Khaled Hosseini

Dues dones afganeses arriben a casar-se amb  un mateix marit  que té amb elles un tracte despiatat i cruel. És una història de ficció que relata uns fets que per a moltes dones són la realitat del seu dia a dia.

Són dones com nosaltres, que senten, que pensen que estimen…

En canvi, depenen d’uns homes, no com els nostres, que poden decidir la seva vida i la seva mort.

Des d’aquí ens ho mirem com si no passés, però el fet és que cada dia vivim sota l’estigma de dones assessinades pels seus marits a casa nostra.

“L’endema els camions van entrar a Kabul. A Khair khana, a Shar-e-nau, a Karteh Parwan, a Wazir Akbar Khan  i a Taimani, els camions Toyota de color vermell van envair els carrers. Homes barbuts, armats i amb turbants negres seien als seients. Des de cada camió, un altaveu eixordava amb anuncis, primer en persa, després en paitxu. El mateix missatge se sentia als altaveus que hi havia dalt de les mesquites, i a la ràdio, que ara és coneixia com la Veu de la Xaria. El missatge també estava escrit a les postals que llançaven pels carrers. La Mariam en va trobar una al pati.

El nostre watan es coneix ara com l’Emirat Islàmic de l’Afganistan.

Aquestes són les lleis que farem complir i vosaltres obeireu:

Tots els ciutadans han de pregar cinc vegades al dia. Si es temps d’oració i se us troba fent alguna altra cosa, sereu fuetejats.

Tots els homes es deixaran créixer la barba. La llargada correcta és, com a mínim, un puny estret per sota la barbeta. Si no respecteu això, sereu fuetejats.

Tots els nois portaran turbants negres, els graus més alts el portaran blanc.

Tots els nois portaran roba islàmica. Es cordaran els colls de les camises.

Cantar queda prohibit.

Ballar queda prohibit.

Els jocs de cartes, els escacs, les apostes i el vol d’estels queden prohibits.

És prohibeix escriure llibres, mirar pel·licules i pintar quadres.

Si teniu periquitos, sereu fuetejats. Els vostres ocells seran sacrificats.

Si robeu, se us tallarà la mà a l’alçada del canell, Si reincidiu, se us tallarà un peu.

Si no sou musulmà, no reseu on pugueu ser vistos per musulmans. Si ho feu, sereu fuetejats i se us empresonarà. Si se us troba intentant convertir un musulmà a la vostra fe, se us executarà.

Atenció dones:

Romandreu a casa vostra en tot moment. No és correcte que les dones vaguin sense objecte pels carrers. Si sortiu, ha de ser acompanyades d’un mahram, un parent mascle. Si se us enxampa soles al carrer, se us fuetejarà i sereu enviades a casa.

Sota cap circumstància podeu ensenyar la cara. Us cobrireu amb el burca quan sortiu. Si no ho feu, se us fuetejarà severament.

Es prohibeix la cosmètica.

Es prohibeixen les joies.

No portareu roba provocadora.

No parlareu llevat que se us parli.

No establireu contacte visual amb els homes.

No riureu en públic. Si ho feu, se us fuetejarà

No us pintareu les ungles. Si ho feu perdreu el dit.

Es prohibeix a les noies anar a escola. Totes les escoles per a noies quedaran tancades immediatament. Si intenteu obrir una escola per a noies, se us fuetejarà i la vostra escola serà clausurada.

Es prohibeix que les dones treballin.

Si se us declara culpables d’adulteri., se us lapidarà fins a la mort.

Escolteu. Escolteu bé. Obeïu. Allah-u-akbar (pag.243-244)

Tot això passava a les acaballes del segle XX, sort en van tenir que el president Bush va veure com patia el poble agfanès i els va anar a ajudar amb un invent que es deia terrorisme islàmic i que poc a poc va tancant més les llibertats de tots plegats.

Voldria destacar que la edició del llibre, que jo he llegit, és plena de errades ortogràfiques.

de Henning ManKell

Fredrik Welin, un metge retirat, viu sol en una illa de la costa sueca fins que l’arribada d’un antic amor irromp en el seu monòtom i voluntari aïllament. És Harriet, greument malalta, a qui ell va abandonar i que ara ha vingut a demanar-li que acompleixi una antiga promesa de joventud: dur-la a un estany del nord del país.

