Col·lecció de moments.

I aquí en aquest moment la Mònica va decidir que ja podia despertar l’Adrià, l’Adrià dels 40 anys adormit al seu costat. Faltava aproximadament un quart perquè toqués el despertador i era el temps que necessitava per recordar coses amb ell.

“Te’n recordes, Adrià? Que et vaig portar a tot arreu? Et vaig ensenyar tots els llocs on acostumàvem a anar. Les fonts del voltant. La plaça, les ballades de sardanes que hi feien. El cine, que només funcionava els diumenges. I també et vaig presentar tothom. Les amigues i els amics. Volia compartir-ho tot amb tu”

L’Adrià es despertava amb les paraules de la Mònica. “Dec estar molt adormit, però no sé de què em parles.” “Com que no ho saps?” Va fer veure que el renyava la Mònica. “Tu no te’n recordes d’aquella vegada que vas venir al meu poble un parell de dies? La festa major encara no havia acabat del tot” “Jo no vaig venir mai al teu poble en aquella època”

“No diguis bestieses Adrià! Fes el favor de concentrar-te en el que et dic i imagina bé el lloc i les situacions. Segur que ho recordes” “D’acord, t’escolto!” feia l’Adrià carregant-se de paciència. Ja s’anava acostumant als despertars de la Mònica. Sempre el feia participar dels seus somnis, ja fossin somnis de somiar adormida o somnis de somiar desperta. L’Adrià s’anava despertant i li agradava escoltar-la.

I en primer lloc, va començar a explicar-li a l’Adrià, com li havia fet de guia per tot el poble i els voltants i havien fet turisme en un lloc que potser no hi havia moltes coses a veure, però que per la Mònica representaven llocs de descobriments. El va portar a voltar pels ponts, veure el riu des de dalt dels ponts que en aquell setembre era força impressionant. Les esglèsies, els ponts, les fàbriques, la palanca penjada que de petita li feia una mica de por, però la trobava emocionant, perquè es movia mentre hi caminaves. Les fonts on anaven a berenar o a buscar aigua amb un càntir. La Teresa es va anar engrescant i finalment el va incloure també en l’excursió en barca, en els joccs de la plaça, en les penyores i el va canviar pel Joan, en la seva passejada. Millor dit va canviar en Joan per ell. Va començar a explicar-li com havien xerrat i xerrat i com ella s’havia sentit per fi tan còmoda i gens avergonyida de parlar amb ell. Com li havia començar a explicar les coses que pensava i les que sentia i com ell l’havia sabuda escoltar.

Li va explicar com en aquell moment havia canviat el seu enamorament idealitzat i totalment admirador per una altra mena d’enamorament, ple d’unes ganes de conèixer més i més, d’abastar-lo del tot i de deixar-se conèixer també, justament tal com era, sense haver de semblar res que no fos, sense haver de patir per semblar massa infantil o massa ignorant, sense por, sense haver-se d’amagar de res. Aquella passejada explicada en detall, els va semblar a tots dos tan real, que els va entendrir i es van abraçar i es van besar amb tota la tendresa mig adormida del matí. Deu minutets de proximitat, a canvi d’afanyar-se una mica més després en llevar-se valien la pena. Abraçar-se sense més: proximitat, suavitat, contacte, calidesa. Començarien el dia amb les piles ben carregades.

- Mònica, com és que abans mai no ens despertàvem així? - xiuxiuejava l’Adrià.
- Podria ser que abans no em volguessis escoltar gaire…
- No pot ser! Potser no ho havies provat.
- Potser no, potser no m’hi veia en cor
- I doncs, què ha canviat?
- Tu no ho saps, el que ha canviat?
- Jo no, només sé que els primers dies que vivíem en aquesta casa…
- Fa quinze anys que hi vivim Adrià.
- Bé si, però els primers dies d’aquesta segona vegada…
- No hi hem deixat de viure mai, aquí.
- Mònica, no em pots negar que hi hagut un abans i un després, però no sé ben bé de què.
- Te’n recordes ara de quan vas venir a la festa major del meu poble?
- Ara si tal com m’ho explicaves, se’m feia ben real i m’anaven venint les imatges. Passejar amb tu i sentir que m’explicaves tantes coses! M’agradava molt!
- I te’n recordes del que et vaig explicar ahir de quan èrem petits?
- Si me’n recordo molt bé, me n’has parlat tantes vegades!
- I te’n recordes de quan ens inventàvem la manera que volíem viure, als setze anys, als disset, als divuit?
- No gaire, és que des de que vaig perdre el coneixement, algunes coses se m’han esborrat.
- Te les explicaré totes una per una, fins que te n’acabis de recordar ben bé, de cadascuna d’elles, de tots els instants de la nostra vida.
- Fins I tot els dolents? No ens hem barallat mai, tu i jo?
- No, Adrià, mai! I si ho haguéssim fet, perquè te’n voldries recordar?
- Vols dir que no m’expliques tota la veritat?
- Quina veritat?
- La que hem viscut tu i jo.
- La que hem viscut quan? Que potser no ho vivim, això també?
- Si és clar, però jo no puc evitar encara de sentir alguns buits, aquí amb tu. A la feina no em passa. Allà ho recordo tot. Clar que potser tens raó: no m’ho passaria gaire bé si m’expliquessis els problemes, els conflictes, les enrabiades i les baralles. Què en faria jo ara de tot això? Mirar d’oblidar-ho? Doncs ja està oblidat!
- Me n’alegro moltíssim. Els records que necessites a la feina jo no te’ls podria recordar. I els d’aquí te’ls seleccionaré amb tota cura i delicadesa. Serem feliços Adrià. Saps? abans sovint em demanaves que t’expliques coses per despertar-te, com si fossin un nen petit i jo, com un tros d’ase, no sabia mai què dir-te. Ara m’adono que tenies raó. És fantàstic parlar-se fluixet al llit per explicar-se coses maques. Quan haurem acabat amb el passat, projectarem el futur, entre tots dos, ben fluixet, a cau d’orella. Aleshores quedarà més repartit, parlarem tots dos per parts iguals.

I la Mònica no va pas dubtar gens, va començar a construir la vida i la relació que ella volia. No és pas que la d’abans fos cap desastre. No ho era. Però tot a la vida és millorable i la Mònica havia sabut aprofitar bé les oportunitats que havia tingut. Des del dia que es va adonar que tot i tenir buits de memòria l’Adrià tornava a alguns hàbits antics com era parlar de qüestions pràctiques i avorrides en qualsevol moment, encara que fos acabats de despertar al llit, va decidir de millorar la seva vida, la de tots dos. Fer-li creure inventant històries i records que era justament a ell a qui li agradava especialment despertar-se d’aquella manera i aconseguir que això fos veritat. Prou veritat com per a gaudir-ho tots dos. Reinventar el passat per millorar el present i projectar un futur quasi perfecte. I com que la seva realitat l’importava molt, va adonar-se que la fantasia era allò que més els convenia. . I tot donant les gràcies, cada dia, al món per tantes coses i a totes les persones que l’havien ensenyat a inventar-se la vida com ella la volia, es despertaven junts i còmplices en la seva història de novel•la.