Col·lecció de moments.

CAPÍTOL - 2

  

-          Perdoni,  vostè  és  el professor Martí  Comes, oi?

-          Sí, sóc jo…

-          Em dic Sofia Morera, m’he matriculat a la seva assignatura de Literatura Catalana  i voldria parlar un momentet  amb vostè.

-          Ara m’esperen  en una reunió de Departament,  i no em puc entretenir, però demà  de 9 a 11 seré  al despatx.

-          Què  li  va millor que vingui  a primera hora o al final?

-          Pots venir  quan vulguis, estaré  treballant  sol,  no tinc  cap visita programada.

-          Doncs vindré  a les nou en punt i així  ja el deixo treballar tranquil.-          Perfecte,  fins demà Sofia.-          Gràcies  Sr.  Comes. Fins demà.   

La reunió  de Departament  li feia una   mica de mandra,  si fos ben sincer  es diria que li feia una mandra  immensa,  però  sempre veia les coses en positiu  i ell es confessava només una mica de mandra:   tornaria a trobar  els mateixos tics  de sempre,  els mateixos guions  com si se’ls haguessin  après de memòria.  L’Artur  que sempre ho troba tot malament,  a no ser que ho hagi proposat ell.  La Mercè que  sempre  busca  cinc peus al  gat  i que pretén  concretar  tant  que les coses no  avancen de cap manera.  En Quim  que només vol lluir-se  i ser protagonista. Els altres que no es mullen mai.  I els que no vénen mai!  que passen de  tot,  justament perquè es cansen  de veure una vegada i una altra  la mateixa escena.  Encara  que es parlin de temes diferents, s’havia de reconèixer  que l’escena és la mateixa.  Però  en Martí,   amb mandra i tot,  no s’havia plantejat ni una sola vegada  faltar  a una reunió. No és pas que es cregués indispensable, no,  però  sabia  que  tenia  un cert ascendent entre els seus companys  que feia que  a ell li fos més fàcil que a un altre  tornar les coses al seu lloc  raonable quan  sortien  de mare.  Sabia  que això formava part de la seva  feina  i  simplement la feia.  Aquesta feina  li agradava molt.  Sovint  creia  que fer   la seva feina  tan bé  com podia:  preparar-se les classes,  mirar  de renovar  coses  any rere any,  estudiar  per a poder  ensenyar millor,  explicar  les coses intentant interessar  els seus alumnes, i també  fer reunions de Departament  i també  escriure els llibres  que  tenia ganes d’escriure  l’ajudava molt  a la seva  felicitat  i estabilitat.

-          Hola Sergi,  que encara no ha arribat ningú més?

-          Hola Martí!  No, però  falten  uns minutets per les sis, encara.

-          Comencem  a treure el tema tu i jo,  així si el tenim parlat, després  podrem centrar-lo més  quan comencin  a embolicar  la troca  tots plegats.

-          D’acord,  ja tens raó ja. 

-          El canvi de contractes  és necessari,  la Universitat  està  en fals  amb  aquestes persones,  però  el que preocupa és  que  la culpa  és de la Universitat  que utilitza contractes  que no són  ni legals i en canvi  els perjudicats  seran ells.

-          Potser  se’ls hauria de donar  la  plaça  directament a ells,  sense convocar concurs de mèrits.

-          Seria just,  però no pot  ser, les  lleis  són les lleis  i s’han de respectar.

-          Si,  però  amb  aquests  contractes temporals,  any  rera  any  no  les han pas  respectat,  les lleis  i aquesta  gent  porten  molts  anys aquí.

-          Ja sé  que tens raó,  però  no es pot  arreglar  una irregularitat  amb una altra.  Algú  ho podria impugnar  i encara  seria pitjor.

-          Si,  és clar.  Però  creus que és normal  que  aquestes persones que porten aquí  10,  12  i 16 anys  donant classe,  ara  hagin de passar  per un concurs  al qual s’hi ha presentat  10 persones més?