No m’ha desagradat, però tampoc la triaria per emportar-me-la a una illa desertica. Cada vegada tinc menys interès en llegir novel·la.

Jordi Llaonart Larios                           

Crònica d’un arabista català que viu a Kuwait

MERCATS D’ARMES

On aconsegueix la insurgència iraquiana les armes i els vehicles blindats amb els que perpetra els seus sagnants atacs? On compren els paramilitars els uniformes i les granades? La resposta és ben simple: al mercat. En els darrers compassos de l’ocupació, la primavera de 2006, sorgeixen com a bolets en mercats populars de ciutats com Bagdad paradetes que ofereixen a preus molt raonables tot el que cal per vestir i armar un esquadró de la mort o una milícia il·legal. L’uniforme de la policia val aleshores 12 euros i les insígnies i estrelles de capità estan disponibles a partir d’1 euro i mig..

Només al mercat de Bab al Xarji de la capital hi ha més de quinze paradetes especialitzades en articles per a la policia i l’exèrcit i que sobretot venen uniformes militars i passamuntanyes. no cal conèixer a fons la situació iraquiana per adonar-se que els compradors pretenen formar els seus propis grups de paramilitars amb l’objectiu de protegir empresaris o polítics, de perpetrar venjances personals o neteges ètniques a nivell local, o bé d’aprofitar el desconcert i el buit de poder per enriquir-se a base d’una campanya de segrestos. (pag.186)

Fins quan?

El conjunt de treballs que confegeixen aquest volum és el resultat de les jornades que, sota el títol “Història i memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans” van tenir lloc a Banyoles la tardor de 2005, en concret els dies 11,12 i 13 de novembre. Les jornades es van celebrar en el marc dels “Col·loquis de Tardor” que cada any organitzen el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (CECB) i la Universitat de Girona (UdG). En aquesta ocasió, van comptar amb el suport del Centre d’Estudis de l’Època Franquista i Democràtica (CEFID), adscrit a la Universitat Autònoma

Orhan Pamuk

Naturalment no es dóna un premi Nobel perquè si, es clar que el mèrit queda més que demostrat llegint aquest llibre.

He escollit un fragment a l’atzar ja que tot el llibre em sembla destacable

“Els detalls d’algunes pintures de Melling em fan venir esgarrifances. El pintor va veure i reproduir els mateixos turons d’Istanbul on es construiren els carrers, els camins, les cases, i els barris on jo he passat tota la meva infància, tota la meva vida, abans que ningú s’hi instal·lés i que s’hi aixequés ni un sol edifici. Veure en els racons dels paisatges de Melling, amb la lupa a la mà, aquells turons buits coberts d’horts, pollancres i plàtans, que més tard es dirien Yildiz, Maçka o TesviKiye, em produeix un dolor semblant al que sentiren els habitants d’Istanbul d’aquell temps si els veiessin ara, és la mateixa sensació que noto quan miro els llocs on hi havia hagut un incendi, els jardins de les mansions cremades, els murs i els aqüeductes enfonsats i les ruïnes. Veure que els llocs que des de la infància has assumit com el centre de la teva vida i del teu món, i que, per tant, són el punt de partida de tot el teu saber, en realitat no existien fa poc (cent anys abans del meu naixement), com aquell que contempla el món que ha deixat enrere després de morir, és tan curiós i sorprenent que es fa insuportable. És l’esgarrifança que ressegueix davant del temps que passa les experiències vitals, les relacions personals i els objectes pacientment acumulats.” pag.257

Angela Jackson, historiadora britànica, va venir al Priorat per primera vegada investigant per al seu llibre “Dones britàniques i la Guerra Civil espanyola”. D’aquí va sortir el seu interès per la història de la cova hospital, prop del poble de la Bisbal de Falset, que va  portar-la a continuar la recerca i a escriure aquest llibre.

