Havia   sortit  d’un  ou,   pertanyia  a  una  mena   d’animalons unisexuals,  els  ous  dels quals es fecundaven dins  del  mateix individu,  caminava per un terreny sec,  ple d’entrebancs de tota mena,  que  al  mateix  temps  que li  costaven  de travessar  li suggerien mil i un racons per amagar-se de la calor i de la claror tan forta que sentia i que el feien estar a punt de morir,  sabia que  si es quedava quiet no tenia salvació i per tant li  costava molt de continuar buscant el seu refugi, però no s’aturava. Notava,  per sobre d’ell, molt de moviment i de soroll, de manera intermitent:l’ombra, el sol. Fins i tot va tenir la sensació i el pànic de que alguna cosa l’esclafaria en un moment donat, per no sabia pas què era. 

Va  arribar  a un lloc fresc i una mica més humit i  va  intentar instal·lar-s’hi, va ficar-se pels racons fugint de la llum i s’hi va  estar,  va reposar i va pensar que potser ja havia trobat  la seva  casa.  Però allò que produïa l’ombra i que el protegia  del sol  era  un món molt dur,  els seus nombrosos parells  de  potes buscaven  i  rascaven i només trobaven una  petita  capa  vegetal d’aliment i després:  res,  la duresa més impenetrable per a  les seves petites potes. Al  cap  de molt de temps,  va veure que ell no  podia  quedar-se allà, i va decidir tornar a sortir al món enlluernador i calent , per tal de trobar un bon cau. 

En sortir,  va trobar l’espai diferent d’abans, més tranquil i no va tenir ni por ni mandra per buscar un lloc  més adequat. Al cap de poca estona una olor forta el va guiar, va arribar al lloc que desprenia olor i humitat,  s’hi va enfilar,  no era pas tant dur, no,  era vegetal,  es podia menjar i foradar,  dins hi havia unes altres  capes més dures però també eren vegetals,  i a més a més entre aquests dos àmbits hi va trobar l’ombra justa, la humitat precisa i  la  quantitat necessària d’aliment per a tota la vida  i  per  a moltes  generacions  més dels seus fills,  i naturalment s’hi  va quedar. El  petit   animal va alimentar-se bé per a fer-se adult  i  ben aviat va començar a pondre ous,  van sortir-ne dotzenes de  fills que s’assemblaven tant i tan a ell que n’estava ben content. 

Va explicar-los una i altra vegada, que fora del seu cau, tot era calor i llum i que valia més que no sortissin si volien viure bé i segurs.  Alguns li van fer cas,  però d’altres més tafaners,  van marxar. Els primers dies van servir perquè tothom es convencés de que  a fora era molt perillós i que els qui marxaven ja no podien tornar.  I fins i tot es va arribar a fer una llei que  intentava prohibir que ningú més sortís d’aquell gran cau perfecte.  Mai es va aconseguir del tot, sempre n’hi va haver, fossin pocs o molts, que van marxar i ja no van tornar. Al  cap  de molt temps,  quan aquell animal que havia format  la gran familia,  ja era molt vell,  va arribar de fora un dels seus fills,  el van reconèixer de seguida per l’olor i els va explicar que venia d’un altre cau,  igual que el seu,  amb la mateixa mena d’aliment, amb la mateixa olor i la mateixa humitat i fins i tot, per tot el que ell havia pogut veure, amb la mateixa forma. 

Quan  van  sentir això,  moltes de les petites bestioles  el  van voler  seguir  per  a comprovar-ho,  varen  organitzar-se  per  a conèixer més bé el món exterior,  i van quedar astorats de que en recorrer  grans  distàncies,  tant   cap a la  llum,  com  cap  a l’ombra,  tot era ple de cases com la seva,  de caus , la majoria dels  quals  eren habitats per cuques i bestioles de  tota  mena, algunes s’assemblaven a ells , d’altres no tant. Tota una colla de generacions d’aquests animalons varen  arribar a  la conclusió de que el món no era gens perillós,  que tot  era ple de cases i de caus on hi feia bon viure. 

En  les cases-tronc que ells van ocupar hi van instaurar una llei molt diferent de la que hi havia en la seva primera casa, aquesta era:  quan  el  cau sigui massa ple,  els més joves  se  n’hauran d’anar a buscar una altra casa. I  així,  cada familia se sentia segura amb les seves lleis i les seves creences.
 

Era  una  tarda  d’estiu, molt calorosa, en aquell bosc  hi vivia  una familia en una petita casa una mica vella, on amb prou feines hi cabien tots,  el pare d’aquella familia, tot i que vivia a més de 20 quilòmetres del mar,  era pescador, no pas perquè ho hagués estat  tota la vida,  sino per casualitat,  no havia  trobat  cap altra  feina  que sapigués fer i un conegut li havia proposat  de sortir cada vespre en una barca i li tocava una part del peix. Però  era una feina que no li anava gaire bé ,  sovint es  posava malalt i li feia molt mal l’esquena, i aleshores no tenien gaires diners. 

Aquella  tarda,  doncs,  no podia treballar i va cridar els  seus fills que ja eren una mica grans i els va dir: - Avui que jo sóc a casa, us ensenyar a fer llenya per l’hivern, veieu aquell arbre que la nevada de l’hivern passat va deixar amb dues branques penjant?  Doncs en farem llenya, i si torna a nevar o  a  fer molt de fred,  la tindrem a punt per poder  estar   ben calents a dins a casa. 

Entre tots,  amb unes grosses serres, van tallar l’arbre malmès, i van apilonar-ne els troncs. - Aquesta  llenya- va dir el pare- s’assecarà amb els dos o  tres mesos  que falten per l’hivern,  i així cremarà fàcilment  i  amb bona  flama.   Com  que   no tenim cap cobert per  a  guardar-la, potser que se’ns podreixi una mica i tot, però almenys la tindrem a punt. 

I la llenya va quedar ben estibada, amb una olor de fusta tallada que  donava gust d’olorar i els feia sentir segurs de  no  passar fred a l’hivern.  Quan  van  arribar les pluges i les humitats de  la  tardor,  van estar  molt  contents de tenir aquella llenya i poder-se  eixugar les sabates molles i la roba. I,  durant  una  colla de mesos,  cada vespre es van  aplegar  al voltant  de la llar de foc per sopar i fer-se companyia durant la vesprada.  I.  així ells es sentien segurs amb els seus costums i la seva manera de viure.