris.  Pot  ser és  que  ja començo  a tenir  una  famlilia  bloquera,  a més  a més  de la família  normal.

Sempre  penso  i  sovint  ho comprovo  que els autors  dels blogs  són més joves  que jo.  Que  la veritat,  jove,  jove  ja no sóc…  encara  que me’n  senti  molt.

Fa  pocs  dies  vaig entrar  al blog “Tocat per la tramuntana”  i  em va  contestar  en  Lluís  des  de Etiòpia amb  unes  paraules  que  jo  mateixa  hagués pogut  contestar  a algun comentari  dels  meus  blogs:  sorpresa, il·lusió  entusiasme.  Al  seu blog  hi he  trobat  també  la Caterina que ja coneixia  d’uns  dies abans. 

Potser el que més m’ha  cridat l’atenció  dels  vostres  blogs  és que  hi ha coincidències.  Fa  anys,  molts anys  abans  dels blogs,  vaig  escriure  un  primer  recull de poemes,  que no vaig pas publicar.  No ho  he intentat mai, només  l’escrivia  per  a mi,  per  a la família,  per  als amics.  A  aquest  recull,  de  fa  potser  15 o 20  anys,  li  vaig  posar Col·lecció  de moments.  Perquè  no era  pas  un tema  el  que teníen  en  comú els poemes,  sinó  justament  el  fet  de retenir  moments  especials,  per  la  seva importància  o per  la seva  senzillesa,  tan  se  val.   No  sé  ben  bé  perquè  em va venir  aquest  títol  tan antic al cap  i el vaig  utilitzar  per al meu blog.  I  llegir   això  del  caçador  d’instants,  em va  fer  sentir   molt  identificada.    No  sé perquè  m’agraden  tant  les  coincidències,  però  m’agraden.

Avui he  llegit  que  la Caterina  diu  que  sembla  ser  que en el camí    on és  troba  la felicitat.    Jo  també  ho crec  i diria  que fins i tot ho tinc  comprovat.  Hi ha qui  diu que la felicitat no existeix,  que  com a molt  hi ha moments feliços.  No  us ho cregueu  pas.   Quan  ets  capaç  de  retenir  un moment  feliç  i  emportar-te’l  camí  enllà,  tot  somrient amb el seu  record  i  a més  a més  l’escrius  i  ja és teu  per  a sempre   i si continues caminant  disposat  a caçar  cada  instant  sigui  com  sigui… vingui  com vingui…  la  felicitat  es  manté…  d’una  manera  gairebé continua.  Serà veritat?  Jo  ho  provo  i ho  provo  i  em sembla cada  cop més  que  si.

Jo  no crec  pas  que he  arribat  enlloc.  Ja us  avisaré  si  hi arribo. Però  m’agrada,  malgrat els  meus  55  anys , de  no donar  mai res  per  resolt  ni per  sabut.  M’agrada  llegir  els posts  rebels  de l’Empordanet  i les  seves  ganes  de llibertat  a  tos  nivells.  M’agrada  plantejar-me  les  coses  des  del començament,  sense massa  prejudicis.  I  m’agrada  molt  també  com a ell, com  a vosaltres,   la llibertat  a tots  els nivells  que  ell enumera.

“Tingueu  ben  present  no aturar-vos” …  inconformistes.  Jo  també  ho  intento  cada  dia.