Ara viu al Priorat, on continua en el tema de la memòria històrica i el record de la guerra amb la seva tasca en l’associació No Jubilem la Memòria

Jaume Fabre

Durant els  anys quaranta i cinquanta es van viure els anys més crus del franquisme. Uns eren a l’exili, uns altres a la presó.  Per a moltes dones que havien de patir la separació de marits i havien de tirar endavant els seus fills, el dia a dia era com viure en una autèntica presó, humiliades pels qui havien guanyat la guerra i amb un únic objectiu: donar de menjar als seus fills.

Una cortina de silenci

“Les dificultats que passaven les dones amb el marit empresonat eren aprofitades per guanyadors sense escrúpols. De la mateixa manera que hi va haver actuacions generoses per part de veïnes o familiars, també hi va haver d’abusos del quals és molt difícil seguir el rastre, perquè lògicament, no n’han quedat testimonis escrits, i perquè les víctimes van preferir callar.

Altres països que han passat per la vergonya de les violacions per les tropes d’ocupació han sabut, amb els anys, superar el trauma a base de treure-ho a la llum. Alemanya, per exemple, no amaga les violacions sistemàtiques de la seva població femenina en la part ocupada per l’exèrcit soviètic. Hi ha un llibre magnífic sobre aquesta qüestió, que és un testimoni en primera persona, fred fins a un extrem que posa la pell de gallina: Una mujer en Berlin. L’autora que s’ha mantingut en l’anonimat, hi explica que va optar per aparellar-se amb un soldat rus perquè així no seria violada cada dia per un de diferent.

La Xina manté un contenciós amb el Japó perquè reconegui l’explotació sexual duta a terme durant l’ocupació del país. I el Parlament de Bòsnia Hercegovina va reconèixer l’any 2006 que les dones violades entre el 1990 i el 1992 pels militars serbis també eren víctimes de guerra. Una pel·licula sobre el tema va guanyar l’Ós d’Or al festival de Berlin aquell mateix any. El títol Grbavica, fa referència al nom d’un barri en el qual hi va haver camps de tortura de dones durant la guerra entre els dos països.

Però aquí som d’una altra manera, i la cortina de silenci que es va córrer, per raons òbvies, durant els anys del franquisme, es va mantenir durant la transició, i encara continua. Per això són comptadíssims els testimonis escrits que hi ha d’abusos sexuals sobre dones per part d’autoritats militars i civils franquistes.” pag.64

Assumpta Montellà

L’autora de “la maternitat d’Elna”, investiga en aquest nou treball, l’evacuació dels tresor de la República, en un fet que ha esdevingut un mite: la perdúa d’un dels set camions carregats d’or i de valuoses obres d’art que no va aconseguir travessar la frontera.

em quedo amb els següent fragment:

La política d’evacuació dels quadres del Padro després de dos anys d’èxode va portar tota l’expedició a tocar frontera i a compartir sostre amb la República, i es va convertir en tot un símbol. Allà on anava el Govern Republicà l’acompanyava sempre el seu tresor més valuós, el quadres del Prado, primer a València, després a Barcelona, i a les acaballes de la guerra a l’Alt Empordà.

Però aquest trasllat permanentment sota les bombes, mesura que molts podrien qualificar de temerària, va esdevenir de primera necessitat després de comprovar que els bombardejos sobre el Museo del Prado es feien amb tot el menyspreu vers el patrimoni de tots.

no van servir de res les grans banderes blanques que onejaven sobre l’edifici ni els informes de guerra que explicaven l’enclavament exacte del Museo del Prado per preservar-lo dels atacs aeris. L’aviació franquista va llençar un total de quaranta-vuit bombes sobre Goya, Ticià, Velázquez… i del Gover de Burgos ningú no va moure un dit.

Quan els serveis secrets de Franco es van assabentar que hi havia una evacuació del Museo cap a València, van seguir bombardejant sobre la caravana de camions mentre denun ciaven a la premsa de la zona nacional l’estratègia de salvaguarda amb un cínic titular: “El espolio de los rojos”. pag.135

Seguint fidel a l’any Bladé, avui he acabat de llegir aquest llibre, el segon que edita el CERE en motiu de l’aniversari del naixement de l’autor.

