Montessori; pedagogia per l’escola del segle XXI September 22, 2007
Posted by izar in : Educació , 2commentsPer encetar la temàtica educativa del blog he considerat interessant reflexionar sobre la important tasca en el món educatiu que va desenvolupar, a principis del segle XX, la multifacètica Maria Montessori (educadora, científica, psiquiatra, psicòloga, filósofa…).
La primera etapa vital de Montessori coincideix amb l’inici de la segona revolució industrial i, en el camp educatiu, la fortificació de l’educació pública i el control estatal de l’ensenyança. Durant la segona etapa de vida l’educadora consagra el seu propi mètode; crea la Casa dei Bambini i comença a publicar la seva obra i les seves idees. D’aquesta manera, el seu esperit de renovació pedagògica contrasta clarament amb el context polític dels països en els quals viu: Espanya i Itàlia.
Ambient d’aprenentatge segur, estructurat i ordenat, profund respecte pels nens i comprensió i amor per part dels docents són, bàsicament, els trets que caracteritzen la proposta educativa de la italiana per tal de promoure el creixement i el desenvolupament infantil. Una proposta on la mestra serà “la preparadora de l’aliment espiritual”, l’escola “el terreny o medi de cultiu” i el nen “el subjecte de l’experiment”.
Montessori adapta, al seu pensament, propostes de diferents autors: l’individualisme (de Rousseau), l’educació de les facultats perceptives (de Herbart), la noció d’educació sensorial (de Pestalozzi), la filosofia positivista i de llibertat pel nen (de Fröbel), etc.
El Mètode Montessori (o Mètode de la Pedagogia Científica) dóna més importància al camí, que hauria d’induir a la observació i a la experimentació, que pel contingut en si. Des d’aquest punt de vista, és més important la llibertat del nen i la propia autoeducació que no pas el material i la disciplina.
En la pedagogia Montessoriana el protagonista és el nen i el mestre és qui potencia el creixement, l’autodisciplina i les relacions socials en un clima de llibertat i respecte, al mateix temps que mostra el camí que permeti el seu desenvolupament. No obstant, els pares són els legítims educadors i els docents han de col·laborar amb aquests.
Un altre aspecte a tenir en compte és que a les seves aules, els premis i els càstigs no tenen sentit.
Partint de la pràctica, la imitació, la repetició, l’ordenació i la classificació, Montessori crea una sèrie de materials i exercicis didàctics que permetin treballar a l’infant, autònomament, aspectes relacionats amb l’educació intel·lectual, motriu i sensorial. Aquests materials tenen una sèrie de característiques que els fan diferents de la resta: aïllen una sola qualitat física (cada element aïlla una propietat concreta que pretén que l’alumne adquireixi), autocorrectius (permeten comprovar l’activitat realitzada i autoeducar-se en funció dels errors), realistes (objectes senzills, quotidians i assequibles), accessibles (materials situats a un nivell que faciliti al nen agafar-lo i retornar-lo), estètics (atractius i susceptibles de manipulació) i estructurats (són bastant mecànics).
Montessori pretenia fer un projecte de treball centrat en el desenvolupament de la funció motora, el desenvolupament sensorial i el respecte a l’educació en diversos llenguatges; centrat en l’experimentació com a eix conductor de l’aprenentatge.
La pedagogia Montessoriana és present avui dia encara que en un grau molt menor del que voldríem, ja que, tot i que en la teoria es continua predicant per una educació integral, funcional, que respecti la diversitat, etc. a la pràctica no sempre es dóna. Segurament perquè no hi ha prous recursos o potser perquè és més fàcil i còmode seguir amb la tradicional.
No obstant, jo confio en què en una societat tant canviant i dinàmica els processos educatius no poden ser estables i, per tant, seria una bona elecció optar per una educacaió basada en la proposta de Montessori. D’aquesta manera promouríem aspectes que són bàsics avui dia: subjectes autònoms que explorin, investiguin, és a dir, persones que es puguin adaptar als nous perfils professionals, caracteritzats per més capacitat decisiva, d’actuació i menys mecanitzats.