LOCMARIA
Per curiositat i pel gust de passejar , la Júlia es va allunyar del cotxe i va començar a caminar lentament, sola, per aquell veïnat de 6 o 7 cases i una església, quasi massa gran. Volia veure quina mena de casa era la que llogava habitacions, qui sap si en lloc d’estar-se al càmping, a 500 metres de Locmaria, hagueren fet més bé d’estar-se en una casa. Es agradable de conèixer la gent del país, i seguir algun dels rètols que es veien sovint per la carretera que deien “Chambres a louer” podia ser una manera.
La tarda era càlida i tranquil•la i la gent semblaven absents o amagats. Se sentia el so d’un instrument musical, destrament tocat i difícil d’identificar per un foraster. Potser era una cornemusa.
Va arribar un cotxe familiar, amb un matrimoni i 6 infants, tots d’un ros enlluernador, grans i petits, que li van semblar estiuejants.
Les comptades cases del veïnat estaven disposades, encara que de manera irregular al voltant de la petita placeta de l’església i entre cadascuna d’elles hi havia camí per passar, així com pel darrera, per on també es podia passar. No hi havia tanques ni barreres, i malgrat que una d’elles semblava una granja, tot era molt net i endreçat.
Seguint la invitació de la música, la Júlia va avançar per un dels camins, potser el més llarg doncs duia a la casa més enretirada. I, un gosset, xicarró, va sortir-li al pas, cridant amb tot el convenciment que podia. Així va fer que la Júlia se sentís forastera per uns moments, gairebé intrusa. I malgrat que l’animal era petit i no l’espantava , va estar a punt de recular per no destorbar l’equilibri de l’indret.
Aleshores, una dona gran, va sortir de la casa i a poc a poc, a passets petits va anar avançant amb curiositat, mentre cridava al gos que callés. Era una dona vella, amb cabells blancs recollits al clatell, no gaire alta i amb la cara una mica arrugada però riallera.
- Que veniu a ballar? - digué
- Bona tarda senyora - li va respondre la Júlia per guanyar temps i reaccionar a la inesperada salutació.
- Bona tarda. Que voleu ballar?
- Que potser hi ha alguna festa? Que es pot ballar per aquí?- va preguntar cercant les paraules adequades en una llengua que no era la seva.
- No, no hi ha cap festa. Es “ell” que toca, sempre es pot ballar si es vol. Ara ell canta l’instrument tot sol.
- Jo no en sé gaire de ballar.
- No? Llàstima! Jo si.
- Ah! Us agrada ballar?
- Ara ja no puc. Si sabéssiu com he ballat i ballat!
- Ha de ser bonic…
- A mi sempre m’ha agradat. Ara ja no puc fer res, el temps ha passat i no pas en va. Però jo… he arribat a ballar i ballar, i mai, mai em va faltar un cavaller. Però, ara tinc 83 anys…
- Això vol dir que era bonica i bona balladora. - Oh! bona balladora si que n’era, ballava sempre i ballava bé. Ara ja no puc.
- Ni una mica? - va demanar incrèdula la Júlia
- Una mica si, encara ho provo.
- Ah! Això està molt bé.
- A casa meva, sabeu, sempre hi ha hagut música, ell sempre “canta” sempre aprèn a cantar l’instrument i així fa que la casa sigui com una mena de casa de fades. Tothom qui vol ballar hi pot venir, a vegades hi ha vingut tanta gent que em pensava que ensorrarien la casa.
- Es bonic de fer contents a la gent.
- Si. Que vindreu l’any que ve? On us esteu?- va demanar la dona com si la conegués de tota la vida.
- Veureu, m’estic al càmping que hi ha aquí a la carretera, sabeu? - va contestar la Júlia, evitant la resposta negativa a la primera pregunta, sense saber ben bé perquè.
- AH! No ho sé pas, ja he sentit a dir que per aquí hi ha una cosa d’aquestes, per no l’he vista mai, no n’he vist mai cap. I, no tornareu l’any que ve? - insistí.
- No, segurament que no. - va haver de dir- Hem vingut de viatge, som de molt lluny, nosaltres.
- Ah! si? D”on sou?
- De Barcelona.
- Ah! Doncs si que sou de lluny, si. Sou de tant lluny, que jo no sé ni on és.
- Ens ha agradat molt de venir a la Bretanya.
- Oh, si! és bonic - va dir la dona amb satisfacció.
- Bé, adéu senyora, a reveure, m’ha agradat de parlar amb vos - es va acomiadar amb recança.
La inesperada conversa havia deixat en l’ànim de la Júlia una sensació de dolça enyorança i no sabia si feia bé de deixar-la acabar tan aviat, per la vella senyora sense cap recança aparent i amb tota naturalitat va indicar-li el camí de darrera les cases tot dient.
- Si voleu passejar, per aquí podeu donar la volta. A reveure, filla, llàstima que no sapigueu ballar!








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

0 Respostes to “LOCMARIA”