Demà és el ‘Dia de no comprar res’, que crida a la moderació i a la reflexió sobre els hàbits de compra

Com cap altre mitjà de comunicació en farà reso deixo al meu bloc la noticia publicada a directe.cat

Algú no sap que ja tenim Internet a les nostres cases i que a alguns ens és indiferent com ens arriba la notícia, que no cal comprar-se la revista per veure-la?. Que ja som al segle XXI i els temps de la censura ens han quedat una mica enrera.

Serà divertit veure com retiren totes les imatges de webs i blogs.

Quin país!!

És d’estúpids, han aconseguit que tothom tingui curiositat per veure la imatge.

Avui una noticía m’ha colpit de bon matí.

Tres-centes dones de l’Afganistan han intentant cremar-se vives, en els últims dies per sortir de l’esclavatge i l’empresonament que viuen en llurs pròpies llars.

Alguna d’elles, en flama viva, encara era golpejada pel seu marit. Si aconsegueixen sortir en vida, són totalment repudiades per la seva familía.

A casa meva tenim una gosseta, la Junna, la vam comprar perquè la meva filla tenia un amor pasional pels gossos quan era petita, i jo vaig acabar cedint, encara que no era del tot del meu gust.

Fa onze anys que conviu amb nosaltres, és de la familía, li donem de menjar, la banyem i la portem al metge quan esta malalta. Ningú la maltracta a casa, ni deixem que ningú la maltracti tampoc fora de casa. L’amor passional de la meva filla s’ha convertit en un amor menys passional i ara el seu pare i jo ens en cuidem més que ella, però ja fa temps que és la nostra gosseta, i crec que puc dir que ens l’estimem moltissim.

Com és possible que un home sigui capaç de no estimar, tractar malament, i desconsideradament la seva dona, la mare dels seus fills,? Que hi té al seu cor?. Nosaltres considerem, respectem, curem i defensem els nostres gossos i altres animals i ells esclavitzen i encadenen les seves dones.

Què no fariem nosaltres per la nostra Junna? ells deixen morir joves i mares en nom de Déu que si de veritat existís es posaria tan trist en veure-ho…

Només és una mala interpretació de la religió, si totes les religions posen venes als ulls de qui les practica, la vena dels afganesos deu ser d’un gruix d’un nombre incalculable de metres que els fa cecs davant el joc de la vida, d’una vida única i irrepetible.

Sempre penso que el càstig els hi vindrà quan arribin allà dalt i se n’adonin que no hi ha res. Però renoi serà massa tard.

Els últims dies han estat durs, continuament canviant de cadena o de dial cada vegada que enganxava una emisora que intentava informar-me del naixement d’una nova infanta.

Semblava que me’n sortia prou bé.

Fins ahir, que anant cap a Lleida, escoltava el programa del Clapés a RAC1 i mig en broma mig en serio, informava de la noticía.

Vaig seguir escoltant, era el Clapés, i la veritat és que és el meu programa preferit, fins que va connectar en directe en Madrid per entrevistar un dels periodistes que durant dies havia fet guàrdia davant l’hospital per informar de la noticía.

Indignació majúscula quan li va preguntar, on dinaven o sopaven mentre feien guàrdia.

“Con esto  hemos tenido suerte, pues el restaurante màs pròximo està a un kilometro, gràcias que los reyes son muy comprensivos i nos han instalado un catering”, va ser la resposta textual.

Ja no vaig poder més, vaig tancar la ràdio, ni el Clapés puc escoltar…

Peró el més trist de tot és que hem pagat, fins i tot, el menjar que s’han cruspit els periodistes, per a després fer hores i hores de tele basura informant del naixement d’una nena que és la segona i que al pas que anem, pot ser la segona de sis o set infants més, que viuran com a reis en nom d’una corona que hauria d’estar ubicada com totes les altres als contes de fades.

A  més a més de la publicació de les balances fiscals, també m’ agradaria que algun dia es publiqués quant em costa a mi, diariament la familía reial.

Pot ser, si ho sabessim, tots aquells, que estan tan contents quan es casen o porten un nou fill al món, pensarien d’una altra manera i se sumarien als qui constanment  i de fa anys demanem una República.