-          No,  no ho és, però  s’ha de buscar  alguna altra sortida,  tot respectant el concurs.

Els  companys  anaven arribant  i incorporant-se ràpidament al tema del dia.  Evidentment ni  la solució  ni cap decisió sobre aquell problema  no corresponia pas al departament,  però volien intentar unificar  criteris  i  que en el moment  que  des  del rectorat,  impliquessin a  algú d’ells per a dur a terme  alguna entrevista  amb aquestes persones,  saber  ben bé  que podien  fer  i  fins  a on podien  ajudar  o no.  En  acabar la reunió,  com sempre  amb  aquella sensació  que podia  haver anat  millor,  que  podia  haver estat  més àgil i més ràpida,  però que no havia anat  malament del tot. L’Artur  l’atura:

-          Martí,  com va  el teu llibre? 

-          Va  fent… creix mica en mica,  com tots els llibres.

-          Què  és  filologia,  assaig,  novel·la?

-          Novel·la.  Ara  em tocava  passar-ho  bé.  Em  venia molt de gust  fer-la.

-          De  què  va?

-          Em sembla que preguntes massa…  em sap greu, però estic  molt  al començament de tot plegat i  encara  no  tinc  massa  ganes d’explicar-ho.

-          Està  bé,  està  bé,  tindrem  paciència. 

La novel·la  que  en Martí  no tenia ganes d’explicar  parlava de coses molt quotidianes i molt  senzilles,  però  tenia una finalitat  molt concreta.  Volia transmetre  una  idea  ben  clara,  que per a ell era important. I  no la volia  ni esmentar,  volia explicar-la  tal com ell la vivia,  a través de les coses més quotidianes.  La idea  li havia vingut  després  de superar,  només  amb la seva vida de cada dia,   sense afegir-hi ni treure-hi  res  i sense cap canvi  important,    aquella  mena  de lleuger  desassossec  estrany  i inesperat que l’havia intranquil·litzat  durant uns quants  mesos.  Ningú no se n’havia  adonat.  No  n’havia pas parlat  amb ningú,  ni amb la Clara.  Només  n’havia  filosofat  una mica i potser  sense acabar de  confessar-lo  explícitament,  amb l’Arnau.  I el desassossec  havia fugit  seguint  la seva idea.  De fet  volia trobar,  experimentar,  i ara  en la novel·la  explicar,  una mena de felicitat  no massa coneguda:  la felicitat  que només depengui d’un mateix.  Però ja era prou complicat  escriure-ho en una novel·la  com per haver-ne d’anar  donant explicacions  al primer que passa.

Amb l’Arnau havien treballat  junts  quan  ell,  en Martí,  abans  de guanyar  les oposicions  i ser catedràtic  de la Universitat  de Barcelona havia treballat en  un  institut.  L’Arnau  encara  hi treballava.  Es  dedicaven  a l’ensenyament tots  dos,  però  al marge d’això  s’havien fet molt amics.  Ell li havia llegit  la seva primera novel·la  de joventut  i potser  a causa d’això  havien començat  a parlar  de coses i coses  i  en  una mesura o altra  i amb el temps limitat  que disposaven, no havien  deixat  mai més de fer-ho.  Eren molt diferents,  però s’entenien bé, havien creat  un  lligam  en un  món  una mica al marge de  tot. En Martí  que  per un costat  havia tingut  molta sort  i  per l’altre havia  fet molt bona feina  en tots  els àmbits  de la seva  vida,  era  una persona  seriosa i en qui es podia  confiar  i  això  li donava  un cert tipus  de paper  après  i adquirit,  del qual  li era  difícil sortir.  L’Arnau l’havia  fer  sortir  una mica d’aquest  paper   i amb ell es trobava  molt lliure  de poder  dir,  de poder pensar i de poder inventar,  de pensar possibilitats que potser mai no es durien a terme,  però  que només pel fet de pensar-les  i compartir-les  ja tenien  algun efecte  sobre la seva vida,  un efecte sedant,  tranquil·litzador.

