Era festa major, allà al poble. Tot i que deixava els seus amics lluny, massa lluny, no s’ho passava pas malament a la festa major. Hi retrobava coneguts, que per unes setmanes es convertien en els seus amics provisionals, uns amics amb qui no mantenia cap mena de contacte durant l’any, però que fidelment l’acceptaven amb força alegria de Setembre a Setembre. No era pas un poble d’estiueig i no acostumava per aquells temps a tenir gaire moviment de gent ni gaires novetats. Els pocs estiuejants que hi havia, com ells, perquè era el poble dels seus pares, eren una certa novetat pels que hi vivien tot l’any.
La Mònica tenia tota la impressió que l’esperaven amb il·lusió. Potser no pas especialment a ella, però també a ella. Sabia que tot li seria fàcil. De seguida trobava amigues amb qui parlar i a més a més, un parell o tres de nois li anaven al darrere any rera any, amb la timidesa pròpia d’aquella edat i d’aquelles èpoques. No és pas que li diguessin res explícitament, però sempre, sempre en tenia un o altre al costat, preguntant-li coses i recollint informació sobre la seva vida. L’Adrià hi havia entrat molt aviat, a la seva vida. Quan encara potser li hagués tocat mirar-se ara l’un ara l’altre. I a més a més era lluny. Sempre era lluny, l’Adrià. Es van enamorar, tots dos, tant aviat, però fins al cap d’un parell d’anys o potser més, no hi va haver manera de poder-se veure de tant en tant.
Aquell dia de festa major, encara que l’Adrià era lluny com sempre, ho havia passat molt bé. Al matí havien anat a fer una excursió mig caminant mig en barca pel pantà i a la tarda s’havien tornat a trobar a la plaça i havien jugat al joc dels disbarats, al telèfon, fent penyores a vegades pocasoltes, a vegades divertides i havien rigut molt. Després no sabia ben bé com havia anat, però se n’havia anat a donar una volta amb en Joan. No es coneixien gaire, (tots dos havien sentit a parlar que els seus pares respectius havien estat molt i molt amics, de nens) però van xerrar i xerrar com si es coneguessin de tota la vida. Del que estudiaven, del que volien estudiar, de la seva vida de cada dia… Tenien setze anys i se sorprenien de tantes coses com tenien a dir-se, així tot de cop. Van donar voltes per mig poble fins que en Joan la va acompanyar a casa, en aquell moment una mica als afores, davant del cementiri. S’hi va trobar bé amb en Joan. Potser hagués preferit estar amb l‘Adrià, però amb en Joan podien ser amics. Era diferent. Potser l’Adrià hagués pogut venir també a la festa major, ni que fos el cap de setmana. Es veien tan poc! En el terreny dels somnis, només la voluntat comptava i en un moment va fer que l ’Adrià aparegués per allà el dissabte següent, al cap de dos dies. Va imaginar totes les coses que haurien pogut fer junts, i també va imaginar que parlar amb ell li resultava tan fàcil com parlar amb en Joan. La realitat no era ben bé així. L’enamorament, les ganes d’agradar, la necessitat de sentir-se prou adequada, la timidesa… tota una pila de coses no massa endreçades feien que
la Mònica se sentís una mica avergonyida i una mica insegura parlant amb l’Adrià. Potser n’estava “massa enamorada”? Potser l’admirava massa? Tenia la sort que l’Adrià era molt xerraire i també molt inquiet. Explicava sempre moltes coses, les explicava totes, totes les que pensava, totes les que vivia. A ella no li calia dir gran cosa.
La Mònica absorbia tots els coneixements de l’Adrià, les seves idees, les seves propostes.








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

0 Respostes to “TE’N RECORDES? 2ª part”