TE’N RECORDES? 1ª part at Col·lecció de moments.

L’Adrià va caure com un sac, mentre caminaven pel carrer,
la Mònica espantada va demanar ajuda i un noi jove, que anava sol amb el seu cotxe es va oferir a portar-lo a l’hospital. Com que era la possibilitat més ràpida, tenint en compte que l’hospital era a quatre travesies d’allà on eren, van acceptar. Millor dit,
la Mònica va acceptar. Només d’arribar a Urgències, l’Adrià va començar a recobrar els sentits. El van entrar, li van fer mil proves i semblava que tot estava bé. El van tenir un dia sencer en observació. Escànners, ressonàncies magnètiques, el seu cervell va quedar ben i ben retratat i no s’hi veia res d’estrany.
La Mònica el va portar a casa en un taxi com si hagués estat aguantant la respiració durant dos dies i per fi pogués deixar sortir tot l’aire enrarit tranquil·la i alleugerida.

A l’hospital ni l’un ni l’altre havien notat res de diferent. En arribar a casa l’Adrià va comença a tenir algunes actituds estranyes, diferents de les que havia tingut sempre.
La Mònica anava observant com si haguessin aterrat tots dos en algun planeta desconegut.

Però van anar passant els dies, i la normalitat mica en mica es va anar instal·lant amb una certa traïdoria, com sempre. Quan a causa d’un petit incident, al cap i a la fi sense massa conseqüències, s’aconseguia de trencar la rutina i viure les coses d’una altra manera, com si tot ens meravellés i tot fos nou altgra vegada, la monotonia i la normalitat anaven reconquerint pas a pas el seu terreny. Els dies tornaven a ser força neutres, ni molt bons ni molt dolents.

Es va despertar i encara no era clar. Feia anys que
la Mònica havia deixat de ser una dormilega recalcitrant, que igual podia dormir 10 hores seguides, com 15. Ara, (i això ella ho considerava una gran sort) es despertava sempre abans que fos l’hora de llevar-se. No la molestava en absolut, sinó ben a l’inrevés. S’estalviava aquella lluita diària tan desagradable contra la son i al mateix temps disposava d’uns minuts, (a vegades d’una bona pila de minuts) per somiar tot el que ella volia sense interferències ni destorbs.

Sovint els seus somnis eren fets de records agradables, de moments de la seva vida que s’estimava especialment i que podia reviure una vegada i una altra, a la seva manera, al seu ritme, encallant-se on li venia de gust i fent passar més ràpid els trossos menys interessants. I també inventant o tergiversant els records. Canviant-los fins que encara eren més agradables del que havien estat o recomençant-los des de zero imaginant que havien passat coses que li hauria agradat que passessin.

Tot sovint hi havia molt silenci, no se sentia res. A vegades, a l’estiu, algun gos del barri gosava trencar-lo i immediamtament era respost per una munió de bordades: algunes com si fossin per compromís, curtes i discretes, d’ altres amb molta més efusió, tanta que no s’acabaven mai. Habitualment trigava molt menys ella a desconnectar-se dels crits, que no pas els gossos a callar. Si hi havia sort i els gossos estaven tranquils, aleshores podia sentir els ocells. Els escoltava amb plaer, no en reconeixia pas el cant, només s’adonava que eren diversos, i que a èpoques se’n repetien més d’una mena que no pas d’una altra. Però, tampoc no trigava massa temps a desconnectar d’ells, per submergir-se de ple en els seus records. I finalment sentia passar algun un cotxe. En tota aquella estona se’n sentia només un, o molt extraordinariament dos. Passaven de llarg i el seu brunzit tot just durava uns breus segons.

“I avui, on vols anar, Mònica?” es preguntava a ella mateixa. En aquests darrers dies havia estat a pagès, en aquells estius de la seva infantesa que no s’acabaven mai, havia estat al seu poble amb la colla de la seva adolescència, havia recordat les primeres sortides amb l’Adrià. Va estirar el braç per tocar-lo. Dormia profundament. No es va ni moure. Dormia de panxa enlaire i ella es va girar cap al seu cantó i de costat va repenjar el cap a la seva espatlla, sense despertar-lo i va passar una cama per sobre les seves cames i va posar la seva mà justament sobre del seu melic. Es va arraulir escoltant el “confort interior” que donava el contacte suau dels seus cossos. L’Adrià es va bellugar lentament i va posar una mà sobre la seva. “No et despertis encara” Va pensar ella. “Encara no, no tinc la feina feta”.