El  dia  a la universitat  havia transcorregut  amb tota normalitat.  Les  classes  participatives  que sempre  li agradava fer,  funcionaven prou bé  i els seus  estudiants, nois i noies  s’engrescaven sovint  pels treballs que havien de fer i que havien de posar en comú amb tot  el grup.

Al vespre,  en arribar  a casa,  l’esperava  la Clara  una mica cansada.

-          Com t’ha anat  el dia,  amor meu? no fas  bona cara.

-          Ha anat  força  bé,  tot,  però  estic  cansada.  En  Biel i la Sara m’han atabalat  tota la tarda.

-          Què passa?

-          La  Sara vol  anar  a esquiar  amb  els amics,  però  pretenen  anar-hi un dia de cada dia  i faltar  a l’institut,  per poder esquiar  sense gent.  Li he dit  que no,  que de cap manera  i no li ha agradat.  Diu  que  tots  hi van i que ella  serà l’única  que no hi podrà  anar. T’espera  amb  candeletes per  a poder-t’ho  preguntar a tu,  a veure  què  hi dius.

En  Martí  va  somriure  amb  comprensió  per la  pobra   Clara  que sempre li tocava  a ella  primer,  parar  el cop de les idees  continuades  i  poc  encertades  dels  dos adolescents  que tenien a casa.

-          No puc fer  res més  que donar-te  les gràcies  per posar-me  les coses tan fàcils -  li  va dir  abraçant-la  i fent-li  un petó a  la base del coll  - em sap greu  que sempre  et toquin aquestes coses a tu.

-          Si,  a mi també  me’n  sap,  a vegades  crec  que  els engegaria  tots  dos  a passeig!

-          I  en Biel,  què  vol?

-          No en Biel  res,  avui!  Només  que s’ha  dedicat  a fer-la  enfadar  encara  més del que estava.  Li  ha donat  per posar-se  del meu costat  i  anar-li  tocant  el botet amb  el seu to  burleta,  fins  que  ha aconseguit  que la Sara  li donés  una bufetada. I  aleshores  ja  l’hem tingut  armada  per una bona estona.  Els  he deixat  que s’esbatussessin sols  i  me n’he  anat  a  l’habitació  a buscar  tranquil·litat.  Però era inútil  els sentia  fins i tot des d’allà.

-          I  ara?  Aquest  silenci?

-          Són  cadascú  a la seva  habitació,  amb la prohibició  de sortir fins a l’hora de sopar i  els he  dit  que  si  sentia  una paraula més no aniríem a esquiar  ni el dia  de cada dia  ni el  cap de setmana. Martí,  si et plau… pots  anar  a parlar  amb ells  a soles?  Així  ens estalviem de tornar a parlar el tema a l’hora  de sopar!

En  Martí  va  anar  a parlar  amb la seva  filla,  que li va fer una rebuda molt  afectuosa  amb una representació  dramàtica,  molt sincera  i molt ben estudiada,  tot a la vegada.

-          Hola bonica!  Podria ser que aquesta gran rebuda  fos una mica interessada?

-          Ja  està!  Ja t’ho ha dit la mare, oi?  Volia dir-t’ho jo primera…  va pare!  pensa-t’ho  bé!  que tots  els meus amics  hi van! Em  quedaré  amb els quatre  penjats  de l’institut  que  no  fan mai res de bo i que no tenen ni amics.

-          No pateixis, no hi anirà  ningú.

-          I tu com ho saps?

-          No  ho sé,  però  ja ho veuràs.  O  serà  a l’inrevés del que tu dius: hi  aniran  els tres  “pijets”  malcriats  de torn  i prou.-          Tots  diuen  que si !

-          I  tu què  deies  que si  o que no ?

-          Jo?  Que si!  Em pensava  que m’hi deixarieu  anar.  Per  un dia!

