Col·lecció de moments.

CAPÍTOL TERCER

L’última visita  que tenia la Muguet   aquell matí,  era la Berta Salelles,  a les 12.  Després  que haguessin parlat  de la feina i de les últimes correccions  del seu llibre, tindrien  una estoneta  al migdia per dinar juntes i xerrar.  Mirarien d’enllestir ràpid,  perquè   a les quatre ja havia de tornar a ser al seu despatx  i   entre  anar  fins  a un restaurant,  esperar  i tot plegat  l’estona es feia molt curta.  Sempre tenien moltes coses a dir-se  i molt poc temps  per a fer-ho.

Feia  temps que es coneixien,  des  que  la Berta  havia publicat el seu primer llibre de poemes havia  tractar  amb la Muguet. La  Muguet des del seu lloc a l’editorial llegia molts llibres,  veia,  coneixia   i parlava  amb molts autors.  Amb  la majoria d’ells tenia un tracte afectuós,  però professional.  Però  quan  els llibres  d’algun autor li agradaven especialment,  no s’estava pas d’anar-se  acostant mica en mica  a aquella persona,  per  conèixer-la  millor   i per connectar  amb  ella  si es donava  el cas d’una manera  cada vegada  més personal.  I  la Muguet  amb  la Berta  havia fet  justament això  i  ara  en aquest  moment començaven  ja  a gaudir  de les seves estonetes de confidències  i d’amistat.

Havien començat parlant  dels llibres, però  després havia vingut  tot  el que hi havia darrera  els escrits  de la Berta.  Les ganes per part  de la Muguet  de saber,  d’entendre, de descobrir  tot  el  que passava  dins  d’ella,  abans  que  els poemes o les històries  es posessin sobre  paper,  va  fer  que anessin  parlant de temes molt relacionats  amb els  sentiments.  Les  necessitats,  els desitjos  els somnis…

-          Tots aquests temes que parlem, a partir dels teus llibres, m’han desvetllat. És com si hagués estat conformada i adormida molt de temps, però això no pot ser.  A casa meva  no hi ha emocions, ni afecte i no puc entendre com  he acceptat  durant tants anys  una relació de parella d’aquesta mena.  Primer  perquè et situes i t’esperes, després per la convivència  amb els avis, a dins de casa  i finalment per costum.   Una relació freda i sense contacte afectiu ni sexual que no té cap sentit. 

-          Em proposo canviar les coses i tornar-nos a enamorar, a seduir i buscar dintre de nosaltres totes les coses que puguin fer-nos més feliços. – explicava la Muguet. 

-          Què diu el teu marit de tot això. No ho troba a faltar ell?  -          Sembla que no, diu que ell ja està bé així. No és increïble?    Ell potser si, però jo no.  Jo trobo a faltar  la comunicació, la complicitat, els petons, el sexe, tot.  Trobo a faltar  tantes coses que em sembla que estigués vivint en un desert, on em falta tot el més indispensable per a la vida. La Berta l’escoltava  i tenia uns sentiments barrejats i contradictoris que li costava de comunicar. En primer lloc entenia aquesta necessitat, també era la seva. Va optar per deixar  créixer la seva identificació amb la situació de la Muguet, potser fins i tot més enllà del que calia.  Es van convèncer   l’una i l’altra  que un determinat tipus de tracte, d’afecte  i de proposta per part d’ella podria fer caure les defenses i les pors del marit   i així aconseguir una relació més càlida, més humana i més intensa.   Però per altra part la Berta entenia també aquest marit, perquè ella  en alguns moments s’havia trobat com ara es trobava ell, llargues èpoques de la vida sense desig i no sabia com fer-s’ho per retrobar-lo.   La Muguet oscil·lava entre l’entusiasme que li produïa el fet de passar a l’acció, amb la tristesa immensa que li negava els ulls quan pensava en el seu sentiment de solitud i de desert afectiu.  Necessitava explicar la seva història. Ella s’havia intentat convèncer a ella mateixa durant massa temps que tot el que vivia era normal i que s’hi havia d’acostumar.  Ara volia una mirada aliena per saber com es veia tot allò des de l’exterior.  Despertava en la Berta una pila de sentimetns  i de sensacions.  Se sentia molt a prop d’ella, i buscava totes les complicitats, però se sentia injusta al mateix temps perquè totes les tristeses que l’assetjaven sovint  no tenien cap motiu  important, al costat d’aquesta solitud aclaparadora.  Però sabia  escoltar i li agradava fer l’esforç d’entendre (o almenys d’intentar-ho) tots els elements d’una relació, tots els punts de vista, totes  les implicacions.  Però  sabia que tot té el seu temps i que aquell encara no era temps d’anàlisi, sinó només  d’estirar el fil.  La Muguet no necessitava que l’estiressin gaire, se sentia en un lloc segur i  anava explicant els detalls d’una vida  massa eixuta per al seu caràcter i per a la seva riquesa  i la seva exuberància interior. 

