Col·lecció de moments.

 No  voldria  pas exagerar  dient  que la nostàlgia  no pot  ser  agradable  a vegades i que dóna bo  de  deixar-s’hi anar,  de tant  en tant.

Però el que més m’agrada de les  nostres  trobades pretesament nostàlgiques  és  que són  per  principi  antinostàlgiques.

No  és  pas  que no haguem explicat  i  recordat  algunes  coses  d’aquells  temps.  No  és pas que renunciem  a considerar  aquells anys  60  com una època  feliç  i daurada  per a nosaltres.  Segurament  si no fos  així  no ens  trobaríem.  Ens  recordem  perquè ho vam passar bé  junts, però les nostres  trobades són  plenes  de  sensacions  noves.  No  estan  ancorades en el nostre passat  en comú  sinó  que viuen el present  d’una manera  divertida, alegre,  activa.  Com  deia  el  ppsola   no  només  tenim els records  d’abans,  sinó  que constuim,  a cada  estona,  nous records  per  al  futur.

Com  si no haguessin passat  els anys,  ens  reconeixem  en les  maneres  de ser i en les  bromes.  Com si ens  haguéssim vist  ahir,  ens parlem  de qualsevol cosa  amb  una naturalitat  mantinguda  en conserva  i  intacta.

Caminem  junts,  ara  vas  al costat  de l’un  i parles  d’unes  coses,  ara  vas  al costat  de l’altre  i  parles  d’unes altres   i   més  tard  sents la conversa  dels  que van darrera  teu,  sense  participar-hi.   

I  tot  està  en un ordre  perfecte.  Res no hi sobra  ni hi falta.

Cal  continuar  les  trobades …  sinó  tenim  el risc  de  sentir  una nostàlgia  malaltissa,  greu,  infinita…  d’aquesta  antinostàlgia  que ens  hem inventat entre  tots,  aquest  darrer  any