Col·lecció de moments.

En  les darreres  cites  electorals,  ja  passava  una mica,  però especialment en aquesta  d’avui,  he  observat  que  cap de les persones  amb qui he parlat  de  les eleccions  municipals  i del fet  d’anar  a votar,  se sentia  en absolut  segura  del seu  vot,  ni convençuda,  ni il·lusionada,  amb  cap  de les  opcions  possibles.  La  majoria  de la gent   diu que si,  que  clar  que  anirà  a votar,  perquè  no anar-hi  és pitjor,  però  sense  cap  esperança  que ningú  millori  res  de res.   I  em refereixo  a gent  de  generacions  diferents  i d’ideologies  diferents.

Com  ho podríem  fer  la gent  del  carrer,  molta  gent  del carrer  que pensem  així,   per  fer  adonar  als polítics que  més  que  una opció  política  o una altra,  el que passa  és que no ens agraden   la  manera  de fer  les  coses.  La  manera  de parlar.  La  doble  mesura amb  què  mesuren  sempre  totes  les  coses .  “Si  ho he  fet  jo ho justifico  i  mai,  mai  no dic que m’equivoco”  però  ai!  que  la mateixa  cosa  la  faci  un altre!  aleshores,  aquesta  mateixa  cosa,  és  causa  de  tots  els mals  haguts  i per  haver.

Si,  ja  sé  que pensareu  que  en  qüestió  de formes,   hi ha nivells   i  que hi ha  un partit  que  sistemàticament  promociona  el  mal rotllo,  l’enfrontament,  i la violència  que  diuen  voler  combatre.  Si  n’hi  ha  de pitjors  que  d’altres.  És cert.  Però  el  que em sembla més trist  és que  no n’hi hagi  cap  que  sigui  prou honest  per  tenir  una bona  comunicació amb  els  ciutadans  i  per   dir  les  coses  pel seu nom  i tal  com són.   I sobre tot,  crec  que no n’hi  ha  cap que pensi  més  en els  ciutadans  que en  el partit.

Jo he anat  a votar.  I  tant  que si!   Amb  un sentiment  d’inutilitat,  perquè  sé  que  de moment  res  no canviarà:

 Al  meu  Ajuntament,  Sant  Cugat  del  Vallès,  surti  qui  surti  farà més  places,  més  jardins,  més  rotondes  i més  barris  a Sant  Cugat  i  tindran  la  Floresta  igual  de  descuidada  que sempre.

I  al meu  país…   poser  encara  és  més  desanimador.  Però  seguirem anant  a votar,  encara  que  haguem  de fer  filigranes   mentals per  a decidir  a  qui   dimonis votem .