Col·lecció de moments.

Gorjablancs

Allà  a  la cuina,  des  de sempre que  hi hem tingut dos  llumets,  d’aquells  rodonets  i empotrats,  els tècnics  en diuen dicròiques,  o alguna cosa  que s’hi  assembla.  Aquests  llumets  encara  que siguin petits,  fan força  claror  i entre  tots  dos, la cuina queda  ben il·luminada.  Ja fa una pila d’anys  que hi són,  sempre  els  havíem sentits  segurs  i fidels.  Uns llums,  que més  enllà  que  se’ls  pogués  fondre  la  bombeta  (i  encara  no havia passat  mai),  no  ens  oferien  cap   mena de dubte ni cap  inseguretat.  Ens  semblava  que  serien sempre  allà.

Doncs,  curiosament,  aquest   matí de dissabte, entrem a la cuina  i els llumets no hi eren.  Només  quedava  l’arandela  del  voltant  buida,  ben buida.  Just  a sota  de cada  forat,  sobre  el marbre  de la cuina:  brosses,  pols,  alguna  petita  ploma,  borrissol,  una mica  de pèl.  Però  … i els llums?  Com pot  ser que hagin desaparegut?

En  primer  lloc  només  vaig mirar  per  terra,  per  la pica,  per  tot arreu,  a veure  si s’havien  despenjat  per  algun motiu  ocult,  però  no,  els llums  no eren  enlloc.  En  segon lloc se’m  va  acudir,  creient  que seria  una acció  ben inútil,   prémer  l’interruptor  a  veure  què  passava…  i  sí,  va passar  alguna  cosa.  Des  dels forats  orbs  del  sostre, sortia una claror  petita  i llunyana.

O  sigui:  els llums  hi eren i funcionaven!  però  simplement,  en comptes  de caure  cap  avall,  complint  la llei  de la gravetat,  s’havien  ensorrat cap a munt,  per  alguna raó oculta  que no sabíem  pas  com desxifrar.

Vam  buscar una escala,  vam  ficar  les mans  per  cadascun dels forats  i vam aconseguir  rescatar-ne  els dos  llumets  i torna-los  a col·locar  al seu lloc.

Només  hi havia  una explicació  possible:  algú  els  havia estirat  des  de dins,  algú  que  voltava  per allà  dalt  en aquella  mena  de mini-pis,  d’un  pam  d’alçada de  terme  mig,  entre  la teulada  i el sostre mort.  La  zona de sobre de la cuina  era  una mica més  alta  que   no pas  la de sobre  el menjador  i les  habitacions. En aquests  llocs  el sostre  seguia  el pendent  de la teulada,  a  molt  poca  distància.  Només  la cuina  era  plana. 

Un  cop  vam haver  recol·locat  els llums, al cap  de poca  estona  un rebombori  va remoure  tot  els sostre,  corredisses  amunt  i avall. No pas  el de la cuina,  sinó,  tot. Corrien  per tot  arreu.  No  us penssessiu pas  que eren  ratolins,  no.  Més  aviat semblava  que  hi  hagués  algú  de ben  gros.   I anant  d’una habitació  a l’altra, ens  anem adonant  que  en  algunes  zones  del  pis  fa  una pudor  foça  desagradable. 

En  parlem amb el  veïns:  martes,  ens  diuen  uns, gorjablancs  ens  diuen  uns  altres.   S’assemblen  força,  tots  dos són mustèlids  i  ens diuen que   se’ls pot  distingir  pel color.  Han  estat  vistes  o vistos  pujant i baixant  tranquil·lament  en la verticalitat  de les  façanes,  com  si  res,  i se’ls  ha vist  també caçant  ànecs  collverds  del  riu.

Mirem  i remirem  la teulada  des  de la terrasseta,  teules  remogudes,  i  algun  forat  entre  teules,  aquí  i allà.  I  de sobte  per l’espai  que  deixa la primera  teula  , allà  davant  del nostre nas,  un  petit  gorjablanc  treu  el cap,  com si es  trobés  en una pel·lícula  de dibuixos  animats.  Mira  encuriosit  de fit  a fit,  potser  és el primer  humà  que veu  i en percebre  un   petit moviment  se’n  torna endins  cap a la seguretat  d’aquell cau  inaccessible  per a nosaltres,  més  enllà  dels  petits  foradets  de la cuina  on tot just  hi passa  una mà  si no es  gaire  grossa,  com la meva.   Té  la  taca  blanca  sota  el coll.  O  sigui  un  gorjablanc,  com en diuen  la gent  del poble,  o una  fagina.

Tot el cap  de setmana, amb  aquests veïns  força  sorollosos.  No  se sap quants  n’hi  ha.  Hem  observat que de dia  dormen,  al  capvespre  es  desperten  i  comencen  les corredisses,  deuen  jugar  els menuts  mentre  la mare  se’n  va  a caçar.  A  la  nit  se  senten més discretament  i  al matí  es  tornen  a sentir  de  manera  insisitent.  Jo m’imagino,  seguint-los  hi el  joc  dels  dibuixos  animats,  la mare  posant  a dormir  els  seus fillets,  que  com si fossin  nens,   es  fan el ronso  i no tenen son.  Corren  i s’escapen,  fins  que  es  fa el silenci,  a mig matí,  i  ben  bé  dura  fins  les  vuit  del vespre.

En  ple  sopar,  mig  acostumats  ja  als  nous  veïns,  ens  quedem  a les  fosques!  Deuen  haver  estirat  algun  fil elèctric  dels  que passen per  dalt.   Fem  proves  amb  els  interruptors  amunt i avall,  fins  que aconseguim  que   torni l’electricitat,  a tot  arreu  menys  en una habitació.  Aquell llum  no funciona.   

 En  parlem  amb  la gent  i ens expliquen  mil  i un  aventures  de gorjablancs i  gent  del poble,  no som els  únics.  Quin  consol!

No  sabem pas  com ho  haurem  de fer  per  aconseguir  que aquests  aprenents  d’electricistes,  deixin de  fer  proves i experiments  amb  els nostres  llums.  Si  teniu alguna idea,  serà  molt  benvinguda.

Aquesta  foto  no és nostra,  però  us  l’ensenyo  perquè  us  adoneu  de  què  va  el tema.

És un gorjablanc,  sembla ser  que  si fos una marta seria  més  rossa  que grisa  i la taca  del davant més  groga  o color  crema  que no pas  blanca…  però  jo  no n’he  vist  cap.   Només  conec  una altra  mena  de Martes,  molt  més  maques  i  no gens  empipadores.