-          Em sap greu, sobretot, pels meus fills. Quin exemple veuen?  Com podran saber què és l’afecte i la tendresa si no en veuen mai cap mostra entre el seu pare i la seva mare? -          Podran saber la que rebin ells directament. Segur que ells en reben de tu.

-          Sí, però no és el mateix.  Seria bo que l’aprenguessin del tot.  I després hi ha  els crits per no res, els disgustos…

-          Això si que ho podràs canviar, ja veuràs com si. S’ha de poder viure amb una mica de pau i de comoditat.  – aconsellava la Berta-  Si tu no col·labores ell no discutirà tant ni cridarà tant.

-          Ja ho veurem!  Ja ho he provat tot. Confio que tu   em puguis donar idees noves.

-          És que no hi ha idees noves, sempre és el mateix, no deixar-te enganxar en les discussions. Mirar de protegir-te i que no et faci mal el que digui i molta paciència i si la cosa no millora, plegueu. No hi ha cap necessitat d’amargar-se la vida.

-          Ui!  Això no.  Si li dic que marxaré, s’espanta i fa una mica més de bondat, però dura dos dies, després torna a ser com sempre.  Però de veritat, de veritat no vull separar-me.

-          Per què? si no estàs bé.

-          No ho sé ben bé, pels nens, per ell, per mi,  per tot, no m’hi veig en cor.  La Berta veia aquella situació  amb una complexitat difícil d’abastar. Parlava poc, no volia donar consells, però encara se sentia parlar a ella mateixa,  com si donés solucions, com si ella tingués la clau de tot. I no la tenia. Odiava moltes vegades, aquesta manera de parlar, com si ella sabés molt clar allò que s’havia de fer.  De fet li agradava més entendre i consolar que donar consells.  Però ho feia també quan no sabia evitar-ho i de la millor manera que sabia. Després de molta estona de conversa, ara més animada ara més trista, quan  va arribar un moment que l’ànim va  tornar a tocar de peus a terra i   els va  caure a sobre tot el pes de la dificultat i de la inevitabilitat d’algunes coses.  Es va fer un silenci,  com si no hi hagués res més a dir i només parlaven els ulls tristos que per molt que la Muguet intentés evitar-ho s’omplien de llàgrimes.  Aleshores  si que no hi havia res més a dir. Cap paraula era suficient.  Una tristor immensa  feta d’impotència envaïa la Berta.  Tímidament, perquè era la primera vegada i no estava molt segura que fos adequat li va tocar el braç,  amb un contacte suau i lleugeríssim que volia consolar.  En realitat l’hagués abraçada amb força, però tota la força es va concentrar en aquest gest massa insegur pel seu gust. Però no tot es pot arreglar i s’hi van haver de conformar totes dues, l’una i l’altra i ben segur que per poc que fos, sempre era millor que res.  

-          Per què t’hi vas casar?  Què t’agradava d’ell? – intentava entendre la Berta.-          Em donava seguretat i tranquil·litat. Jo havia sortit amb altres nois, però  no me n’acabava d’agradar cap.  M’importava molt que tingués una escala de valors adequada a la meva. Que no fos superficial, que tingués un sentit espiritual de la vida, no sé,  coses així.  I ell em va anar molt al darrere, es va esperar anys i anys que jo li digués que sí

-          És curiós. De fet si va ser així i el vas fer esperar tant, no en devies pas estar gaire  enamorada.

-          Potser no, no t’ho sabria dir ben bé. – dubtava la Muguet - 

-          Que no has sentit mai la sensació d’estar enamorada, que no n’estiguis segura?