-          I   quan els altres  diuen  que si,  ja ho han preguntat,  o encara no ?

-          Encara  no.  Si  n’hem parlat  avui  per  primer cop!

-          I  nosaltres som uns pares tan estranys  o pot ser  que hi hagin  altres pares que pensin  com nosaltres?

-          No  ho sé!

-          Si  que ho saps.  Com  jo  també  sé  que aquesta  vostra  idea  és  fantàstica  i  que a qualsevol li agradaria  esquiar  sense cues a la carretera i sense gent a les pistes,  però  és  fantàstica  quan pot ser.  Potser   algun dia  podreu  fer-ho.  Ara  no.

La  Sara  encara  estava emmurriada,  però  ja no  lluitava  més, quan els  seus pares  estaven d’acord no hi havia res a fer.  S’anava fent  a la idea  i  el canvi de perspectiva  de pensar  que potser no seria l’única que no hi aniria l’animava una mica. 

-          D’aquí  mitja  hora  sopem. Ja  sé  que no estàs contenta,  però  m’agradaria  que  estiguessis tranquil·la  i que  el  sopar  no fos  un camp de batalla.

-          Mmmm.

En  Biel  no estava  enfadat,  estava  castigat  a estar  a l’habitació,  però  s’ho havia muntat  de conya  amb els seus llibres,  la seva música  i  la seva imaginació.

-          Hola Biel,  com va tot?

-          Molt bé,  pare,  i tu?  He  acabat  tots  els deures de l’institut i estic llegint  aquell còmic  que  em vas  regalar  l’altre dia.  És  boníssim!

En  Martí  es va adonar  que el seu fill era el primer  que  li preguntava  per ell.  La  Clara massa  cansada  i la Sara  massa enfadada  no hi havien pensat.  Li  va  fregar  l’esquena  amb  la mà  afectousament  i   a la vegada  amb agraïment,  de trobar  algú  de bon humor.

-          Doncs,  bé, molt bé.  A  la universitat  tot  bé.  Aquí, a casa,  també ?

-          Si,  tot  bé.  Bé…  la  Sara  s’ha enfadat i la mare  també,  però  jo no he fet res.

-          He  sentit  a dir que hi has col·laborat  una mica.

-          És  que la Sara  és idiota.  Ella, tan  perfecta  sempre,  com  vol  faltar  a l’institut?

-          Podries  quedar-te’n  al marge,  no?  No cal posar llenya  al foc!

-          Ella  també m’ho  fa a mi!

-          Biel.  No  n’hi parlis  més.  No t’hi fiquis.  No  és el teu problema.  Si  no el pots  arreglar,  com a mínim no l’espatllis més.

-          Està  bé, pare.  Puc  acabar  el còmic?  Em  falta  molt poc.

-          Si,  tens vint  minuts  encara  per llegir.  Però  a l’hora  que t’avisem,  el deixes i a la taula.

La  Clara  va  posar  les notícies de la tele per  veure  mentre  sopaven.  Hi ha moment  que la televisió, sopant,  és  un refugi  que evita  que surtin els  temes  pendents i conflictius.  Però  també hi ha vegades  que és font  de nous conflictes  i a més a més no es pot parlar.   Malgrat  tot  el sopar  va ser tranquil.  La  Sara  callada  i en Biel  parlant del seu còmic  que tant li havia agradat.     

Si abans de sopar  s’havien  estat  a les respectives habitacions per  força,  es veu que hi havien trobat  el gust,  ja  que  immediatament  després  de  les postres  van  desaparèixer  cadascú  pel seu  cantó  sense  massa explicacions.

      -   Encara! No ens podem queixar, han desparat la taula sense haver-ho de recordar.

      -   Si, noi,  sembla que tenien pressa per escapar-se.

      -  Ja està  bé que ens deixin una mica de tranquil·litat i de temps  per a nosaltres  sols.

      -   Si,   com a mínim,  aquestes estones  em compensen de les altres.

