Col·lecció de moments.

CAPÍTOL PRIMER

La Martina i en Sergi eren  cosins.  Sempre s’havien avingut força.  Era a  la  vegada una sort i una necessitat,  ja que cap dels dos  no tenia  ni cap  germà  ni cap altre cosí.  Quan  els seus  avis, l’àvia Clara i l’avi Martí  se n’havien  anat  a viure al poble  dels  rebesavis,  que tant els agradava,  van demanar permís,  tots  dos,  per utilitzar  aquell pis  que quedava  buit de manera  permanent i  del qual ningú  pensava  desfer-se’n. Si  els avis  anaven necessitant  més i més ajuda, potser haurien de tornar a Barcelona  i calia  mantenir  el pis.  Una bona manera de mantenir-lo era utilitzar-lo  i ells compartirien  junt amb els seus pares  aquesta responsabilitat.

Tenien ganes d’independitzar-se,  i això  podia ser  una manera ben fàcil  de començar  a fer-ho.  Compartirien el pis com tants estudiants,  des de sempre,  comparteixen pis.  La condició  familiar  havia estat  que no hi posessin ningú  més de foraster  de manera continuada. Convidats i prou!

El  pis  era  prou gran,  de quatre habitacions.  Els  avis  sempre hi havia  viscut sols.  Se n’hi havien anat  quan  ja  els seus fills la Sara  que era la mare  de la Martina i en Biel,  el pare  d’en Sergi, ja s’havien independitzat i vivien fora de casa.  Per  tant , dues  de les habitacions,  encara  que  estaven ben moblades  eren  buides  de continguts  personals.  Se les podien  fer seves del tot.  De  fet  ja  ho eren.  Havien anat  tantes vegades  a dormir  a casa  dels avis!  Alguns caps  de setmana  i a  vegades  quan estaven malalts  i no podien  anar a escola  i quan els pares  sortien  o anaven  de viatge sols…

La  veritat  és  que tots dos s’hi van trobar  bé  de seguida  i van  fer  vida d’estudiants.  Vivien allà tots  dos més o menys organitzadament, però quan  volien  se n’anaven  a casa els pares respectius  a dinar o a sopar  i quan  volien  muntaven  sopars  i gresques  amb els amics. 

Tots  dos  tenien  els seu ordinador  portàtil,  però  malgrat  tot,  al Sergi li  agradava  utilitzar l’ordinador de l’avi  Martí.  Era  un ordinador  fantàstic,  un superordinador  de l’última generació.  No  feia massa  que se l’havia comprat i  era  de pantalla molt  gran  i  tot  i  que  era molt, molt fineta,  contenia  tot  l’ordinador  dins. L’avi  no  li va posar  cap problema, tot i que li va demanar  que  tot  allò  que  hi escrivís  o hi  treballés  s’ho traspassés  després  al seu ordinador  i que no li deixés  arxius  desordenats i desconeguts a dins  i  que   a  més a més  no li desordenés  els  seus,  si no era demanar massa.

En Sergi  era  força polit i endreçat treballant  amb l’ordinador.  Aquest  tema  no li va preocupar  gens.  Estava  convençut  que, sense cap esforç,  li  deixaria  l’ordinador  tal i com l’havia trobat.  L’avi  que el coneixia  prou  bé  tampoc  hi patia  gens.  I  es va  acostumar  tant a l’ordinador  de l’avi  Martí, que  només feia servir  el seu, quan  se l’havia d’endur i prou.  De  tant  en tant,  cada pocs  dies  es  traspassava  totes  les seves feines  cap al seu ordinador.  Però  va arribar  aquell dia  que sempre arriba  que els ordinadors,  es revolten,  s’aturen,  van  lents o  es pengen  i en  Sergi  va començar  a fer  proves  i  proves  a veure si  algun  arxiu se li obria,  ja que cap dels seus  no li responien.  I  en  aquesta feina  se li va desbloquejar l’ordinador i va  descobrir  que  l’avi  tenia una pila  d’arxius  que necessitaven un codi  per a obrir-los.  Això  el va intrigar  molt i  tenia ganes  de  saber  què hi guardava  allà dins.  Ell  es  veia  capaç  de trobar  aquestes contrasenyes,  però  no li semblava  correcte  fer-ho.  S’ho va deixar  córrer.