-          Sí, i tant que l’he sentit!  Moltes vegades!  Ara crec que n’estic! 

La Berta potser s’hagués hagut de sorprendre, però no ho va fer.  Coneixia de sobres aquesta mena de sentiment, massa per a poder-se’n sorprendre i va dir: 

-          Ah! quina sort! me n’alegro molt. -          Si?  No sé, és una situació que em porta molt neguit i molta inquietud.

-          Bé, és un neguit i una inquietud positiva si la saps portar bé. – va confirmar la Berta.

-          Què vols dir?

-          Que jo m’he “enamorat” un parell de  vegades, i dic enamorat entre cometes, per entendre’ns, perquè en realitat no crec que sigui ben bé això. Ha estat d’una manera diferent, i  cadascuna d’elles m’ha portat molta més riquesa que no pas  malestar. Clar que no t’acabes d’estalviar mai del tot un cert grau de neguit.

-          I què has fet, amb tot això?

-          Cada vegada he fet una cosa diferent.  Una vegada…  (i aquesta no compta) ho vaig tallar en sec.  Era la vegada que jo no em sentia pas  enamorada, però si interessada per la situació, ell deia estar molt enamorat  de mi,  però estava una mica desequilibrat i em va fer por fins i tot com a possible amic.  Estic bastant contenta de com ho vaig portar tot, perquè vaig intentar una vegada i una altra que aquesta relació fos possible, raonable  i normal, però vaig recular a temps.  Mentre ho intentava,  no sempre estava bé, a vegades estava fatal, però sempre vaig pensar que havia valgut la pena.  Vaig escriure un poema  de punt i final, només per a mi ja que no li vaig ensenyar mai  a ell i vaig donar per tancada la qüestió.  El sentiment va anar quedant adormit i no he tingut cap interès en despertar-lo de nou.  No sé què passaria si el  tornés a trobar, potser reviuria el sentiment o potser no. Coneixent-me diria que si.  Encara que si ho penso em sembla que no.

-          I què feies entre tant?  No et recolzaves en ningú?   No en parlaves amb ningú?

-          Doncs sí.  Em recolzava  en un amic,  molt  amic o  potser un amor, no sé ja com dir-ho.

-          Ara em sorprens.

 -          No, és que amb aquest altre noi som molt amics, es diu Arnau i li explicava com li hagués explicat a una amiga.  Em semblava que m’entenia i  tot i així no em donava pas la raó, sinó que hi posava una mica de seny a distància.  Un altre dia t’explicaré aquesta història que és molt maca i encara està en procés.  Però ara m’agradaria més que m’expliquessis la teva, d’història.

-          És un amic també, de molts anys, havíem sortit un temps de joves, però no va continuar res de seriós, però el “filling” hi era i continua essent-hi.  Ens vam trobar, vam parlar, sobretot ell,  va parlar molt i jo el vaig escoltar i aconsellar com vaig poder i es va crear una intimitat i una complicitat. Jo m’hi  trobava  molt bé  i ens vam acomiadar amb un petó als llavis.  Em vaig sentir molt trasbalsada i li vaig confessar que m’havia enamorat d’ell.

-          I ell?

-          Ell, que no va tenir cap problema en fer-me un petó,  i molt menys en repetir-lo una altra vegada molt més apassionat… quan es tracta de saber què ens passa i què volem fer, es fa enrera i té por.  No vol trencar res, i li fa por la meva situació de casada. Ell està separat.  I no va bé, la cosa m’inquieta molt i no sé què fer.  Ell no es comunica mai amb mi i jo no tinc ganes de portar la iniciativa ni d’anar-li al darrera.

-          I tu com et  vas  sentir  amb  tot  això ?

-          El fet  que ell mai no busqui  de comunicar-se  amb mi em fa sentir malament,  com una falta d’interés.

-          I  els petons?

-          El primer  em va fer sentir  bé,  molt intensament. Era  adequat  al moment i a les circumstàncies.  Un  petò  tendre  després  de confidències i  proximitats  emocionals em  va semblar  maco.  L’altre  ja el vaig  trobar  fora de lloc,  no em va agradar  ni em va fer  sentir  bé,   que  en el mateix  moment  que  proposa  distància  emocional  i no accepta  parlar  les coses  pel seu nom,  surti  sense massa sentit  un petò  apassionat,  no  em fa gens  feliç  ni és el que busco.