Es  van aixecar  de la taula  van anar  cap a la cuina tots  dos, per acabar de recollir-ho tot i fer-se  un  got  de llet  i un té  amb  llimona.  S’ho  van  endur  cap  a la tele  i  es van disposar  a  veure una  pel·lícula que començava  cap a les 10,  que ja tenia  uns quants  anys,  però  tot  i que la recordaven  prou  bé  venia de gust tornar-la  a veure:  “Jules  et  Jim”. 

-          Llàstima  que acabi malament…  és tan  maca -  comentava  en Martí.

-          No pot  acabar  bé  de cap manera.  Com vols  que acabi? Aquests  lligams  sentimentals…  dos  amics que senten el mateix per  la mateixa  dona.

-          Potser  allò  que  és més  impactant  és  que la Catherine  sembla  que se’ls estimi a tots dos.  Però  se’ls deu estimar  d’una manera  molt  especial,  oi?  No crec  que es pugui estar enamorat  de dues persones a la vegada.

-          No,  jo tampoc ho crec.

-          Clar  que potser tampoc  és ben bé  a la vegada, primer  es casa  amb l’un  i després sembla que s’enamori de l’altre.  Però  no deixa d’estimar-lo. I estimar… si,  és clar;  es  pot estimar  molta gent.

-          Jo  crec – diu  la Clara -  que  tots tenim conceptes diferents  sobre el que és estimar.  Ella el deu tenir, aquest concepte,  més particularment seu  que  les altres persones,  encara. 

-          I tant !  sobretot si penses  en el final.  A mi em va sorprendre molt quan la vaig veure per primer cop.

-          Si,  jo tampoc pensava  que acabaria tan dràsticament.

-          Fixa’t  en el que guanyem  portant-nos  bé-  va  fer  broma en Martí -  que bé  que estem,  oi?

S’arraulien  a mirar  la tele,  seien  sempre molt junts.  La  Clara  a vegades recolzava  el cap a l’espatlla d’en  Martí  i  en el moment  que acababa de dir  això, ell  li va passar  el braç  per darrera l’esquena  per apropar-la  més encara.

-           La veritat  és que totes aquestes  coses més aviat m’atabalen.  És  a dir,  ja m’agrada veure-les en pel·lícula,  ja  en tinc  prou.  Parlar-ne  una  mica  i  que la  vida  segueixi  el seu  curs,  ordenat,  com el nostre.-va dir la Clara.

-          Sí.  ¿Però  tu no penses mai que  aquest  curs  de la vida,  ordenat  com el nostre es pot  fer  feixuc  o avorrit?  És a dir,  creus  que  una bona opció  com la nostra  ha de  comprometre  per tota  la vida?

-          Si  funciona,  per què no? – va contestar  la Clara  una mica a la defensiva.

-          No  és  pas  qüestió,  només,  que funcioni o no.  Podem  funcionar molt bé  tu i jo i malgrat  tot desitjar  de fer coses  que no hem fet mai.  Com ara  no dependre de ningú i  que ningú  no depengui de tu.  Viure sol  i poder  fer la teva  en tot. A tu t’agradaria?

-          No ho sé.  Crec  que podria ser interessant,  però  em sembla  que em faria una mica de por.  Encara  tenim els  nens…

-          Si,  clar  que si. Tot  plegat  no deixa  de ser  una  simple reflexió o una hipòtesi,  no pas una proposta. Però  els nens es faran grans,  un dia  o altre.  Marxaran de casa  i aleshores  qualsevol decisió  dependrà només de tu  i de mi.

-          Ja  en parlarem  en el  seu moment.  Ara  això m’amoïna una mica.

-          Deixem-ho  estar,  doncs.  Encara tenim  nens  per uns quants  anys. 