A L’exiliada, Bladé narra a manera de dietari el seu periple a l’exili francès durant els anys 1939 i 1940.

Un periple ple de nostalgia, pors i enyorances barrejades amb l’esperança d’una guerra europea que fes fora el fascisme de Catalunya.

Llegint el llibre no es pot deixar de pensar que a pesar de les dificultats i les penes que narra, uns altres catalans suportaven situacions molt pitjors en els camps d’Argeles, Saint Ciprian etc.

Ell mateix ho reconeix i així ho transcriu:

“25 de juliol de1939. Són comptats els dies en què no fa cap a Montpeller algun fugitiu dels camps de concentració (d’Argelers, del Bacarès, d’Agda…). De vegades, són dos o tres els qui es presenten. Sembla que així la fuita és més fàcil -o menys difícil- i que l’un encoratja l’altre. En arribar ací expliquen com és de trist i desesperada la situació dels qui ja fa mesos que s’arrosseguen (si és que no moren) sobre la sorra, en el clos de les barraques que s’han anat bastint, o comenten la decisió d’aquells que s’han fet repatriar, passi el que passi. Molts, la inmensa majoria, dels qui resten només tenen una esperança: que les organitzacions polítiques o sindicals a les quals pertanyen, els treguin dels camps i els facilitin un passatge per embarcar cap a Mèxic -o cap on sigui. El cas és sortir de l’infern en què es troben, un infern que, pel que expliquen, només s’aguanta en funció del nombre i del mutu encorratjament i, en darrer terme, per l’esperança d’embarcar. Dos vaixells -el Sinaia i l’Ipanema- han transportat ja a Méxic uns tres milers de refugiats arrencats, com qui diu, dels horribles camps filferrats. És prou per a mantenir la il·lusió i les forces. La magnitud del problema, però és tan evident que es fa molt difícil de creure en una solució de caràcter general. Per a poder embarcar tots els “concentracionats” caldrien centenars de vaixells i una quantitat fabulosa de diners. Una altra esperança -per estrany i horrorós que sembli- és l’esclat d’una guerra… Val més no pensar-hi. Tot plegat decanta a creure que aquest exili nostre no desentona gens de l’època que ens ha tocat de viure i del desori d’un món en que tothom, homes i pobles, sembla trobar-se en un carreró sense sortida.” (pag 186)

De Victor  Alexandre

Un llibre per reflexionar sobre les relacions que tenim amb el país veí.

Comença així:

“Fa tres segles que la paraula catalana s’estavella sistemàticament contra el mur espanyol. Tres segles en el decurs dels quals homes i dones dels Països Catalans, vinculats a la política, les arts, les ciències o el pensament, han fracassat en l’intent d’explicar a Espanya la irrenunciable voluntat de ser del poble català. Tots els esforços en aquest sentit, plens de bona voluntat, han resultat fallits i han trobat sempre una única resposta: cerrazón. Cerrazón contra la llengua, la identitat i les llibertats nacionals catalanes; cerrazón contra la realització, la progressió i la projecció d’una nació que només ha aportat benestar secular a Espanya; cerrazón  per admetre que els drets dels pobles no prescriuen i que Catalunya ja era una nació molt abans que Espanya ho esdevingués, cerrazón interessada, en definitiva, per recordar que en el segle X va ser Castella qui, trencant la seva unitat nacional, es va separar del regne de Lleó i Astúries i es va declarar independent.

Però què és la cerrazón? el mot cerrazón no té equivalent en la nostra llengua. En podem dir entossudiment, entestament, pertinàcia o obstinació, però no és el mateix. No ho és perquè el seu significat és molt més ampli. Parlar de cerrazón és parlar de la foscor que acostuma a precedir les tempestes, és parlar de la boira espesa que impedeix la visibilitat, és parlar de la incapacitat per comprendre quelcom per ignorància o prejudici, és parlar de la qualitat que adquireix un so quan es tanquen els òrgans que fem servir quan produïm els sons de la parla. La cerrazón és enemiga de la llum, de la tranparència, del seny, de la comunicació, de la reflexió, de la comprensió, de la saviesa. No hi ha lloc per al sentit comú ni és possible l’entesa allà on regna la cerrazon”