Però  la xafarderia  va poder  més  que la  seva  bona  voluntat.  Un cop havia deixat passar uns quants dies o setmanes sense concedir-s’ho,  s’hi  va  ficar  de cap,  a  veure  si trobava  els  codis que utilitzava  l’avi.  Primer  de tot  es va adonar  que no sempre era  el mateix:  majoritàriament  n’hi havia  un  que  es repetia,  al menys es repetien  la  mateixa quantitat  de signes  (5 signes)  però  n’hi  havia  un  altre  de sis   també  força  freqüent,   i un altre  de quatre,  en  més poca quantitat.  O sigui,   com a mínim  tres,  a no ser  que n’hi haguessin més  que coincidissin  en  la quantitat, però no  en contingut.  Al començament  no li va dir res a la Martina. Va pensar  que li posaria  traves i inconvenients  i  sabia perfectament  que  en tot allò que li diria  tindria més raó  que un sant.  Ell ja sabia prou bé  que no s’havia de xafardejar les coses dels altres,  però  havia arribat  a un punt  que ja no volia sentir  res de tot això.  Aquest  sermó  portava  setmanes fent-se’l  a ell mateix  i ara  tenia  2 coses  que l’engrescaven:  ser capaç de trobar  els codis,  s’ho volia demostrar  a ell mateix  i   també saber perquè l’avi  tenia arxius  amagats.

Ell tampoc era un expert  trobant codis,  però  sabia  qui el podia  ajudar  a  distància,  sense  que sabés  ben bé  perquè  era.   Un  amic  li va deixar  un programa buscador de contrasenyes  i  en uns  dies  les  va trobar totes.  N’hi  havia  dues  de diferents  de cinc  lletres: Berta i Sofia,  dues de diferents  de sis  lletres:  Ignasi i Marcel i una sola de quatre: Rita.  Per què  l’avi  s’havia de complicar  la vida  amb tantes contrasenyes?  Com s’hi podia  aclarir?   Ara  ja no li quedava  més remei  que començar  a llegir.  Sense dir res a la Martina.

Van passar  els dies  i en Sergi  anava llegint.  No acabava d’entendre  res.  Hi  havia escrits  amb dates  molt diferents   des del 1995,   fins a dates actuals  del 2030.  Tot  i que alguns arxius  tenien forma de carta,   més aviat semblava  una novel·la…  Una  novel·la  més del seu avi.  Per quina raó tenia aquesta, i no pas totes les altres,  en arxius protegits?  I per què  en  les altres novel·les  quedava  clar que ho eren i portaven el seu títol  i els seus capítols ben indicats  i  aquesta  era  un gran embolic?

Un bon dia va  cridar  la Martina i li va dir  tot el que havia  fet.  La  Martina  davant dels  fets  acomplerts, va posar  cara  d’esverada,  però només  per breus instants.  Els  secrets  d’un avi  com el seu, devien ser apassionants.  Entre  tots  dos  van anar  imprimint  i posant  unes  dades d’identificació  davant  de cada escrit.  Van pactar  secret  absolut sobre el tema,  res  als  pares  i  cap pregunta que els pogués  descobrir  als  avis i  van començar  a llegir  i a ordenar i a relacionar.  A  cap dels dos  els va  semblar estrany que l’avi  utilitzés  alguns noms  de la família,  no pas els cognoms que eren  tots  canviats.  L’avi sempre  havia  fet  coses  així  i  formava  part  de la seva  manera  de fer  utilitzar  sovint  els mateixos  noms  de referència.

Van necessitar mesos,  però van veure que hi havia històries diferents,  al voltant d’uns mateixos personatges. Tal  com anaven imprimint arxius,  posaven  al davant les referències   que havien pogur  trobar  relacionant  uns  arxius amb els altres.   Els mateixos  arxius  tot sovint donaven la data en la qual havien estat escrits i  un cop  en van  aconseguir  obrir  molts  de datats,  de les mateixes històries podien anar deduir  la resta.