Van anar  a dormir,  una mica massa tard  per al cansament  que portaven,  però van seguir  el seu costum.  Un costum  que els aproximava al màxim,  cada nit.  Es  posaven a dormir  de costat. La Clara  li donava l’esquena  i  s’encaixava  amb ell com si segués  en els seus genolls.  En Martí  li  passava  el braç  per sobre d’ella  i li agafava  la seva  mà.  S’hi estaven una estona  fins  que  la  son els  vencia  i aleshores  se  separaven  per a dormir  millor,  cadascun al seu aire.  En  el moment de separar-se,  mig  adormits  sempre es feien  algun senyal de bona  nit.  La  Clara  li feia un petó a la  mà  quan  s’enretirava  o en Martí  acariciava l’esquena  de la Clara  que  ja s’havia  allunyat  una mica d’ell.  Una  manera de dir-se  “bona  nit”  en silenci  que els feia  sentir  molt a prop. Dormien  bé,  tots  dos.  Cada  nit  d’una sola tirada,  fins que el despertador  els avisava amb  crueltat  quotidiana  que era l’hora  de tornar  a començar  la jornada.

Al  matí,  sortia  de casa  amb temps,  agafava  el  carrer  Balmes  i  anava  caminant  Balmes  avall  fins  a la Plaça  Universitat.  Algun dia  baixava  amb metro,  sobretot  si se li feia tard, però habitualment li agradava  caminar.

Tenia  una  classe a les 8 del matí  i la següent  a les 11,  per això  li quedava  un parell d’hores  per estar  al seu despatx  fent  feina. En sortir  de classe,  va trobar  la Sofia Morera  que  l’esperava  a la porta  per anar-hi junts.

-          Bon  dia,  Sofia!  Ja podem anar cap allà.

-          Bon dia.

-          Hi ha algun problema?

-          Ara  ja no.  Però  voldria recuperar el temps perdut.

Els passadissos, els patis,  tots els espais,  en aquesta hora  del  canvi de classes  o d’arribada  per a molts  alumnes,  eren  plens de gent.  Havien  d’anar  passant entre els grups  i  esquivant  la gent  que  anava i venia o  que estava  aturada  xerrrant.

-          Passa,  Sofia,  entra i seu.  Ara  mateix  vinc.-  va encendre el llum, va pujar la persiana  i finalment  va seure  a la seva taula de despatx.  -  en què puc  ajudar-te?

-          Jo  sóc  mestra.  Treballo en una escola,  al Maresme.  Quan  estava  a mitja carrera  de mestra  vaig començar  a estudiar  Filologia.  Però fa tres  anys,  just  quan  havia acabat  magisteri,  em vaig posar malalta.  Una malaltia  llarga  que em va impedir  de treballar  i fins i tot  continuar estudiant.  Quan  ja vaig estar millor vaig preferir  buscar feina,  però no em veia amb cor de treballar i estudiar  a la vegada. I  vaig deixar  la carrera  a mitjes. Ara  fa un parell d’anys  que treballo de mestra i  ja des  de l’any passat  que  tinc  la dèria  de reemprendre els estudis. L’any passat no ho vaig fer.  Però  ara  si que  vull fer-ho.  I  a part d’anar  fent les assignatures  al  ritme  que pugui,  m’agradaria començar  a treballar  en  la  tesina de final de carrera  i  voldria  que m’ajudessis a encarrilar-la.

-          Per què  vols fer-ho tan  aviat,  abans d’haver acabat?

-          Per guanyar temps.

-          Guanyar temps?  Quants  anys tens?

-          25

-          No  em sembla  que hagis perdut  gaire temps doncs,  en 25 anys has fet moltes coses.-          Si,  he perdut  un any  sencer  de la meva  vida.  I  dos  més  a temps parcial,  entrant i sortint dels hospitals.

-          Puc preguntar-te  què  t’ha passat ?

-          Si.  Tenia  uns tumors  que afortunadament ja no tinc  perquè  els van extirpar, però  m’han quedat unes seqüeles  i sovint  tinc  hemorràgies  que  m’obliguen  a ingressar  a la clínica.