-          No  cal que  li  vagis  al darrera,  però  si tu tens  una idea  clara  del que voldries d’ell podries  dir-li, a veure què  passa,  no?  A  veure  si  està interessat  en  les mateixes coses que tu o no.

-          Em sembla que ja he vist  que no.

-          No  jutgis  tan depressa,  a vegades un impuls  pot  ser  difícil de controlar.

-          Crec  que esperaré  a  veure  què  diu.

I  sense adonar-se’n  el dinar  s’acabava  i  s’havia  de deixar  una pila de coses pendents  i de  misteris per descubrir  fins  a un altre  dia.  La  Berta  va apareixer unes setmanes més tard,  sense cap  motiu  de feina,   per l’editorial per  esmorzar  juntes.  El  tema  no podia  ser  cap altre que  la continuació  del  de  feia  unes setmanes.

-          Sempre me’ls busco amb problemes jo – deia la Muguet – i no  me’n funciona cap.

-          Has sabut alguna cosa de nou, del teu amic?

-          No, res de res, ni jo tampoc li he dit res. Aquests dies  m’he dedicat  a ajudar un company de feina a qui no li van gaire bé les coses i a més a més està molt sol.

-          Està bé! – assegurava la Berta

-          Sí, està bé, ens hem entès força i em sembla que ens hem ajudat mútuament.

-          I a casa com va

-          A casa, una mica millor, em sembla que no discutim tan, però jo m’enfonso cada vegada que s’enfada amb mi o amb els nens, perquè és molt difícil de parlar-hi d’una manera raonable. Aleshores l’amenaço dient que marxaré i és l’única manera que fa marxa enrera.

-          Crec que això no ho hauries de fer, no serveix de gaire amenaçar amb una cosa que no faràs. Crec que això només és una lluita per a veure qui pot més, per veure no pas qui és més fort, si no per a veure qui és més dèbil i cedeix abans.  No m’agrada.  La Berta tornava a sentir aquella veu que no li agradava gens, de setciències i al mateix temps pensava què faria ella en el lloc de l’altra.  Buscava situacions semblants, veia que tampoc ho feia bé, perquè ella sempre es rendia molt aviat, sempre creia que ella no lluitava prou.   La Berta pensava en el seu pare que tenia un caràcter molt fort i molt dominant i autoritari i que sempre li havia fet molt  de respecte, no sabia com explicar-se  amb ell, quan les coses no anaven bé.   I  sovint  havia agafat  l’hàbit  de callar,  massa.  I veia que realment hi ha situacions on la teoria es veu molt clara, però dur-la a la pràctica és molt difícil.  Malgrat tot continuava: 

-          Ja saps com és, has tingut molts anys per veure-ho clar. Ara has d’aconseguir alliberar-te interiorment dels seus criteris.  Considerar fermament que  els teus són independents dels seus i valorar quins s’adapten millor a cada circumstància.  Si tu has cregut durant anys que ell havia de tenir criteris  més madurs i més reflexius que els teus, aleshores quan veus que no funcionen bé, t’enfades amb ell i   tu et disculpes a tu mateixa i t’eximeixes de responsabilitats.  Si comences a creure que tu  pots tenir  punts de vista totalment independents i creure també que pots seguir-los, potser aniràs veient-lo com una persona  separada de tu i podràs assumir tu mateixa la responsabilitat de com et van les coses i no carregar-li a ell. -          Si jo he estat sempre molt feminista i molt independent.  Des de petita que he lluitat amb els meus germans per aconseguir una igualtat.  Ja tinc uns criteris independents, des de sempre.

-          Sí, però crec que malgrat això  en moltes coses t’has adaptat als seus tot i saber que no funcionarien.

-          No sé, eh? sempre ho discuteixo tot i poso les meves condicions, les he posat des del principi.

-          Cosa que jo no he fet mai!

-          Doncs jo si, li he posat unes condicions que eren,  sobretot en les coses de casa, de repartiment de feines i d’igualtat total.

-          I no pot ser que això sigui més en la part “pràctica” que en la de continguts interns?

-          Potser si!  Però no m’ho sembla.

