Col·lecció de moments.

Era  festa major,  allà  al poble.  Tot i que  deixava  els seus amics  lluny,  massa  lluny,  no  s’ho passava  pas  malament  a la festa major.  Hi retrobava  coneguts,  que  per unes setmanes  es convertien  en els seus amics  provisionals,  uns amics  amb qui no mantenia cap mena de contacte durant l’any,  però  que fidelment l’acceptaven  amb força  alegria  de Setembre a Setembre.  No era pas un poble d’estiueig  i  no acostumava  per aquells  temps  a tenir  gaire moviment  de gent ni gaires  novetats.  Els   pocs estiuejants  que hi havia,  com ells,  perquè era el poble  dels seus pares,  eren  una certa novetat  pels  que hi vivien tot l’any. 
La Mònica tenia tota la impressió  que  l’esperaven  amb  il·lusió.  Potser  no pas especialment a ella,  però  també  a ella.  Sabia  que tot li seria fàcil.  De seguida  trobava  amigues amb qui parlar i  a més a més, un parell  o tres  de nois  li anaven  al darrere  any  rera  any,  amb la timidesa pròpia  d’aquella edat  i d’aquelles èpoques.  No és pas  que li diguessin res explícitament,  però  sempre,  sempre  en tenia un o altre al costat,  preguntant-li coses   i recollint informació  sobre la seva vida. L’Adrià  hi havia entrat  molt aviat,  a la seva  vida.  Quan encara  potser  li hagués  tocat  mirar-se  ara  l’un ara l’altre.  I a més a més era  lluny.  Sempre era  lluny, l’Adrià.  Es van enamorar, tots dos,  tant aviat, però  fins   al cap   d’un parell d’anys o potser més, no hi va haver manera de poder-se veure  de tant en tant. 

Aquell  dia  de festa  major, encara  que l’Adrià  era lluny com sempre,   ho havia passat  molt  bé.  Al  matí  havien  anat  a fer una excursió  mig  caminant  mig en barca  pel  pantà  i  a la tarda  s’havien  tornat a   trobar  a la plaça  i  havien jugat al joc  dels disbarats,  al  telèfon,  fent penyores  a vegades pocasoltes, a vegades divertides   i havien rigut molt.  Després no  sabia  ben bé  com havia anat,  però  se n’havia  anat a donar una  volta amb en Joan.  No es coneixien  gaire,  (tots dos havien sentit  a parlar  que els seus pares respectius  havien estat  molt  i molt amics,  de nens)  però  van xerrar  i xerrar  com si es coneguessin de tota la vida.  Del  que  estudiaven,  del que volien estudiar,  de la seva  vida de cada dia…  Tenien  setze anys  i se sorprenien de  tantes coses com tenien a dir-se,  així  tot de cop.   Van donar voltes per mig poble fins  que en Joan  la  va acompanyar a  casa,  en aquell moment una mica  als afores,   davant del cementiri. S’hi  va trobar  bé  amb en Joan.  Potser hagués  preferit  estar amb l‘Adrià,  però  amb en Joan podien ser  amics.  Era  diferent.   Potser l’Adrià hagués pogut  venir  també  a la festa major,  ni que fos el cap de setmana.  Es veien tan poc!  En  el terreny dels somnis,  només  la voluntat  comptava i en un moment  va fer que l ’Adrià  aparegués  per allà  el  dissabte  següent,  al cap de dos dies.  Va  imaginar totes les coses  que haurien pogut  fer junts,  i també  va imaginar  que parlar  amb ell li resultava  tan fàcil  com parlar amb en Joan.  La realitat no era ben bé  així.  L’enamorament,  les ganes d’agradar,  la  necessitat  de sentir-se prou adequada,  la timidesa…  tota una pila de coses  no massa endreçades  feien  que 
la Mònica  se sentís una mica avergonyida  i una  mica insegura parlant amb l’Adrià.  Potser n’estava  “massa enamorada”?    Potser l’admirava  massa?  Tenia la sort  que l’Adrià  era  molt xerraire  i també  molt  inquiet.  Explicava sempre moltes coses,  les explicava totes,  totes les que pensava, totes les que vivia.  A ella no li calia dir gran  cosa. 
La Mònica  absorbia  tots  els coneixements  de l’Adrià,  les seves idees, les seves propostes.