-          Encara?  O ja està superat  del tot?

-          Encara,  pot  passar  en qualsevol moment. Si em canso  o m’estresso  hi ha més risc,  si faig  vida tranquil·la  menys.

-          Doncs  fes  vida tranquil·la  i  no facis més coses de les que pots  fer.-          Ho intentaré.

-          Dius  que treballes,  però  ara  és hora d’escola,  no?

-          Si,  m’he matriculat  a  la tarda,  però  avui havia de venir-te  a veure  i he demanat  festa.

-          Si m’ho haguessis dit,  ens haguéssim pogut veure a la tarda,  algun altre dia. Que  ahir no pogués ser,  no vol dir que no pugui ser mai.

-          No,  no importa,  justament avui  ja  havia de sortir  abans  per anar  al metge  a revisió,   ha estat  una bona coincidència  ja que ho  he pogut  fer  tot en un dia. Tinc  metge  a les  12. 

-          A  veure,  Sofia,  ¿Si ho entès bé,  m’estàs  dient  que  has de fer una vida tranquil·la  i que  treballes  tota una jornada  escolar,  que vols estudiar  un curs  de filologia,  (tercer, és?)  I  que vols  començar  a treballar  en  una tesina?

-          Ssssi.

-          No em sembla massa adequat  i això  no té  res a veure  amb que jo et  pugui  o vulgui  ajudar  o no. Per què  no fas  un parell o tres d’assignatures,  tranquil·lament i et deixes  la tesina  pel final?

-          És  que si he  de triar,  triaria  començar  la tesina.

-          Què  tens pensat?

-          Ja  que estic  treballant  amb nens  m’agradaria  fer  un estudi  sobre l’adquisició  del llenguatge, analitzant tant  a nivell fonètic,  com a nivell gramatical,  sintàctic…  com  creix i evoluciona  el llenguatge  en el nen.  Sempre  m’ha  sorprès  com  els nens  molt petits  fan  errors en  algunes paraules   que presuposen  un coneixement inconscient  de les  regles  gramaticals,  com ara  regularitzar  els verbs  irregulars  o coses així.

-          Pot  ser interessant,  però  pensa bé en la teva salud. 

-          M’he matriculat  a la  teva  assignatura  de Literatura  catalana sobre els   gèneres literaris,  una  altra  de Llenguatge poètic  i  a una  altra de Sintaxi.   I  res  més.  Tampoc  és tant.  I justament  vull  començar  a fer observacions  i a agafar  dades  com més  avait  millor, ja que  per  a tenir-ne  moltes es necessita  molts anys.  Encara   que comenci molt a poc  a poc,  voldria engegar-ho  de seguida.

-          Està  bé,  primer  centrarem  bé  el tema. Pensa  tots  els  diferents  aspectes  que hauries d’observar  en detall  fes-ne  una llista  i  pensa  quin mètode d’observació,  de  registre  i  de classificació  en faràs  i  quan ho tinguis,  en parlem.

La cara  de la Sofia  es  va il·luminar.  Va  sortir  convençuda  que  ja ho tenia guanyat  i que  aquesta  nova  cita  seria  definitiva.  Estava  segura  que en Martí  acceptaria  a dirigir-li la tesina.

-          Moltíssimes  gràcies,  ho tinc una mica pensat,  però ho posaré en  marxa  i  per escrit  i t’ho vindré  a explicar.

-          D’acord,  tu  mateixa,  al teu ritme.

La  Sofia  es  va aixecar,  li va donar  la  mà. En  Martí,  malgrat  que no era  necessari,  es va aixecar també  i  quan  la  Sofia  ja  era  fora  del despatx,  va pensar  “Quina noia més  valenta!”  i seguidament  sense poder-ho evitar  “I quins ulls més macos que té”.  Va somriure’s  a ell mateix,  amb  una certa condescendència  i es  va posar de cap a la feina.