-          Jo comparo amb les meves experiències i crec que quan més descontenta i insatisfeta estava era, perquè jo no assumia bé les meves pròpies decisions, em semblaven, més que decisions, situacions inevitables, més aviat condicionades per la societat en general i pel marit en particular  que no pas escollides lliurement per mi mateixa.  Això em produïa com una mena de ressentiment que no em deixava estar bé.

-          Ara ja ho has resolt?

-          Em sembla que encara no, però crec que vaig pel bon camí.

-          Explica-m’ho millor.

-          Jo des de sempre hauria volgut compartir totes les coses i quan dic totes vull dir absolutament totes, i quan dic coses vull dir les coses més interiors, més íntimes, siguin  les que siguin. Hagués volgut que tots i cadascun dels problemes o neguits o mancances que haguéssim trobat s’haguessin convertit en un objectiu comú: buscar la manera d’entendre’ls i de resoldre’ls. Però  jo sóc una persona molt reservada (habitualment)  i necessito un acolliment tranquil,  si no el trobo amb el  meu  marit  reculo i no explico res,  a més a més  abans em pensava que ell tenia la culpa d’aquesta falta d’acolliment.   Ara, amb els anys, he anat veient que  no solament no en té la culpa, sinó que és l’única manera que té de respondre a unes determinades maneres de fer o de pensar   i que aquesta seva manera de respondre, amb més neguit que tranquil·litat i amb més por que interès  és probablement  un dels problemes que hem de resoldre entre tots dos. L’altre és la meva por de parlar si no m’escolten com jo vull.  Tot això no és gens fàcil perquè comença amb l’impediment de comunicar-se bé, però jo pel meu cantó he decidit fa dies, i penso continuar fent-ho que faré tots els intents possibles per anar-me comunicant i assumint les seves respostes siguin les que siguin.  És tot un procés, difícil per a mi, però que com a mínim em dóna la impressió que les seves dificultats són també les meves, que són cosa de tots dos i no una cosa externa a mi com si fos un obstacle del camí.

-          Has pogut explicar-li més coses?

-          Si he de dir la veritat,  no pas totes les que voldria, però tinc confiança que hi arribarem.  Però és que jo sempre els neguits que tinc tenen a veure amb la relació amb les altres persones, amb els amics o amigues també.  Tinc problemes en aquest aspecte i això penso que a ell li dóna molta inseguretat.

-          Però tu et comuniques bé.

-          Amb tu si!  perquè tu m’escoltes bé i m’entens sense problemes i no pretens que canviï la meva manera de ser,  ni que sigui com “hauria de ser” sinó que ja t’està bé som sóc.

-          Sí, és clar, et passa el mateix que a mi, que estàs “com a casa”

-          Exacte!  com a casa: cap compliment, cap por, cap prevenció,  amb llibertat de parlar, amb ganes d’escoltar, amb interès per aprendre, per descobrir, per inventar, etc…

-          Si és tan fàcil  oi?

-          Potser en la convivència diària no ho és tant, nosaltres només ens “aguantem” una estoneta i oblidem tots els problemes pràctics i quotidians.

-          Em sembla que no seria tan difícil la convivència entre nosaltres.

-          No ho sé, en tot  cas està per demostrar.  Saps en quina situació tinc problemes, jo?  Suposo que a tu et farà estrany, perquè tu t’hi desenvolupes molt bé.  En les situacions de grup, sopars amb colla,  o festes.  Si són excursions o altre tipus d’activitat més actiu ja  és diferent, aleshores  ja no tinc problemes. Però en les converses de grup, sovint no participo, no m’hi implico, em mantinc al marge com a espectadora.  I el que és pitjor, després em sento malament, però força malament: trista amb sensació de marginació i de soledat.  I ningú més que jo en té la culpa, però no sé portar les converses al nivell que m’interessen,  no m’agrada discutir, no vull  ni que m’alliçonin ni alliçonar ningú,  ni que em convencin  ni convèncer ningú. Jo voldria i això deu ser impossible o bé no ho sé aconseguir que cada conversa fos un enriquiment mutu, que cada opinió diferent et fes replantejar les teves, que els diàlegs fossin això: diàlegs i no monòlegs tallats per les intervencions dels altres.

-          És que això seria normal que fos així!

-          Però no ho és.   Tothom sembla trobar que el que és normal és funcionar així… bé tal com es funciona habitualment.